Fonètica urgent per a la selectivitat

Vet aquí un quadre-resum fet una mica a corre-cuita amb els casos més clars de correspondències so-grafia. Només hi represento consonants (i no totes).

Cal recordar que entenem per consonant inherentment sonora (per als fenòmens de contacte) totes les nasals (m, n, ny), totes les líquides (l i ll), totes les ròtiques (r simple o múltiple), les oclusives de BODEGA (b, d i g) i les fricatives v (en aquells dialectes que en conserven la realització labiodental), z i j/g.

Finalment, recordo que en aquest quadre hi he representat els fenòmens segons la pronúncia del català central estàndard.

SO	DESCRIPCIÓ	GRAFIES I EXEMPLES
[s]	fricatiu alveolar sord	s- (servei, sal...) -ss- (massa, associació, missa...) ce/ci (cel, cilici...) ça/ço/çu (caça, açò, forçut...) -s/-ç finals absolutes (pas, traç...)
[z]	fricatiu alveolar sonor	z (zel, esmorzar, ènzim...) -s- (casa, pisos...) -s/-ç finals seguides de vocal o consonant sonora (més aviat, esforç inútil...) -s de trans-/dins/fons (transigir, endinsar-se, enfonsar...)
[ʃ]	fricatiu (pre)palatal sord	x- (xoc, xalar...) -ix- (caixa, peixos...) -ix final absolut (peix, flaix, moix...)
[ʒ]	fricatiu (pre)palatal sonor	j (jaqueta, projecte, Jim, joc, jugar...) ge/gi (gemec, girafa...) -ix finals seguides de vocal o consonant sonora (peix bullit, moix i abatut...)
[n]	nasal alveolar	n (nas, nena, fan, entomar, endimoniat, ensinistrar...) -nt/-nd finals (amant, sumand...)
[m]	nasal bilabial	m (més, cama, fam...) n seguida de (bi)labial (en vida, un bot, fan beure...) -mp/-mb finals (camp, tomb...)
[ɱ]	nasal labiodental	n/m seguides de f (infermera, èmfasi, fan figa, triomf...)
[ɲ]	nasal palatal	ny (nyap, canya, any...) n seguida de palatal (injust, enllestir, un joc, un nyap...)
[ŋ]	nasal velar	n seguida de velar (encaixar, manca, un cavall...) -nc/-ng finals (banc, fang...)
[ʧ]	africat (pre)palatal sord	tx (txec, cotxe, esquitx...) -ig final absolut (maig, mig, boig, desig...)
[ʤ]	africat (pre)palatal sonor	-tj- (platja, desitjos, lletjos...) -tg- (platges, desitges, lletgesa...) -ig/-tx finals seguides de vocal o consonant sonora (desig acomplert, matx igualat, boig animal...)
[ʎ]	lateral palatal	ll (llom, allà, coll...)
[ks]	oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord	-x- (taxa, fix, màxim...) -cs- (fúcsia, facsímil...) -xce-/-xci- (excepció, excitar...)
[gz]	oclusiu velar sonor + fricatiu alveolar sonor	ex- seguit de vocal (èxit, examen, exèrcit, exhortar...) -cz- [MOLT RAR] (èczema...)

Fixacions. L'apassionant món de la morfologia.

DEMANO DISCULPES PER LA TIPOGRAFIA POC HARMONIOSA QUE APAREIX EN AQUESTA ENTRADA.

Els gramàtics han classificat els diversos afixos segons la llengua que s'estudiava. La morfologia actual, però, seguint l'afany universalista (o universalitzador) de la lingüística moderna, ha mirat d'identificar aquests afixos en una classificació vàlida per a qualsevol llengua natural.

Les llengües romàniques en general i la catalana en particular han seguit sempre els postulats dels gramàtics clàssics, en primer lloc, i de l'estructuralisme, tot i que la morfologia generativa de tall chomskià també hi ha tingut cabuda aquestes últimes dècades.

Com a divertiment (que és el que compta) i sense pretendre ser exhaustiu, presento la classificació actualment més acceptada a nivell mundial dels diversos afixos que es poden presentar en les llengües naturals. No tots els afixos són presents en una llengua concreta, ni de bon tros. Dels deu aquí presentats, el català només fa ús de dos (en sentit estricte) o de fins a sis (en un sentit més ampli, tal com miraré de fer veure amb exemples).

Així com la gramàtica distingeix entre afixos flexius i afixos derivatius, aquí aquesta distinció, per vàcua, serà innecessària per tal com la següent classificació pretén encabir el màxim de variables perquè hi hagi el mínim d'eventuals excepcions.

La notació que faré servir (que és la més senzilla i intuïtiva) és la que apareix en els moderns manuals de morfologia i que consisteix a marcar els afixos convencionalment mitjançant el guionet (-), els parèntesis (()), la barra invertida (\) i la titlla (~).

Els deu tipus d'afixos comunament establerts són els següens:

1) PREFIX. És l'element que apareix davant de l'arrel: prefix-ARREL. El català en fa un ús extensiu, com en les altres llengües romàniques i indoeuropees en general. Ofereixo la llista clàssica de prefixos àtons productius en català (llista que es pot reproduir per a la resta de llengües romàniques): a-, ante-, anti-, arxi-, bes-, bi-, bis-, con- (col-/com-/cor-), de-, des-, dis-, en- (em-), es-, ex-, in- (il-/im-/ir-/i-), per-, pre-, re-, super-, sub- i tra(n)s-. N'hi ha d'altres que, si bé poden haver perdut l'accent d'antuvi, alguns no els consideren prefixos precisament perquè conserven una accentuació nítida o, a més, poden funcionar com a paraules autònomes: avant-, contra-, entre-, ex-, extra-, fora-, menys-, mig-, no-, nou-, pos(t)-, pre-, pro-, prop-, rere-, sobre-, super-, sota-, sots- i vice-.

