Aquesta entrada va dedicada a tots aquells que abominen d'aquesta grafia, l'odien, l'obvien i estarien encantats que en una reforma ortogràfica desaparegués. És cert que és un dels cavalls de batalla de les nostres normes ortogràfiques, i per això miraré d'esbossar un mètode per acabar de dominar-la. Aquest mètode, però, requereix el coneixement d'altres llengües i, per tant, haver de recórrer a factors completament externs a la nostra, perquè és una grafia que no té correspondència fonètica en gairebé cap parlar (la pronúncia que hauria de tenir, és a dir [ll] -doble ela-, només és perceptible en algun mot aïllat com til·la o al·lot o en algun morf com -el·lo/a en baleàric). Passa el mateix, més o menys, que amb la hac muda, només justificada per l'etimologia i per l'equiparació a d'altres llengües de cultura.
Per començar (i això ho diuen tots els llibres de text), tots els mots derivats mitjançant els prefixos in-, con- o ad- que tenen l'arrel amb l- inicial escriuran l·l per assimilació de la consonant d'aquests afixos, fet que ja passava en llatí (exemples nombrosíssims, com ara il·lògic, col·laborar, al·latiu, il·lustrar, col·lega, al·legar, al·locució...).
Com ja he dit, cal saber altres llengües per dominar la ela geminada, perquè la correspondència entre la nostra l·l i la ll d'aquestes altres llengües és gairebé exacta. La llengua més útil, òbviament, és el llatí (d'on provenen els cultismes que en porten), però també ens serveixen l'anglès (amb els seus nombrosíssims llatinismes), el francès, l'italià o l'occità. Llengües com l'espanyol, el romanès o el portuguès (i gallec) no ens fan servei, perquè els seus cultismes no distingeixen la ela simple de la doble.
Així, veurem que la nostra ela geminada correspon sempre a una doble ela en aquelles llengües (llatí, anglès, italià...); en francès la grafia -ill- postvocàlica no és una correspondència vàlida, ja que és el reflex gràfic equivalent a la nostra -ll- (el so lateral palatal que en francès també ha desaparegut com en els nostres parlants ieistes). Resumint: català l·l = llatí, italià, francès... ll.
Aquestes correspondències són fàcilment explicades perquè, com ja sabem, la representació del so lateral palatal té diverses grafies en les diferents llengües romaǹiques, de manera que han pogut mantenir la doble ela (ll) per als cultismes (francès antic ill, italià gli, occità lh...). Nosaltres, com que precisament la ll representa aquest so palatal, hem hagut de recórrer a la l·l per als cultismes.
Vegem algunes correspondències (l'ordre i nombre de les correspondències en llatí, anglès, italià, francès o occità pot anar variant):
cal·ligrafia = calligraphia, calligraphy, calligraphie, calligrafia...
clorofil·la = chlorophylla, chlorophylle, chlorophyll, clorofilla...
col·legi = collegium, college, collège, collegio...
fàl·lic = phallicus, phallique, fallico, fallic...
hel·lènic = hellenicus, Hellenic, hellénique, ellenico...
intel·ligència = intelligentia, intelligence, intelligenza...
mil·lenni = millennium, millennio, millènni...
mil·límetre = millimeter, millimètre, millimetro...
pal·liar = palliare, pallier, palliare...
pol·lució = pollutio, pollution, polluzione...
pupil·la = pupilla, pupille...
tel·lúric = telluricus, tellurique, tellurico, telluric...
Aquí cal incloure tots els noms propis d'origen grec i llatí, també: Cal·líope, Hèl·lade, Pòl·lux, Aquil·les, Apol·lo (o Apol·ló), Caracal·la, Columel·la, Drusil·la, Sibil·la, Pal·les, etc.
Potser la llengua menys fiable (tot i que en pocs casos) és l'anglès, perquè en algun cultisme o gal·licisme ha desenvolupat alguna grafia que no correspon a aquesta equació; per exemple, casos com solicit (però cat. sol·licitar), gallery (però cat. galeria) o million (però cat. milió) són els més coneguts.
El nostre sufix -el·lo/a només té correspondència en l'italià -ello/a. Un mot com al·lot és producte de l'assimilació de líquides de l'anterior arlot.
Destaquem, com a mostra recent d'ús de la geminada per representar estrangerismes, la paraula ral·li, de l'anglès rallie (amb ll), el topònim Brussel·les (cf. francès Bruxelles) o l'antropònim (hobbitònim) Gòl·lum (de l'anglès Gollum).
Cal recordar, també, que en català la LL llatina esdevé normalment ll i que, per tant, els derivats cultes d'alguns mots patrimonials també tenen l·l:
aixella - axil·la, axil·lar...
ampolla - ampul·lós (en el sentit d''inflat', com AMPULLA 'bombolla')
collir/recollir - col·legir, col·lecció, col·lectar, col·lector, recol·lecció...
corall - coral·lí, coral·lífer...
metall - metal·lúrgia, metàl·lic...
pell - pel·lícula
Cal recordar, també, que en català la LL llatina esdevé normalment ll i que, per tant, els derivats cultes d'alguns mots patrimonials també tenen l·l:
aixella - axil·la, axil·lar...
ampolla - ampul·lós (en el sentit d''inflat', com AMPULLA 'bombolla')
collir/recollir - col·legir, col·lecció, col·lectar, col·lector, recol·lecció...
corall - coral·lí, coral·lífer...
metall - metal·lúrgia, metàl·lic...
pell - pel·lícula
Més que no pas un repàs d'ortografia, aquesta entrada vol ser una defensa dels coneixements, cada cop menys estesos i valorats, de les llengües clàssiques (ara que hi ha, per part del nostre Govern, l'ànsia de denostar els estudis humanístics en general i els clàssics en particular quan els considera inútils o mers passatemps: http://elpais.com/diario/2011/03/31/quaderncat/1301532982_850215.html). Crec que s'ha notat.
