Consells per a la prova de Llengua Catalana de les PAU

CONSELLS GENERALS TAMBÉ VÀLIDS PER A ALTRES PROVES (ESPECIALMENT LA DE LLENGUA CASTELLANA)

- Vés-hi descansat, hidratat i justament alimentat (ni sedat ni excitat, ni eixut ni amb la bufeta plena, ni amb l'estómac buit ni embafat).

- Abans de triar l'opció (A o B), fes directament la part 3 (gramàtica i fonètica), que és comuna. Si la deixes per al final t'arrisques a oblidar-la.

- Un cop llegides les opcions A i B, tria'n una i oblida completament l'altra. No series el primer a fer-les totes dues, amb la pèrdua de temps que implica això i la possibilitat que no te'n corregeixin cap o que et valorin la pitjor. Hi ha de tot dins el col·lectiu de correctors de selectivitat...

- Llegeix atentament l'enunciat de cada pregunta i estigues segur que l'has entès. Això és essencial, perquè moltes errades, molts oblits i molts excessos d'informació es produeixen perquè no has llegit bé l'enunciat. Si et demanen un sinònim, escriu-ne només un (si n'escrius dos i un és incorrecte, l'exercici està malament); si et diuen que resumeixis en un màxim de sis línies, pensa que a partir de la setena ja no t'ho corregiran; si et demanen una redacció d'un mínim de 80 paraules, no en facis 75, perquè ben bé podria ser que et reduïssin la puntuació a la meitat.

- Minimitza els riscos: no escriguis res que no et demanin. Com més escrius més faltes pots cometre (i recorda que resten 0,1 punts per cadascuna sense límit). S'han vist exàmens amb 70 faltes (és a dir, amb una nota màxima de 3 punts).

- En la redacció (part 2) estructura el text en paràgrafs (normalment tres, ja que l'estructura de la immensa majoria de textos és tripartida): introducció, cos i conclusió. Segons la tipologia, aquestes parts reben noms diferents (tesi, argumentació i síntesi; plantejament, nus i desenllaç; etc.).

- Posa-l'hi fàcil al corrector: no t'excedeixis i fes bona lletra. Un corrector agraït és el teu millor aliat.


CONSELLS ESPECÍFICS PER A LLENGUA CATALANA


- El que àton només pot ser dues coses: pronom relatiu (aleshores té una funció sintàctica dins la subordinada i un antecedent) o conjunció (sense funció, doncs).

- Truquets d'accents oberts: l'accent sobre la e i la o és obert sempre que a la síl·laba següent hi hagi una i (excepte església): -ència, -òncia, rèdit, bòlit, mèrit, bèstia, hòstia, malèfic...

- Més truquets: el sufix -ès sempre és obert (marquès, escocès, cantonès, barcelonès...); el sufix -ós sempre és tancat (amorós, horrorós, graciós...). Els participis sigmàtics (en -s) de verbs amb e  també fan -ès (permès, atès, comprès...).

- I encara més: tots els accents del verb ser són tancats (sóc, és, són, fóssim, éreu...). Sempre són tancats, també, els de l'imperfet de subjuntiu (desinències -és/-essis/-és/-éssim/-éssiu/-essin).

- Finalment, recorda les tres paraules correntíssimes que acaben en -ò: però, això i allò.

- Escriu frases curtes, sense embolicar-te amb subordinades que potser no acaben enlloc o no saps com concloure.

- Si no et surt una paraula, fes-ne una paràfrasi amb termes que dominis. Si no entens una paraula, dedueix-ne el sentit aproximat pel context.

- Per destapar un subjecte, només cal canviar el verb de nombre (de singular a plural o viceversa): el subjecte sempre hi concordarà.

- Com distingir un CPred d'un CCM. El predicatiu sempre serà un SN/SAdj i concordarà amb el subjecte o el CD (Els nens van arribar cansats de l'excursió / Els nens van arribar bé de l'excursió); el CCM és un SP o un SAdv (invariable).

- Els únics pronoms febles que no canvien de forma són li, les, hi i ho. La resta, com els Transformers (tots els que comencen o acaben amb e i també el pronom us/-vos).