2) SUFIX. És l'element que apareix darrere de l'arrel: ARREL-sufix. El català té la sufixació com la principal forma de derivació, també com la resta de llengües romàniques. En alguna gramàtica actual pot aparèixer sota l'etiqueta de postfix. Com que n'hi ha tants, de sufixos, tant de productius com d'improductius, aquí només n'ofereixo una síntesi gens exhaustiva. Per exemple, tenim els que s'especialitzen en gentilicis (-ès, -enc, -à...), en oficis (-er, -dor, -ista...), en col·lectius (-all, -ada, -am, -um...), en diminutius (-et, -í, -ó, -el·lo, -ic...), en augmentatius (-às, -arro...), en apreciatius (-utxo, -ot, -astre, -ús...), en superlatius (-íssim), en abstractes (-esa, -(i)tat/-dat, -ia...), en accions (-ció, -ment, -atge...), en qualificatius (-ós, -ut, -esc, -ble...), en verbs (-ificar, -itzar...), etc.

Prefixos i sufixos reben, en conjunt, el nom d'adfixos.

3) INFIX. És l'afix que s'insereix dins de l'arrel: AR(infix)REL. Segons aquesta definició, doncs, en català no hi ha infixos. Sí que n'hi havia en les llengües clàssiques (llatí i grec), com a fenomen heretat de l'indoeuropeu; els més coneguts són els infixos nasals que veiem en certs temes de present d'alguns verbs llatins (vi-n-co, però vici; fra-n-go, però fregi; ta-n-go, però tetigi o tactum; etc.). Tradicionalment, s'han considerat infixos els elements que apareixen entre l'arrel i un sufix, però ara queda clar que no són més que sufixos com a mínim improductius o poc productius, que sempre poden, per tant, fer acte de presència a final de mot. Per exemple, els "infixos" -ass-, -iss-, -oss- i -uss- es poden reduir als corresponents sufixos -às, -ís, -òs i -ús (tots amb /s/) que veiem en paraules com peuàs, pedrís, terròs o gentussa. El famós "infix" -eg- no és més que la forma interna del sufix -ec (amb /g/): espetec, llampec, etc. Per tant, crec que ha quedat prou clar que aquests elements són mers sufixos que sovint apareixen en sèrie i que, conseqüentment, s'han d'analitzar com a afixos posposats a una arrel i anteposats a un altre sufix: es-crid-ass-ar, pobr-iss-ó, a-pedr-eg-ar, es-pet-eg-ar, plov-isqu-ej-ar, en-amor-isc-ar-se, es-prim-atx-at, sang-on-er-a, far-on-er, rat-ol-in-et, etc.

Concedim únicament l'existència d'infixos en català (com en la resta de llengües del món) en els casos creats per la ciència química en la seva nomenclatura científica. Parlo dels infixos (pe) i (et), que signifiquen respectivament 'hidrogenació completa' i 'etil radical C₂H₅'; per exemple, a picolina > pipecolina, lutidina > lupetidina, xantoxilina > xantoxiletina o fenidina > fenetidina.

4) CIRCUMFIX. És un afix discontinu que apareix tant davant com darrere de l'arrel: circumfix(ARREL)circumfix. Tradicionalment, els circumfixos no s'han considerat en la gramàtica catalana, però potser ens hi hauríem de repensar si hi adaptem la nostra idiosincràsia. Per exemple, tenim un prefix en- per una banda en ple funcionament (en-dins, em-mirallar, en-mig, em-portar, etc.), si bé ja no és productiu; aquest prefix, en combinació amb les desinències de la tercera conjugació -ir (desinències que considerem sufixos a efectes pràctics), presenta una manera de funcionar típica que no trobem en cap altra combinació; per tant, podríem parlar de l'únic cas de circumfix en català. Sí, sempre podem aplicar la classificació típica de prefix i desinència, però no deixa de ser un cas interessant. Efectivament, a més, aquesta combinació apareix en situacions ben establertes, tant morfològicament com semànticament. Així, només la trobem amb arrels adjectivals i acaba designant un procés de canvi cap a la predicació assenyalada en l'adjectiu primitiu (en-X-ir : 'tornar(-se) X', 'tendir cap a X', 'fer (més) X'). Alguns exemples ben coneguts en són aquests: enfortir, entristir, enfosquir, embellir, envellir, empetitir, engrandir, enfollir, embogir, embrutir, ensenyorir, enllestir, enaltir, ennoblir, enrogir, envermellir, enriquir, empobrir, ennegrir, entossudir, emmagrir, emmalaltir, engelosir...

A diferència d'altres combinacions que es podrien considerar també circumfixos, com ara a-X-ir (afeblir, ablanir, abaratir), re-X-ir (reverdir) o en-X-ar (embrutar), el circumfix en-ir és l'únic que encara podria ser productiu si es respecten les restriccions morfologicosemàntiques abans adduïdes; de fet, és l'única manera d'afegir nous verbs de la tercera conjugació. Imaginem, per exemple, que volem designar l'acció de 'tornar-se picardiós': només se'ns pot acudir una cosa com empicardiosir-se.

