Aquí publico un petit estudi que vaig fer a la universitat sobre aquest tema. No hi he fet pràcticament cap retoc (només alguna supressió i alguna correcció inexcusables). Com que no hi he pogut transcriure còmodament algunes seqüències amb la notació fonètica, aclareixo que la grafia <ë> representa el so de la nostra vocal neutra.
Les notes a peu de pàgina originals apareixen ara al final del text i no estan lligades per hipervincles (així que caldrà pujar i baixar pel cos del text).
Espero que us sembli interessant el text. Si hi ha alguna errada o inexactitud, la responsabilitat és únicament meva i confio que me la fareu saber amb algun comentari.
Introducció
Heine i Reh (1984: 15)
defineixen la gramaticalització com una evolució en la qual les
unitats lingüístiques perden complexitat semàntica, significació
pragmàtica, llibertat sintàctica i substància fonètica. Si ens ho
mirem d'aquesta manera, resulta que la gramaticalització és una
mena d'empobriment o dèficit. En el cas que ens ocuparà, veurem
que, precisament, en català la gramaticalització del perfet
perifràstic no ha comportat pas una pèrdua de substància fonètica
(hi ha més "substància fonètica" a vaig cantar
que a cantí) ni de llibertat sintàctica (l'aparició del
perfet perifràstic no té cap restricció que no tingui el perfet
simple), i que més aviat s'ha augmentat la complexitat semàntica
(per tal com hi ha dues formes diferents que expressen un mateix
contingut semàntic de perfectivitat en el passat: la simple i la
perifràstica). És cert que, des del punt de vista de la percepció
i de l'adquisició, les formes perifràstiques del perfet català són
més "senzilles" (les cometes no són gratuïtes) que les
del perfet simple. Així, per exemple, quan ensenyem el perfet simple
hem d'explicar sis formes diferents que, a més, presenten
irregularitats en un bon grapat de verbs; en canvi, per al perfet
perifràstic (el més estès i usat pertot i, a més, la forma
estàndard), només hem d'explicar sis monosíl·labs fixos (vaig,
vas, va, vam, vau, van), perquè
la càrrega semàntica la du sempre l'infinitiu que els segueix.
L'objectiu d'aquest petit estudi és mirar d'aclarir les causes (de caire pragmàtic) que han
motivat que el català hagi adoptat les formes derivades de
l'auxiliar vadere
'anar' (vaig, vas, va, vam, vau,
van) per expressar un passat remot, contràriament al que han
fet la majoria de llengües romàniques, que han pres el verb 'anar'
com a auxiliar per expressar un futur pròxim.
Les dades
lingüístiques de les llengües romàniques
Totes les llengües
romàniques tret del català (i de l'italià estàndard) han
generalitzat l'ús del verb anar
com a auxiliar de futur. L'única, però, que l'ha acabat utilitzant
per al passat és el català. A aquestes dues afirmacions cal que hi
afegim dos aclariments. El primer és que també en francès i en
occità antics hi ha mostres de l'ús de 'anar' com a auxiliar de
passat.
El segon és que avui en dia, cal suposar que per influència del
castellà, en alguns parlars catalans (notablement en valencià i en
zones urbanes com la de Barcelona), s'utilitza anar
(a)
com a marca de futur pròxim (mentre que, tradicionalment, aquesta
construcció sempre ha mantingut un estricte sentit de moviment). No
podem estar d'acord, doncs, amb l'opinió d'alguns lingüistes (entre
ells Fleischman, 1982, recolzant-se en estudis de Schlieben-Lange),
que pensen que en català hi ha presents pertot les dues
construccions (la perfectiva amb va-
i la
prospectiva amb anar
a) i
que l'erosió fonètica causada per la reducció vocàlica (que fa
que la preposició a
desaparegui en una parla ràpida) ocasiona la confusió de tots dos
temps verbals. Cal que afirmem amb rotunditat que, en tot cas, la
construcció amb anar
a
tradicionalment no té altre significat que l'expressat pel verb anar
'desplaçar-se' i per la preposició a
'en direcció a', tal com passa actualment en italià. Per tant, en
una frase com vaig
a comprar
s'entén comprar
com la finalitat del desplaçament expressat per vaig,
així com la
platja
expressa la destinació de vaig
en una frase com
vaig a la platja.