- Davant del dubte i sempre que sigui possible, usa els pronoms davant del verb (per si la forma canvia gaire o no et descuides de l'apòstrof/guionet).

- En cas de combinar pronoms, la regla d'or: l'apòstrof tan a la dreta com sigui possible: *m'en vaig, me'n vaig, me n'anava.

- En català només hi ha dues possibilitats: perquè (conjunció subordinant / substantiu) i per què (interrogatiu / Prep + pronom relatiu): Ho dic perquè em surt dels pebrots, El perquè de tot plegat, No sé per què ho fa, El pont per què (= pel qual) vam passar era vell.

- No t'emboliquis amb els relatius àtons darrere de preposició: fes servir els tònics (el qual, la qual, els quals, les quals i qui) i estalvia't problemes amb els accents.

- Els interrogatius no s'accentuen mai (qui?, quan?, on?, quin?...), tret de què? i derivats (per què?, de què?, en què?, a què?...).

- Evita les abreviacions. L'única que és útil és etc. (i recorda que equival als punts suspensius, de manera que no els ajuntis: *etc....).

- Verbs irregulars. Sol caure sempre una pregunta (o dues) amb verbs irregulars. Recorda aquests fets irrefutables:

a) Saber i cabre/caber (típics) són completament regulars (excepte sé) tret del present de subjuntiu (sàpiga/càpiga, sapiguem/capiguem...).
b) Compte amb els verbs velaritzats de la segona conjugació (especialment les formes del subjuntiu present i imperfet). Solen fer-los emprar en frases amb un imperatiu negatiu (tipus no begueu tanta aigua que us pixareu al llit).
c) Els verbs voler i poder tenen una u a l'arrel només en present de subjuntiu (arrels pug-/vulg-). A la resta, hi ha una o (pogués/volgués).
d) Participis. Recorda que els infinitius acabats en -ndre fan el participi sigmàtic (amb -s): prendre - pres, romandre - romàs, fondre - fos (excepte pondre i derivats, que el fan amb -st: post, respost, compost...). Altres participis sigmàtics: clos (cloure), empès (empènyer) o imprès (imprimir).

- De subordinades, només n'hi ha de tres tipus: substantives (= SN), adjectives (= SAdj) i adverbials (SAdv); aquestes es poden dividir en diversos subtipus: concessives, condicionals, modals, finals, causals, comparatives, locatives, temporals, consecutives...

- Pel que fa a la fonètica i per l'experiència que en tenim, solen preguntar per les grafies corresponents a sobretot dos sons, la [s] (fricativa alveolar sorda) i la [z] (fricativa alveolar sonora). Les correspondències gràfiques són, doncs, aquestes:

[s]: s- (inicial), ce, ci, -ss- (intervocàlica) i ç.
[z]: -s/-ç (final seguida de vocal o consonant sonora), -s- (intervocàlica) i z (no final).

- Les altres dues candidates podrien ser les (pre)palatals corresponents ([ʃ] i [ʒ]):

[ʃ]: x- (inicial) i -ix- (intervocàlica).
[ʒ]: j, ge, gi i -ix (final seguida de vocal o consonant sonora).

- Lectures obligatòries. Poden fer dos tipus de preguntes: resum de capítols/actes o descripció de personatges, per una banda, i preguntes V-F sobre l'argument. En tot cas, tingues present que representen un sol punt del total, de manera que sospesa si et val la pena redactar un text sobre un personatge o un capítol que no recordes (0,5 punts) si has de cometre faltes d'ortografia.