5) INTERFIX. Es considera l'afix que apareix en els mots compostos i que clarament no pertany ni al primer ni al segon element: ARREL(1)-interfix-ARREL(2). És força comú en neologismes actuals formats per peces lèxiques preexistents i amb elements d'origen grecollatí. Aquest interfix en català només podria ser o bé la lletra -i- (en cas de compostos amb elements llatins) o bé -o- (amb la resta de compostos, ja que calquem la formació grega clàssica). En aquest punt potser xoquem amb la concepció clàssica d'aquests compostos cultes, que considera els elements grecollatins mers afixos sense gaire autonomia; des del moment que es consideren compostos, però, hem de reconèixer que, si bé no els trobem de manera independent (*drom), hem de donar un nom a l'anomenada vocal d'unió que ens queda penjada entre totes dues arrels: can-ò-drom (arrel(1) ca(n); arrel(2) *drom).

6) DUPLIFIX. És l'afix que imita, per duplicació total o parcial, tota o part de l'arrel i que s'hi adjunta per formar una nova paraula, normalment amb finalitat expressiva: ARREL~duplifix. La part duplicada (el duplifix) pot ser alhora producte d'una modificació amb altres afixos o sons; per exemple, l'anglès col·loquial d'algunes zones dels EUA money-shmoney. Alguns lingüistes han aplicat aquesta etiqueta a reduplicats catalans com barrija-barreja, corre-corrents o viu-viu; també s'hi podrien incloure els superlatius reduplicats col·loquials, com els que apareixen en aquests exemples: era un cotxe-cotxe; la Maria menjava unes pomes verdes-verdes; tinc un problema gran-gran; etc.

7) TRANSFIX. És l'infix que apareix de manera discontínua dins d'una mateixa arrel: A(transfix)RR(transfix)EL. És una forma de flexió molt comuna en les llengües semítiques, com l'àrab, l'hebreu, el maltès o l'arameu, i en d'altres llengües de la família afroasiàtica, com el haussa. Sempre se cita l'exemple de l'arrel àrab ktb 'escriure', dins de la qual els transfixos vocàlics (o la geminació de les consonants) indiquen canvis lèxics i morfològics: kitab 'llibre', katb 'tema', kutub 'temes', kataba 'oració', etc.

8) SIMULFIX. Representa el canvi d'un segment de l'arrel: ARREL\simulfix. Apareix en paraules flexionades que han fossilitzat antics canvis per apofonia, com per exemple en alguns plurals irregulars de l'anglès: mouse-mice, foot-feet, etc.

9) SUPRAFIX. Representa el canvi d'un element suprasegmental (accentual o tonal) que implica també un canvi de categoria gramatical o de funció sintàctica: ARREL\suprafix. Els exemples tornen a ser de l'anglès, on una mateixa paraula pot alternar valors nominals (nom o adjectiu) amb valors verbals depenent de la posició de l'accent: pérvert ('pervertit') - pervért ('pervertir'), próduce ('producte') - prodúce ('produir'), pérmit ('permís') - permít ('permetre'), récord ('registre') - recórd ('enregistrar'), etc. Els suprafixos són especialment presents en llengües tonals com el xinès.

10) DISFIX. Consisteix en l'elisió d'una part de l'arrel en processos morfològics: AR(disfix)EL. Només s'ha documentat en algunes llengües na-dené, com l'alabama de la costa de Texas.

Ha estat un estudi introductori no gens aprofundit, ho sé, però compleix els dos objectius que m'he marcat: divertir-me mentre l'escrivia i donar a conèixer una de les múltiples perspectives des d'on podem estudiar i treballar la gramàtica de qualsevol llengua en general i la catalana en particular.

Els dies de la setmana (llengües europees)

Seguint l'estela de les entrades que parlaven de la paraula dia en les llengües indoeuropees i romàniques, se m'ha acudit un altre divertiment sobre els noms que reben els dies de la setmana, els mesos i les estacions en les llengües europees. Descobrirem que gairebé tots tenen un pòsit comú d'arrel judeocristiana, per una banda, i d'orígens clarament pagans (precristians), per l'altra.

Nota important (almenys per a mi): els noms dels dies els he escrits respectant la categoria original de nom comú (amb minúscula) o propi (amb majúscula) de cada llengua. També vull aclarir que, per evitar una extensió excessiva dels detalls de l'entrada, reprodueixo les variants en llengua estàndard per a més comoditat i claredat; escric, per tant, alguna altra forma només en cas que una variant sigui important pel que fa a una etimologia especial o aberrant.

Per començar, respecte dels dies de la setmana, hem de distingir dos grans grups: els d'origen llatí (pagans en la immensa majoria amb alguns elements judeocristians) i els altres. Efectivament, en el primer grup hi ha gairebé totes les llengües romàniques i moltes altres que n'han rebut la influència (sobretot amb la cristianització). Els ètims llatins són clars (noms de deïtats, astres o festivitats judeocristianes), amb restes del mot dies ('dia') davant o darrere del nucli:

dies Lunae (dia de la lluna)

dies Martis (dia de Mart)

dies Mercurii (dia de Mercuri)

dies Iovis (dia de Júpiter)

dies Veneris (dia de Venus)

dies Sabbati/Saturni (dia del Sàbat/Saturn)

dies Solis/Dominicus (dia del sol/Senyor)

Aquests ètims donen els dies de la setmana en totes les llengües romàniques excepte el portuguès (on va triomfar la denominació cristiana antipagana amb els ordinals i el cap de setmana tipus 'sàbat' i 'dia del Senyor'):

aragonès: lunes, martes, miércols/mierques, chuebes, biernes, sabado i domingo.

asturià: lunes, martes, miércoles, xueves, vienres, sábadu i domingu.

castellà: lunes, martes, miércoles, jueves, viernes, sábado i domingo.

català: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

francès: lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi i dimanche.

friülà: lunis, martars, miercus, joibe, vinars, sabide i domenie.

italià: lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato i domenica.

occità: diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres, dissabte i dimenge.

portuguès: segunda(-feira), terça(-feira), quarta(-feira), quinta(-feira), sexta(-feira), sábado i domingo.

