Els accents dels compostos grecs.

Conèixer i apreciar els centenars de compostos cultes amb elements grecs (i algun de llatí) és una manera ben fàcil de saber si un accent és obert o tancat sobre la o (i rarament sobre la e), perquè tots aquests mots en porten un d'obert (ò, més rarament è). Sistematitzem-ho amb alguns exemples.

Per començar, tots els compostos amb -òleg/-òloga (que són abundantíssims): filòleg, antropòleg, vexil·lòleg, otorinolaringòleg, tocòleg, neuròleg, dialectòleg, musicòleg, zoòleg, climatòleg, vaticanòleg...), -òman/a (politoxicòman, erotòman, melòman, megalòman, cocaïnòman...), -ògena [no pas el masculí: -ogen] (erògena, al·lergògena, patògena...) i -òfon/a (ideòfon, francòfon, al·lòfon, arabòfon, gramòfon, audiòfon, russòfon, anglòfon, turcòfon...).

A continuació, una llista gens exhaustiva d'alguns d'aquests compostos:

- aero- ('aire'): aeròlit, aeròdrom...

- al·lo- ('altre'): al·lòfon, al·lòcton...

- aristo- ('millor'): aristròcrata, Aristòtil, Aristòfanes...

- astro- ('astre'): astròleg, astrònom, astròlit...

- auto- ('un mateix'): autòmat, autògraf, autòcrata, autònom, autòcton...

- biblio- ('llibre'): bibliòfil, bibliòman...

- bio- ('vida'): biòleg, biòpsia...

- ciclo- ('roda'): ciclòstom, ciclòlisi...

- copro- ('merda'): copròlit, copròfag...

- crono- ('temps'): cronòmetre, cronògraf...

- demo- ('poble'): demòcrata, Demòstenes, demògraf, Demòcrit...

- filo- ('afecte'): filòleg, filòsof...

- geo- ('terra'): geòleg, geògraf, geòstat...

- hidro- ('aigua'): hidròfil, hidròfob, hidròlisi...

- hipo- ('cavall'): hipòdrom...

- hipo- ('sota'): hipòstil, hipòcrita... 

- homo- ('el mateix'): homòfob, homòfon, homògraf, homòleg, homòplat...

- horo- ('horitzó'): horòscop, horòpter...

- inter- ('entre', del llatí): intèrfon.

- iso- ('igual'): isòcron, isòdrom, isòsceles, isògon, Isòcrates, isòtop, isòpter...

- metro- ('mesura'): metrònom...

- metro- ('mare'): metròpoli...

- mono- ('un'): monòpter, monògam, monòlit, monòrquid, monòleg, monòton...

- necro- ('mort'): necròfil, necròfag, necròpoli, necròpsia...

- piro- ('foc'): piròman, piròlisi...

- tele- ('lluny'): telèfon, telègraf, Telèmac, telèpata...

- termo- ('calor'): termòmetre, termòfil, termòlisi, termògraf, Termòpiles, termòfon...

- xeno- ('estranger'): xenòfob, xenòfil...

Per als mots xilòfon i saxòfon tenim les variants agudes, també correctíssimes: xilofon i saxofon (o saxo).

Desemmascarant els verbs transitius

La gramàtica tradicional ens ofereix una definició poc clara de verb transitiu: aquell que necessita un complement directe per realitzar-se. És clar que si no tenim gaire clar què és un complement directe ho tenim difícil per dilucidar si ens trobem davant d'un verb transitiu. La teoria lèxica que estableix una xarxa temàtica ens hi pot ajudar, però per als no iniciats canviar complement directe per TEMA tampoc no és una solució gaire realitzable.

Potser ens hi ajuda una restricció lexicomorfològica que té un cert procés derivatiu. M'explico. Les arrels dels verbs transitius són els únics lexemes verbals que admeten l'adjunció del sufix -ble (obviem, per tant, els derivats amb -ble que indiquen 'possibilitat d'esdevenir X', com alcaldable, presidenciable, futurible, etc.). Efectivament, els verbs intransitius no admeten aquests derivats: *dormible, *anable, *arribable, *morible, *naixible...

Així, doncs, podem aplicar la derivació amb aquest sufix per saber si un verb és transitiu, encara que aquest mot no aparegui al diccionari. No ens ha de fer por fer la prova: cantable, guarible, agafable, defugible, trepitjable, visualitzable, ordenable, col·locable, fingible, temible...

Per treure'ns feina del damunt, ja podem comptar-hi tots els verbs derivats mitjançant els sufixos -itzar i -ificar (realitzar, quantificar, inicialitzar, personificar...).

Cal anar amb compte, però, amb dos aspectes importants que tenen a veure amb la història de la llengua. El primer, que aquest sufix apareix amb la forma -ívol(a) en derivats antics; així, podem tenir tots dos elements alhora, l'antic i l'actual: menjable i mengívol (tot i que amb lleugers matisos que els diferencien), llançable i llancívol, etc.

El segon, que en la majoria de verbs de la segona conjugació (com no podia ser altrament!) hi ha un derivat amb -ible que pren l'arrel culta llatina (normalment la del participi) i que, per tant, pot ben bé ser que el derivat prengui una forma una mica diferent de l'esperable. Aquí hi hem d'incloure el parell bevible (regular) i potable (culte). Vet-ne aquí una llista no exhaustiva:

accessible (accedir)

admissible (admetre)

audible (oir)

cognoscible (conèixer)

comprensible (comprendre)

conductible (conduir)

corruptible (corrompre)

corrosible (corroir)

descriptible (descriure)

destructible (destruir)

digestible (digerir)

divisible (dividir)

expansible (expandir)

extensible (estendre)

factible (fer)

(con)fusible ((con)fondre)

perceptible (percebre)

perfectible (perfer)

predictible (predir)

previsible (preveure) 

recognoscible (reconèixer)

reflexible (reflectir)

resoluble (resoldre)

sensible (sentir)

tangible (tocar), al costat de tocable

vendible (vendre)

visible (veure)

No ens ha d'estranyar que hi hagi verbs que exigeixen un complement de règim verbal que puguin formar derivats amb el sufix -ble: el CRV no és més que el TEMA expressat sempre en forma de sintagma preposicional. Alguns exemples en són aquests:

fruïble (v. fruir de)

prescindible (v. prescindir de)

risible (v. riure's de), però: riure + CD (la Maria li riu les gràcies al Joan)

Finalment, notem que hi ha un grup de verbs, tradicionalment considerats intransitius (per tal com expressen un procés o un canvi d'estat), que tenen aquests derivats cultes. En tot cas, es tracta de verbs ambivalents que poden funcionar sense problemes amb un TEMA (o complement directe) en alguns contextos:

fermentescible (fermentar: els bacteris fermenten la llet)

(im)marcescible (marcir: la sequera marceix les flors)

(im)miscible (mesclar: el bàrman mescla els ingredients del còctel)

(im)putrescible (podrir: la humitat podreix la fusta)