PER A LA NORMATIVA ESPECÍFICA SOBRE ACCENTS, DIÈRESIS, ELA GEMINADA O APÒSTROFS, RECORDA QUE EN AQUEST MATEIX BLOC HI HA ENTRADES DEDICADES EN EXCLUSIVA

La ela geminada

Aquesta entrada va dedicada a tots aquells que abominen d'aquesta grafia, l'odien, l'obvien i estarien encantats que en una reforma ortogràfica desaparegués. És cert que és un dels cavalls de batalla de les nostres normes ortogràfiques, i per això miraré d'esbossar un mètode per acabar de dominar-la. Aquest mètode, però, requereix el coneixement d'altres llengües i, per tant, haver de recórrer a factors completament externs a la nostra, perquè és una grafia que no té correspondència fonètica en gairebé cap parlar (la pronúncia que hauria de tenir, és a dir [ll] -doble ela-, només és perceptible en algun mot aïllat com til·la o al·lot o en algun morf com -el·lo/a en baleàric). Passa el mateix, més o menys, que amb la hac muda, només justificada per l'etimologia i per l'equiparació a d'altres llengües de cultura.

Per començar (i això ho diuen tots els llibres de text), tots els mots derivats mitjançant els prefixos in-, con- o ad- que tenen l'arrel amb l- inicial escriuran l·l per assimilació de la consonant d'aquests afixos, fet que ja passava en llatí (exemples nombrosíssims, com ara il·lògic, col·laborar, al·latiu, il·lustrar, col·lega, al·legar, al·locució...). 

Com ja he dit, cal saber altres llengües per dominar la ela geminada, perquè la correspondència entre la nostra l·l i la ll d'aquestes altres llengües és gairebé exacta. La llengua més útil, òbviament, és el llatí (d'on provenen els cultismes que en porten), però també ens serveixen l'anglès (amb els seus nombrosíssims llatinismes), el francès, l'italià o l'occità. Llengües com l'espanyol, el romanès o el portuguès (i gallec) no ens fan servei, perquè els seus cultismes no distingeixen la ela simple de la doble.

Així, veurem que la nostra ela geminada correspon sempre a una doble ela en aquelles llengües (llatí, anglès, italià...); en francès la grafia -ill- postvocàlica no és una correspondència vàlida, ja que és el reflex gràfic equivalent a la nostra -ll- (el so lateral palatal que en francès també ha desaparegut com en els nostres parlants ieistes). Resumint: català l·l = llatí, italià, francès... ll.

Aquestes correspondències són fàcilment explicades perquè, com ja sabem, la representació del so lateral palatal té diverses grafies en les diferents llengües romaǹiques, de manera que han pogut mantenir la doble ela (ll) per als cultismes (francès antic ill, italià gli, occità lh...). Nosaltres, com que precisament la ll representa aquest so palatal, hem hagut de recórrer a la l·l per als cultismes.

Vegem algunes correspondències (l'ordre i nombre de les correspondències en llatí, anglès, italià, francès o occità pot anar variant):

cal·ligrafia =  calligraphia, calligraphy, calligraphie, calligrafia...

clorofil·la = chlorophylla, chlorophylle, chlorophyll, clorofilla...

col·legi = collegium, college, collège, collegio...

fàl·lic = phallicus, phallique, fallico, fallic...

hel·lènic = hellenicus, Hellenic, hellénique, ellenico...

intel·ligència = intelligentia, intelligence, intelligenza...

mil·lenni = millennium, millennio, millènni...

mil·límetre = millimeter, millimètre, millimetro...

pal·liar = palliare, pallier, palliare...

pol·lució = pollutio, pollution, polluzione...

pupil·la = pupilla, pupille...

tel·lúric = telluricus, tellurique, tellurico, telluric...

Aquí cal incloure tots els noms propis d'origen grec i llatí, també: Cal·líope, Hèl·lade, Pòl·lux, Aquil·les, Apol·lo (o Apol·ló), Caracal·la, Columel·la, Drusil·la, Sibil·la, Pal·les, etc.

Potser la llengua menys fiable (tot i que en pocs casos) és l'anglès, perquè en algun cultisme o gal·licisme ha desenvolupat alguna grafia que no correspon a aquesta equació; per exemple, casos com solicit (però cat. sol·licitar), gallery (però cat. galeria) o million (però cat. milió) són els més coneguts.

El nostre sufix -el·lo/a només té correspondència en l'italià -ello/a. Un mot com al·lot és producte de l'assimilació de líquides de l'anterior arlot.