(però gallec: luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado i domingo).

romanès: luni, marți, miercuri, joi, veneri, sâmbată i duminică.

romanx: glindesdi, mardi, mesemna, gievgia, venderdi, sonda i dumengia.

sard: lunis, martis, mèrcuris, giòvia, chenàbura, sàbadu i domìniga.

Cal dir que el català és l'única llengua que conserva l'element di- (fòssil del dies llatí) davant de tots els dies de la setmana, fins i tot els del cap de setmana (DIES SABBATI > dissabte; DIES DOMINICUS > didmenge/dicmenge > diumenge). L'element di- de dimanche i dimenge (francès i occità, respectivament) és producte de l'analogia (i probablement u > ü > i).

Totes aquestes llengües coincideixen en la majoria de solucions, però hi ha algun cas digne de comentari. El romanx grisó, per influència de l'alemany (Mittwoch 'mitja setmana'), ha encunyat mesemna per al dimecres; el sard chenàbura ve de CENA PURA, en referència al Divendres Sant.

Les llengües cèltiques van adoptar gran part d'aquestes denominacions llatines per als seus dies de la setmana (en negreta, els reflexos no llatins):

gal·lès: Dydd Llun, Dydd Mawrth, Dydd Mercher, Dydd Iau, Dydd Gwener, Dydd Sadwrn i Dydd Sul.
còrnic: dy' Lun, dy' Meurth, dy' Merher, dy' Yow, dy' Gwener, dy' Sadorn i dy' Sul.
bretó: Lun, Meurzh, Merc'her, Yaou, Gwener, Sadorn i Sul.

irlandès: Dé Luain, Dé Máirt, Dé Céadaoin, Déardaoin, Dé hAoine, Dé Sathairn i Dé Domhnaigh.
gaèlic: Diluain, Dimàirt, Diciadain, Diardaoin, Dihaoine, Disathairne i Didòmhnaich.
manx: Jelune, Jemayrt, Jecrean, Jerdein, Jeheiney, Jesarn i Jedoonee.

(Els elements que representen el concepte 'dia' són genuïns d'aquestes llengües, no pas cap préstec, i evidencien l'origen indoeuropeu de l'arrel: dydd, dydh/dy', dé, di i je.)

Dins el segon grup hi ha totes les llengües germàniques (que van calcar l'estructura llatina amb els astres i déus propis: la lluna, Tiu, Odín/Wotan, Thor, Freja, Saturn i el sol); alguna també hi deixa notar la influència judeocristiana (en negreta els ètims no divins o astronòmics):

alemany: Montag, Dienstag, Mittwoch, Donnerstag, Freitag, Samtag i Sonndag.
anglès: Monday, Tuesday, Wednesday, Thursday, Friday, Saturday i Sunday.
danès: mandag, tirsdag, onsdag, torsdag, fredag, lørdag i søndag.
feroès: mánadagur, týsdagur, mykudagur/ónsdagur, hósdagur/tórsdagur, fríggjadagur, leygardagur i sunnudagur.
frisó: Moandei, Tiisdei, Woansdei, Tongersdei, Freed, Sneon i Snein.
islandès: mánudagur, þriðjudagur, miðvikudagur, fimmtudagur, föstudagur, laugardagur i sunnudagur.
neerlandès: maandag, dinsdag, woensdag, donderdag, vrijdag, zaterdag i zondag.
noruec: måndag, ty(r)sdag, onsdag, torsdag, fredag, laursdag/lørsdag i sundag/søndag.
scots: Monanday, Tysday, Wadensday, Fuirsday, Friday, Seturday i Sunday/Saubath.
suec: måndag, tysdag, onsdag, torsdag, fredag, lördag i söndag.


A partir d'aquí cada llengua ha optat, segons la influència més o menys intensa de la romanització (i posterior cristianització), per la barreja del sistema autòcton (normalment el sistema ordinal, com el portuguès o l'islandès) i del sistema llatí (pagà o judeocristià); en aquest altre grup hi trobem llengües com l'albanès, el grec, el basc, les eslaves i les bàltiques en conjunt i les finoúgriques (amb l'excepció del finès, que ha manllevat els noms germànics):

basc (sistema mixt): astelehen ('primer'), astearte ('mitjà'), asteazken ('final'), ostegun/ortzegun ('dia del cel, Ortzi'), ostiral/ortzirale, larunbat i igande ('ascensió'). En biscaí es mantenen préstecs llatins (martitzen 'dimarts', zapatu 'dissabte' i domeka 'diumenge'; bariku 'divendres' és una formació autòctona a partir, segons Koldo Mitxelena, de *(a)baribakoe(g)un 'dia sense sopar', una altra referència al dejuni del divendres).

albanès (sistema mixt): E henë, E martë, E mërkurë, E enjte, E premte, E shtunë i E diel.

grec (sistema ordinal tret del cap de setmana i divendres): Δευτέρα (Deftéra 'segona': la paraula sobreentesa, μέρα 'dia', és femenina), Τρίτη (Tríti 'tercera'), Τετάρτη (Tetárti 'quarta'), Πέμπτη (Pémpti 'cinquena'), Παρασκευή (Paraskeví 'preparació [per al sàbat]), Σάββατο (Sávvato) i Κυριακή (Kyriakí 'del Senyor').

