AVÍS. Aquesta entrada, com alguna més, és una transposició gairebé directa i literal d'un fil del Twitter, per la qual cosa hi apareixen una tipografia i una disposició una mica irregulars. A més, no hi he afegit gairebé res més (i per això la concisió i la brevetat).
Avui hi ha dosi de geolingüística; concretament, la relació entre variació diatòpica i rius en algunes llengües europees. En queden fora, doncs, les normals relacions de dialectes i orografia, sovint també tan lligades a rius (gaŀlès, basc, bretó...). Tampoc no cal comentar la inevitable relació entre dialectes i illes, perquè és gairebé òbvia (pensem en les Balears i les Pitiüses, les Canàries, les Fèroe, les Òrcades i les Shetland, les Cíclades o les Jòniques, les Açores i les Madeira, etc.
Primer cas, el més proper.
És sabut de tothom, per exemple, que la divisió entre català oriental i català occidental (vocalisme àton, tractament de la Ĭ breu i la Ē llarga llatines, geosinònims, etc.) segueix més o menys la divisòria d'aigües de les conques fluvials.
No cal dir que aquesta correspondència no es dóna a la Cerdanya (comtat, vall i plana transversals, cal no oblidar-ho), per exemple (àrea dialectalment oriental), ni a l'extrem sud de la divisòria (on la frontera dialectal no arriba tan al sud com la de les conques internes). Tots dos blocs són ja propis de la gènesi del català i configuren el gruix dels dialectes constitutius a la Catalunya Vella (ribagorçà, pallarès i nord-occidental — septentrional i central). Les isoglosses es projecten cap al sud perquè les poblacions seguien les valls fluvials.
El xipella, el parlar de transició entre tots dos blocs, es troba en plena recessió, fins al punt que els mapes dialectals actuals gairebé no el recullen. Es conserva en àrees discontínues de l'Alt Urgell, el Solsonès, la Segarra, el Priorat i sobretot de la Conca de Barberà.
Albanès. El riu Shkumbin (el Genessus llatí) també coincideix amb el feix d'isoglosses que separa els dos grans grups dialectals albanesos: el geg (al nord) i el tosk (al sud). El dialecte central o de transició coincideix amb la part baixa d'aquest riu i s'hi estén a totes dues bandes.
Aquí no hi ha hagut un desplaçament de població al llarg de la vall fluvial (n'hi ha hagut històricament cap a Grècia i Itàlia, on hi ha els dialectes consecutius, l'arvanitikà i l'arbëreshë), sinó que els grups han estat dividits ja des d'abans de les invasions eslaves del s VI.
Continu alemany-neerlandès. Un altre cas interessant és el dels dialectes alemanys centrals i neerlandesos (agrupats normalment sota l'etiqueta franc(onian)s): un continu que, al llarg de la part septentrional del Rin, desplega una sèrie d'isoglosses coneguda precisament com el ventall del Rin.
Aquestes isoglosses marquen els límits de diverses rotacions consonàntiques germàniques (ik ~ ich, dorp ~ Dorf, wat ~ was...) i d'alguns canvis vocàlics apofònics. No és ben bé un cas d'expansió paral·lela, sinó més aviat el d'una distribució "deltaica" d'isoglosses, transversal.
Occità. Un quart cas és l'occità. No sembla casual la relació entre el curs del riu Garona (amb l'Arieja) i la divisió entre gascó i llenguadocià (un feix d'isoglosses important: -Ø- ~ -n-, -r- ~ -l-...). Tampoc la del Dordonya amb la frontera entre llenguadocià i llemosí, per exemple.
És menys evident perquè és més vaga, certament, però, la coincidència del curs final del Roine amb les isoglosses que separen el llenguadocià del provençal.
Llengües sami. Mirem aquest mapa. És la distribució dels dialectes sami (ocres), suecs (blaus) i fínnic (groc). No em direu que no és temptador tornar a pensar en hidrografia i dialectologia. Per cert, el terme Meänkieli és una manera de no denominar el finès pel seu nom a Suècia. Us sona?
No es pot continuar aquest recorregut sense comentar el cas de les llengües gal·loitàliques, la conca del Po i la plana padana. La frontera entre gal·loitàlic i italoromànic és completada pels Apenins (la Ligúria, però, tot i ser al sud de la serralada, pertany al primer grup).
Aquesta frontera, essencial en la lingüística romànica, és antiquíssima i té l'origen en els límits meridionals de les poblacions cèltiques (gal·les) que es van assentar al nord de la península Itàlica, de manera que és de procedència substratística.
Friülà. Gran part del feix d'isoglosses que separen el friülà centreoriental de l'occidental coincideixen amb el curs del riu Tagliamento (Tiliment o Taiament en friülà). És clar que també coincideix amb la divisió provincial, però aquest factor és històricament molt feble.
I el límit entre l'occidental i el càrnic ressegueix el curs superior d'aquest riu, tot i que ja no fa de frontera dialectal. No deixa de ser curiós de veure-hi certa correspondència.
Efectivament, un dels grups dialectals és el transdanubià (a l'oest). Un altre coincideix també amb part de la conca del riu Tisza i en rep el nom; aquest riu també marca el límit entre els dialectes de la terra dels palots (Palóc) i els nord-orientals.
Són, però, conseqüències naturals que també es veuen en part del curs del riu Bosna, afluent del Sava (frontera natural amb Croàcia), a Bòsnia i Hercegovina.
Per a acabar, si mirem aquest mapa dialectal de l'eslovac del s XIX (que ha canviat poc malgrat els moviments de població a la zona durant el s XX), també s'hi poden apreciar certes correspondències entre els blocs i les conques del Váh, de l'Ipeľ i de l'Ondava, sobretot.