Destaquem, com a mostra recent d'ús de la geminada per representar estrangerismes, la paraula ral·li, de l'anglès rallie (amb ll), el topònim Brussel·les (cf. francès Bruxelles) o l'antropònim (hobbitònim) Gòl·lum (de l'anglès Gollum).

Cal recordar, també, que en català la LL llatina esdevé normalment ll i que, per tant, els derivats cultes d'alguns mots patrimonials també tenen l·l:

aixella - axil·la, axil·lar...
ampolla - ampul·lós (en el sentit d''inflat', com AMPULLA 'bombolla')
collir/recollir - col·legir, col·lecció, col·lectar, col·lector, recol·lecció...
corall - coral·lí, coral·lífer... 
metall - metal·lúrgia, metàl·lic...
pell - pel·lícula 

Més que no pas un repàs d'ortografia, aquesta entrada vol ser una defensa dels coneixements, cada cop menys estesos i valorats, de les llengües clàssiques (ara que hi ha, per part del nostre Govern, l'ànsia de denostar els estudis humanístics en general i els clàssics en particular quan els considera inútils o mers passatemps: http://elpais.com/diario/2011/03/31/quaderncat/1301532982_850215.html). Crec que s'ha notat.

Els accents dels compostos grecs.

Conèixer i apreciar els centenars de compostos cultes amb elements grecs (i algun de llatí) és una manera ben fàcil de saber si un accent és obert o tancat sobre la o (i rarament sobre la e), perquè tots aquests mots en porten un d'obert (ò, més rarament è). Sistematitzem-ho amb alguns exemples.

Per començar, tots els compostos amb -òleg/-òloga (que són abundantíssims): filòleg, antropòleg, vexil·lòleg, otorinolaringòleg, tocòleg, neuròleg, dialectòleg, musicòleg, zoòleg, climatòleg, vaticanòleg...), -òman/a (politoxicòman, erotòman, melòman, megalòman, cocaïnòman...), -ògena [no pas el masculí: -ogen] (erògena, al·lergògena, patògena...) i -òfon/a (ideòfon, francòfon, al·lòfon, arabòfon, gramòfon, audiòfon, russòfon, anglòfon, turcòfon...).

A continuació, una llista gens exhaustiva d'alguns d'aquests compostos:

- aero- ('aire'): aeròlit, aeròdrom...

- al·lo- ('altre'): al·lòfon, al·lòcton...

- aristo- ('millor'): aristròcrata, Aristòtil, Aristòfanes...

- astro- ('astre'): astròleg, astrònom, astròlit...

- auto- ('un mateix'): autòmat, autògraf, autòcrata, autònom, autòcton...

- biblio- ('llibre'): bibliòfil, bibliòman...

- bio- ('vida'): biòleg, biòpsia...

- ciclo- ('roda'): ciclòstom, ciclòlisi...

- copro- ('merda'): copròlit, copròfag...

- crono- ('temps'): cronòmetre, cronògraf...

- demo- ('poble'): demòcrata, Demòstenes, demògraf, Demòcrit...

- filo- ('afecte'): filòleg, filòsof...

- geo- ('terra'): geòleg, geògraf, geòstat...

- hidro- ('aigua'): hidròfil, hidròfob, hidròlisi...

- hipo- ('cavall'): hipòdrom...

- hipo- ('sota'): hipòstil, hipòcrita... 

- homo- ('el mateix'): homòfob, homòfon, homògraf, homòleg, homòplat...

- horo- ('horitzó'): horòscop, horòpter...

- inter- ('entre', del llatí): intèrfon.

- iso- ('igual'): isòcron, isòdrom, isòsceles, isògon, Isòcrates, isòtop, isòpter...

- metro- ('mesura'): metrònom...

- metro- ('mare'): metròpoli...

- mono- ('un'): monòpter, monògam, monòlit, monòrquid, monòleg, monòton...

- necro- ('mort'): necròfil, necròfag, necròpoli, necròpsia...

- piro- ('foc'): piròman, piròlisi...

- tele- ('lluny'): telèfon, telègraf, Telèmac, telèpata...

- termo- ('calor'): termòmetre, termòfil, termòlisi, termògraf, Termòpiles, termòfon...