bielorús: panyadzelak, awtorak, serada, chats'ver, pyatnitsa, subota i nyadzelya.
búlgar: ponedelnik, vtornik, sryada, chetvartak, petak, sabota i nedelya.
eslovè: Ponedeljek, Torek, Sreda, Čertrtek, Petek, Sobota, i Nedelja.
eslovac: pondelok, utorok, streda, štvrtok, piatok, sobota i nedeľa.
macedoni: ponedelnik, vtornik, sreda, chetvrtok, petok, sabota i nedela.
rus: ponedeľnik, vtornik, sreda, chetverg, pyatnitsa, subbota i voskresen'ye.
serbocroat (serbi, croat, montenegrí i bosnià): Ponedelnjak, Utorak, Sr(ij)eda, Četvrtak, Petak, Subota i Nedjelja.
txec: pondelí, úterý, středa, čtrrtek, pátek, sobota i nedelja.
ucraïnès: ponedilok, vivtorok, sereda, chetver, p'yatnitsa, subota i nedilya.

letó (ordinal pur):  pirmdiena,  otrdiena,  trešdiena,  ceturtdiena,  piektdiena,  sestdiena  i  svētdiena.
lituà (ordinal pur):  Pirmadienis,  Antradienis,  Trečiadienis,  Ketvirtadienis,  Penktadienis,  Šeštadienis i Sekmadienis.

estonià (sistema ordinal excepte el cap de setmana): esmaspäev, teisipäev, kolmapäev, neljapäev, reede, laupäev i pühapäev.

finès (préstecs del nòrdic): maanantai, tiistai, keskiviikko, torstai, perjantai, lauantai i sunnuntai.

hongarès (sistema mixt, amb preeminència dels préstecs eslaus, alhora presos del llatí): hétfő, kedd, szerda, csütörtök, péntek, szombat i vasárnap.

En entrades successives parlaré dels mesos i de les estacions de l'any.

Consells per a la prova de Llengua Catalana de les PAU

CONSELLS GENERALS TAMBÉ VÀLIDS PER A ALTRES PROVES (ESPECIALMENT LA DE LLENGUA CASTELLANA)

- Vés-hi descansat, hidratat i justament alimentat (ni sedat ni excitat, ni eixut ni amb la bufeta plena, ni amb l'estómac buit ni embafat).

- Abans de triar l'opció (A o B), fes directament la part 3 (gramàtica i fonètica), que és comuna. Si la deixes per al final t'arrisques a oblidar-la.

- Un cop llegides les opcions A i B, tria'n una i oblida completament l'altra. No series el primer a fer-les totes dues, amb la pèrdua de temps que implica això i la possibilitat que no te'n corregeixin cap o que et valorin la pitjor. Hi ha de tot dins el col·lectiu de correctors de selectivitat...

- Llegeix atentament l'enunciat de cada pregunta i estigues segur que l'has entès. Això és essencial, perquè moltes errades, molts oblits i molts excessos d'informació es produeixen perquè no has llegit bé l'enunciat. Si et demanen un sinònim, escriu-ne només un (si n'escrius dos i un és incorrecte, l'exercici està malament); si et diuen que resumeixis en un màxim de sis línies, pensa que a partir de la setena ja no t'ho corregiran; si et demanen una redacció d'un mínim de 80 paraules, no en facis 75, perquè ben bé podria ser que et reduïssin la puntuació a la meitat.

- Minimitza els riscos: no escriguis res que no et demanin. Com més escrius més faltes pots cometre (i recorda que resten 0,1 punts per cadascuna sense límit). S'han vist exàmens amb 70 faltes (és a dir, amb una nota màxima de 3 punts).

- En la redacció (part 2) estructura el text en paràgrafs (normalment tres, ja que l'estructura de la immensa majoria de textos és tripartida): introducció, cos i conclusió. Segons la tipologia, aquestes parts reben noms diferents (tesi, argumentació i síntesi; plantejament, nus i desenllaç; etc.).

- Posa-l'hi fàcil al corrector: no t'excedeixis i fes bona lletra. Un corrector agraït és el teu millor aliat.


CONSELLS ESPECÍFICS PER A LLENGUA CATALANA


- El que àton només pot ser dues coses: pronom relatiu (aleshores té una funció sintàctica dins la subordinada i un antecedent) o conjunció (sense funció, doncs).

- Truquets d'accents oberts: l'accent sobre la e i la o és obert sempre que a la síl·laba següent hi hagi una i (excepte església): -ència, -òncia, rèdit, bòlit, mèrit, bèstia, hòstia, malèfic...

- Més truquets: el sufix -ès sempre és obert (marquès, escocès, cantonès, barcelonès...); el sufix -ós sempre és tancat (amorós, horrorós, graciós...). Els participis sigmàtics (en -s) de verbs amb e  també fan -ès (permès, atès, comprès...).

- I encara més: tots els accents del verb ser són tancats (sóc, és, són, fóssim, éreu...). Sempre són tancats, també, els de l'imperfet de subjuntiu (desinències -és/-essis/-és/-éssim/-éssiu/-essin).

- Finalment, recorda les tres paraules correntíssimes que acaben en -ò: però, això i allò.

- Escriu frases curtes, sense embolicar-te amb subordinades que potser no acaben enlloc o no saps com concloure.

- Si no et surt una paraula, fes-ne una paràfrasi amb termes que dominis. Si no entens una paraula, dedueix-ne el sentit aproximat pel context.

- Per destapar un subjecte, només cal canviar el verb de nombre (de singular a plural o viceversa): el subjecte sempre hi concordarà.

- Com distingir un CPred d'un CCM. El predicatiu sempre serà un SN/SAdj i concordarà amb el subjecte o el CD (Els nens van arribar cansats de l'excursió / Els nens van arribar bé de l'excursió); el CCM és un SP o un SAdv (invariable).

- Els únics pronoms febles que no canvien de forma són li, les, hi i ho. La resta, com els Transformers (tots els que comencen o acaben amb e i també el pronom us/-vos).

- Davant del dubte i sempre que sigui possible, usa els pronoms davant del verb (per si la forma canvia gaire o no et descuides de l'apòstrof/guionet).

- En cas de combinar pronoms, la regla d'or: l'apòstrof tan a la dreta com sigui possible: *m'en vaig, me'n vaig, me n'anava.

- En català només hi ha dues possibilitats: perquè (conjunció subordinant / substantiu) i per què (interrogatiu / Prep + pronom relatiu): Ho dic perquè em surt dels pebrots, El perquè de tot plegat, No sé per què ho fa, El pont per què (= pel qual) vam passar era vell.

- No t'emboliquis amb els relatius àtons darrere de preposició: fes servir els tònics (el qual, la qual, els quals, les quals i qui) i estalvia't problemes amb els accents.

- Els interrogatius no s'accentuen mai (qui?, quan?, on?, quin?...), tret de què? i derivats (per què?, de què?, en què?, a què?...).

- Evita les abreviacions. L'única que és útil és etc. (i recorda que equival als punts suspensius, de manera que no els ajuntis: *etc....).

- Verbs irregulars. Sol caure sempre una pregunta (o dues) amb verbs irregulars. Recorda aquests fets irrefutables:

a) Saber i cabre/caber (típics) són completament regulars (excepte sé) tret del present de subjuntiu (sàpiga/càpiga, sapiguem/capiguem...).
b) Compte amb els verbs velaritzats de la segona conjugació (especialment les formes del subjuntiu present i imperfet). Solen fer-los emprar en frases amb un imperatiu negatiu (tipus no begueu tanta aigua que us pixareu al llit).
c) Els verbs voler i poder tenen una u a l'arrel només en present de subjuntiu (arrels pug-/vulg-). A la resta, hi ha una o (pogués/volgués).
d) Participis. Recorda que els infinitius acabats en -ndre fan el participi sigmàtic (amb -s): prendre - pres, romandre - romàs, fondre - fos (excepte pondre i derivats, que el fan amb -st: post, respost, compost...). Altres participis sigmàtics: clos (cloure), empès (empènyer) o imprès (imprimir).

- De subordinades, només n'hi ha de tres tipus: substantives (= SN), adjectives (= SAdj) i adverbials (SAdv); aquestes es poden dividir en diversos subtipus: concessives, condicionals, modals, finals, causals, comparatives, locatives, temporals, consecutives...

- Pel que fa a la fonètica i per l'experiència que en tenim, solen preguntar per les grafies corresponents a sobretot dos sons, la [s] (fricativa alveolar sorda) i la [z] (fricativa alveolar sonora). Les correspondències gràfiques són, doncs, aquestes:

[s]: s- (inicial), ce, ci, -ss- (intervocàlica) i ç.
[z]: -s/-ç (final seguida de vocal o consonant sonora), -s- (intervocàlica) i z (no final).

- Les altres dues candidates podrien ser les (pre)palatals corresponents ([ʃ] i [ʒ]):

[ʃ]: x- (inicial) i -ix- (intervocàlica).
[ʒ]: j, ge, gi i -ix (final seguida de vocal o consonant sonora).

- Lectures obligatòries. Poden fer dos tipus de preguntes: resum de capítols/actes o descripció de personatges, per una banda, i preguntes V-F sobre l'argument. En tot cas, tingues present que representen un sol punt del total, de manera que sospesa si et val la pena redactar un text sobre un personatge o un capítol que no recordes (0,5 punts) si has de cometre faltes d'ortografia.

PER A LA NORMATIVA ESPECÍFICA SOBRE ACCENTS, DIÈRESIS, ELA GEMINADA O APÒSTROFS, RECORDA QUE EN AQUEST MATEIX BLOC HI HA ENTRADES DEDICADES EN EXCLUSIVA

La ela geminada

Aquesta entrada va dedicada a tots aquells que abominen d'aquesta grafia, l'odien, l'obvien i estarien encantats que en una reforma ortogràfica desaparegués. És cert que és un dels cavalls de batalla de les nostres normes ortogràfiques, i per això miraré d'esbossar un mètode per acabar de dominar-la. Aquest mètode, però, requereix el coneixement d'altres llengües i, per tant, haver de recórrer a factors completament externs a la nostra, perquè és una grafia que no té correspondència fonètica en gairebé cap parlar (la pronúncia que hauria de tenir, és a dir [ll] -doble ela-, només és perceptible en algun mot aïllat com til·la o al·lot o en algun morf com -el·lo/a en baleàric). Passa el mateix, més o menys, que amb la hac muda, només justificada per l'etimologia i per l'equiparació a d'altres llengües de cultura.

Per començar (i això ho diuen tots els llibres de text), tots els mots derivats mitjançant els prefixos in-, con- o ad- que tenen l'arrel amb l- inicial escriuran l·l per assimilació de la consonant d'aquests afixos, fet que ja passava en llatí (exemples nombrosíssims, com ara il·lògic, col·laborar, al·latiu, il·lustrar, col·lega, al·legar, al·locució...). 