- xeno- ('estranger'): xenòfob, xenòfil...

Per als mots xilòfon i saxòfon tenim les variants agudes, també correctíssimes: xilofon i saxofon (o saxo).

Desemmascarant els verbs transitius

La gramàtica tradicional ens ofereix una definició poc clara de verb transitiu: aquell que necessita un complement directe per realitzar-se. És clar que si no tenim gaire clar què és un complement directe ho tenim difícil per dilucidar si ens trobem davant d'un verb transitiu. La teoria lèxica que estableix una xarxa temàtica ens hi pot ajudar, però per als no iniciats canviar complement directe per TEMA tampoc no és una solució gaire realitzable.

Potser ens hi ajuda una restricció lexicomorfològica que té un cert procés derivatiu. M'explico. Les arrels dels verbs transitius són els únics lexemes verbals que admeten l'adjunció del sufix -ble (obviem, per tant, els derivats amb -ble que indiquen 'possibilitat d'esdevenir X', com alcaldable, presidenciable, futurible, etc.). Efectivament, els verbs intransitius no admeten aquests derivats: *dormible, *anable, *arribable, *morible, *naixible...

Així, doncs, podem aplicar la derivació amb aquest sufix per saber si un verb és transitiu, encara que aquest mot no aparegui al diccionari. No ens ha de fer por fer la prova: cantable, guarible, agafable, defugible, trepitjable, visualitzable, ordenable, col·locable, fingible, temible...

Per treure'ns feina del damunt, ja podem comptar-hi tots els verbs derivats mitjançant els sufixos -itzar i -ificar (realitzar, quantificar, inicialitzar, personificar...).

Cal anar amb compte, però, amb dos aspectes importants que tenen a veure amb la història de la llengua. El primer, que aquest sufix apareix amb la forma -ívol(a) en derivats antics; així, podem tenir tots dos elements alhora, l'antic i l'actual: menjable i mengívol (tot i que amb lleugers matisos que els diferencien), llançable i llancívol, etc.

El segon, que en la majoria de verbs de la segona conjugació (com no podia ser altrament!) hi ha un derivat amb -ible que pren l'arrel culta llatina (normalment la del participi) i que, per tant, pot ben bé ser que el derivat prengui una forma una mica diferent de l'esperable. Aquí hi hem d'incloure el parell bevible (regular) i potable (culte). Vet-ne aquí una llista no exhaustiva:

accessible (accedir)

admissible (admetre)

audible (oir)

cognoscible (conèixer)

comprensible (comprendre)

conductible (conduir)

corruptible (corrompre)

corrosible (corroir)

descriptible (descriure)

destructible (destruir)

digestible (digerir)

divisible (dividir)

expansible (expandir)

extensible (estendre)

factible (fer)

(con)fusible ((con)fondre)

perceptible (percebre)

perfectible (perfer)

predictible (predir)

previsible (preveure) 

recognoscible (reconèixer)

reflexible (reflectir)

resoluble (resoldre)

sensible (sentir)

tangible (tocar), al costat de tocable

vendible (vendre)

visible (veure)

No ens ha d'estranyar que hi hagi verbs que exigeixen un complement de règim verbal que puguin formar derivats amb el sufix -ble: el CRV no és més que el TEMA expressat sempre en forma de sintagma preposicional. Alguns exemples en són aquests:

fruïble (v. fruir de)

prescindible (v. prescindir de)

risible (v. riure's de), però: riure + CD (la Maria li riu les gràcies al Joan)

Finalment, notem que hi ha un grup de verbs, tradicionalment considerats intransitius (per tal com expressen un procés o un canvi d'estat), que tenen aquests derivats cultes. En tot cas, es tracta de verbs ambivalents que poden funcionar sense problemes amb un TEMA (o complement directe) en alguns contextos:

fermentescible (fermentar: els bacteris fermenten la llet)

(im)marcescible (marcir: la sequera marceix les flors)

(im)miscible (mesclar: el bàrman mescla els ingredients del còctel)

(im)putrescible (podrir: la humitat podreix la fusta)