Com ja he dit, cal saber altres llengües per dominar la ela geminada, perquè la correspondència entre la nostra l·l i la ll d'aquestes altres llengües és gairebé exacta. La llengua més útil, òbviament, és el llatí (d'on provenen els cultismes que en porten), però també ens serveixen l'anglès (amb els seus nombrosíssims llatinismes), el francès, l'italià o l'occità. Llengües com l'espanyol, el romanès o el portuguès (i gallec) no ens fan servei, perquè els seus cultismes no distingeixen la ela simple de la doble.

Així, veurem que la nostra ela geminada correspon sempre a una doble ela en aquelles llengües (llatí, anglès, italià...); en francès la grafia -ill- postvocàlica no és una correspondència vàlida, ja que és el reflex gràfic equivalent a la nostra -ll- (el so lateral palatal que en francès també ha desaparegut com en els nostres parlants ieistes). Resumint: català l·l = llatí, italià, francès... ll.

Aquestes correspondències són fàcilment explicades perquè, com ja sabem, la representació del so lateral palatal té diverses grafies en les diferents llengües romaǹiques, de manera que han pogut mantenir la doble ela (ll) per als cultismes (francès antic ill, italià gli, occità lh...). Nosaltres, com que precisament la ll representa aquest so palatal, hem hagut de recórrer a la l·l per als cultismes.

Vegem algunes correspondències (l'ordre i nombre de les correspondències en llatí, anglès, italià, francès o occità pot anar variant):

cal·ligrafia =  calligraphia, calligraphy, calligraphie, calligrafia...

clorofil·la = chlorophylla, chlorophylle, chlorophyll, clorofilla...

col·legi = collegium, college, collège, collegio...

fàl·lic = phallicus, phallique, fallico, fallic...

hel·lènic = hellenicus, Hellenic, hellénique, ellenico...

intel·ligència = intelligentia, intelligence, intelligenza...

mil·lenni = millennium, millennio, millènni...

mil·límetre = millimeter, millimètre, millimetro...

pal·liar = palliare, pallier, palliare...

pol·lució = pollutio, pollution, polluzione...

pupil·la = pupilla, pupille...

tel·lúric = telluricus, tellurique, tellurico, telluric...

Aquí cal incloure tots els noms propis d'origen grec i llatí, també: Cal·líope, Hèl·lade, Pòl·lux, Aquil·les, Apol·lo (o Apol·ló), Caracal·la, Columel·la, Drusil·la, Sibil·la, Pal·les, etc.

Potser la llengua menys fiable (tot i que en pocs casos) és l'anglès, perquè en algun cultisme o gal·licisme ha desenvolupat alguna grafia que no correspon a aquesta equació; per exemple, casos com solicit (però cat. sol·licitar), gallery (però cat. galeria) o million (però cat. milió) són els més coneguts.

El nostre sufix -el·lo/a només té correspondència en l'italià -ello/a. Un mot com al·lot és producte de l'assimilació de líquides de l'anterior arlot.

Destaquem, com a mostra recent d'ús de la geminada per representar estrangerismes, la paraula ral·li, de l'anglès rallie (amb ll), el topònim Brussel·les (cf. francès Bruxelles) o l'antropònim (hobbitònim) Gòl·lum (de l'anglès Gollum).

Cal recordar, també, que en català la LL llatina esdevé normalment ll i que, per tant, els derivats cultes d'alguns mots patrimonials també tenen l·l:

aixella - axil·la, axil·lar...
ampolla - ampul·lós (en el sentit d''inflat', com AMPULLA 'bombolla')
collir/recollir - col·legir, col·lecció, col·lectar, col·lector, recol·lecció...
corall - coral·lí, coral·lífer... 
metall - metal·lúrgia, metàl·lic...
pell - pel·lícula 

Més que no pas un repàs d'ortografia, aquesta entrada vol ser una defensa dels coneixements, cada cop menys estesos i valorats, de les llengües clàssiques (ara que hi ha, per part del nostre Govern, l'ànsia de denostar els estudis humanístics en general i els clàssics en particular quan els considera inútils o mers passatemps: http://elpais.com/diario/2011/03/31/quaderncat/1301532982_850215.html). Crec que s'ha notat.

Els accents dels compostos grecs.

Conèixer i apreciar els centenars de compostos cultes amb elements grecs (i algun de llatí) és una manera ben fàcil de saber si un accent és obert o tancat sobre la o (i rarament sobre la e), perquè tots aquests mots en porten un d'obert (ò, més rarament è). Sistematitzem-ho amb alguns exemples.

Per començar, tots els compostos amb -òleg/-òloga (que són abundantíssims): filòleg, antropòleg, vexil·lòleg, otorinolaringòleg, tocòleg, neuròleg, dialectòleg, musicòleg, zoòleg, climatòleg, vaticanòleg...), -òman/a (politoxicòman, erotòman, melòman, megalòman, cocaïnòman...), -ògena [no pas el masculí: -ogen] (erògena, al·lergògena, patògena...) i -òfon/a (ideòfon, francòfon, al·lòfon, arabòfon, gramòfon, audiòfon, russòfon, anglòfon, turcòfon...).

A continuació, una llista gens exhaustiva d'alguns d'aquests compostos:

- aero- ('aire'): aeròlit, aeròdrom...

- al·lo- ('altre'): al·lòfon, al·lòcton...

- aristo- ('millor'): aristròcrata, Aristòtil, Aristòfanes...

- astro- ('astre'): astròleg, astrònom, astròlit...

- auto- ('un mateix'): autòmat, autògraf, autòcrata, autònom, autòcton...

- biblio- ('llibre'): bibliòfil, bibliòman...

- bio- ('vida'): biòleg, biòpsia...

- ciclo- ('roda'): ciclòstom, ciclòlisi...

- copro- ('merda'): copròlit, copròfag...

- crono- ('temps'): cronòmetre, cronògraf...

- demo- ('poble'): demòcrata, Demòstenes, demògraf, Demòcrit...

- filo- ('afecte'): filòleg, filòsof...

- geo- ('terra'): geòleg, geògraf, geòstat...

- hidro- ('aigua'): hidròfil, hidròfob, hidròlisi...

- hipo- ('cavall'): hipòdrom...

- hipo- ('sota'): hipòstil, hipòcrita... 

- homo- ('el mateix'): homòfob, homòfon, homògraf, homòleg, homòplat...

- horo- ('horitzó'): horòscop, horòpter...

- inter- ('entre', del llatí): intèrfon.

- iso- ('igual'): isòcron, isòdrom, isòsceles, isògon, Isòcrates, isòtop, isòpter...

- metro- ('mesura'): metrònom...

- metro- ('mare'): metròpoli...

- mono- ('un'): monòpter, monògam, monòlit, monòrquid, monòleg, monòton...

- necro- ('mort'): necròfil, necròfag, necròpoli, necròpsia...

- piro- ('foc'): piròman, piròlisi...

- tele- ('lluny'): telèfon, telègraf, Telèmac, telèpata...

- termo- ('calor'): termòmetre, termòfil, termòlisi, termògraf, Termòpiles, termòfon...

- xeno- ('estranger'): xenòfob, xenòfil...

Per als mots xilòfon i saxòfon tenim les variants agudes, també correctíssimes: xilofon i saxofon (o saxo).

Desemmascarant els verbs transitius

La gramàtica tradicional ens ofereix una definició poc clara de verb transitiu: aquell que necessita un complement directe per realitzar-se. És clar que si no tenim gaire clar què és un complement directe ho tenim difícil per dilucidar si ens trobem davant d'un verb transitiu. La teoria lèxica que estableix una xarxa temàtica ens hi pot ajudar, però per als no iniciats canviar complement directe per TEMA tampoc no és una solució gaire realitzable.

Potser ens hi ajuda una restricció lexicomorfològica que té un cert procés derivatiu. M'explico. Les arrels dels verbs transitius són els únics lexemes verbals que admeten l'adjunció del sufix -ble (obviem, per tant, els derivats amb -ble que indiquen 'possibilitat d'esdevenir X', com alcaldable, presidenciable, futurible, etc.). Efectivament, els verbs intransitius no admeten aquests derivats: *dormible, *anable, *arribable, *morible, *naixible...

Així, doncs, podem aplicar la derivació amb aquest sufix per saber si un verb és transitiu, encara que aquest mot no aparegui al diccionari. No ens ha de fer por fer la prova: cantable, guarible, agafable, defugible, trepitjable, visualitzable, ordenable, col·locable, fingible, temible...

Per treure'ns feina del damunt, ja podem comptar-hi tots els verbs derivats mitjançant els sufixos -itzar i -ificar (realitzar, quantificar, inicialitzar, personificar...).

Cal anar amb compte, però, amb dos aspectes importants que tenen a veure amb la història de la llengua. El primer, que aquest sufix apareix amb la forma -ívol(a) en derivats antics; així, podem tenir tots dos elements alhora, l'antic i l'actual: menjable i mengívol (tot i que amb lleugers matisos que els diferencien), llançable i llancívol, etc.

El segon, que en la majoria de verbs de la segona conjugació (com no podia ser altrament!) hi ha un derivat amb -ible que pren l'arrel culta llatina (normalment la del participi) i que, per tant, pot ben bé ser que el derivat prengui una forma una mica diferent de l'esperable. Aquí hi hem d'incloure el parell bevible (regular) i potable (culte). Vet-ne aquí una llista no exhaustiva:

accessible (accedir)

admissible (admetre)

audible (oir)

cognoscible (conèixer)

comprensible (comprendre)

conductible (conduir)

corruptible (corrompre)

corrosible (corroir)

descriptible (descriure)

destructible (destruir)

digestible (digerir)

divisible (dividir)

expansible (expandir)

extensible (estendre)

factible (fer)

(con)fusible ((con)fondre)

perceptible (percebre)

perfectible (perfer)

predictible (predir)

previsible (preveure) 

recognoscible (reconèixer)

reflexible (reflectir)

resoluble (resoldre)

sensible (sentir)

tangible (tocar), al costat de tocable

vendible (vendre)

visible (veure)

No ens ha d'estranyar que hi hagi verbs que exigeixen un complement de règim verbal que puguin formar derivats amb el sufix -ble: el CRV no és més que el TEMA expressat sempre en forma de sintagma preposicional. Alguns exemples en són aquests:

fruïble (v. fruir de)

prescindible (v. prescindir de)

risible (v. riure's de), però: riure + CD (la Maria li riu les gràcies al Joan)

Finalment, notem que hi ha un grup de verbs, tradicionalment considerats intransitius (per tal com expressen un procés o un canvi d'estat), que tenen aquests derivats cultes. En tot cas, es tracta de verbs ambivalents que poden funcionar sense problemes amb un TEMA (o complement directe) en alguns contextos:

fermentescible (fermentar: els bacteris fermenten la llet)

(im)marcescible (marcir: la sequera marceix les flors)

(im)miscible (mesclar: el bàrman mescla els ingredients del còctel)

(im)putrescible (podrir: la humitat podreix la fusta)