Potser cal reconèixer, però, que, fora del present (indicatiu i
subjuntiu), la construcció amb anar
a
s'admet més, ja que no pot confondre's amb l'auxiliar del perfet
(que només apareix en present); així, podem expressar una acció
futura frustrada mitjançant l'imperfet de la perífrasi: anava
a tornar-li la salutació quan ella va fer un gest brusc;
anàvem
a tancar la porteta quan un fort cop d'aire la va esbotzar.
Un cop fets els
aclariments oportuns, fixem-nos en els exemples de les llengües
romàniques que tenen 'anar' com a auxiliar de futur (o de futur
prospectiu); no és sobrer l'exemple de l'anglès, encara que no en
fem menció més que per remarcar-ne la "romanicitat":
Francès (aller
+ infinitiu):
Je vais acheter du pain
= J'acheterai du pain 'compraré pa'
Nous allons trouver la
fille = Nous trouverons la fille 'trobarem la noia'
Portuguès (ir
+ infinitiu):
Vão
vir as chuivas = Virão as chuivas
'vindran les pluges'
Vai chover? = Choverá?
'que plourà?'
Castellà (ir a
+ infinitiu):
Voy a decirte algo = Te
diré algo 'et diré una cosa'
Vamos a cantar una
canción = Cantaremos una canción 'cantarem una cançó'
Occità (anar +
infinitiu):
Vau cantar una cançon =
Cantarai una cançon 'cantaré una cançó'
Anatz dire la vertat = Diretz la vertat 'direu la veritat'
Anglès (to be going
to + infinitiu):
I'm going to kill you =
I'll kill you 'et mataré'
She's going to leave
Washington = She will leave Washington 'se n'anirà de Washington'
En aquests exemples, el
signe d'igualtat no significa necessàriament una equivalència
semàntica completa. Hi ha circumstàncies en què només es fa
servir una de les dues construccions; l'ús, a més, és una
mica diferent depenent dels dialectes.
Per al romanès cal fer
un altre aclariment. Per expressar futur, en aquesta llengua
d'indubtable origen llatí, s'utilitza una forma reduïda del
verb voler
(en romanès a
vrea)
seguida de l'infinitiu. Aquesta modalitat, comuna (amb variants
mínimes) a tota la zona balcànica,
no ens ha d'enganyar, ja que la forma dels auxiliars de persona
s'assemblen molt a les formes derivades de vadere
d'altres llengües romàniques. Alguns exemples són aquests: voi
cânta
'cantaré' (literalment 'vull cantar'), vei
mânca
'menjaràs', va
fi
'serà', vom
vrea
'voldrem', veţi
da
'donareu' i vor
bea
'beuran'.
En els dialectes més
occidentals del retoromànic ocorre un fenomen semblant al d'altres
llengües romàniques. Efectivament, aquests dialectes (sobreselvà i
sotaselvà, principalment) utilitzen com a auxiliar de futur els
derivats del llatí venire
i *volere
('vegnir' i 'vulair',
respectivament), de manera que no coneixen el futur sintètic de
l'estil de cantaré,
per exemple. Altres dialectes més orientals (com el surmeirà i
l'engadinès, pertanyents al diasistema romanx, més el ladí
dolomític i el friülà) coneixen el futur perifràstic i el
sintètic, els quals s'han especialitzat semànticament: el
perifràstic és semblant al que es troba en castellà o portuguès
amb el verb ir.
S'ha postulat (Haiman & Benincà 1992: 88) que el futur sintètic
no ha estat mai col·loquial en romanx (de fet, només apareix a
partir dels segles XVI i XVII) i que és producte de la influència
del dialecte venecià en els casos ladí i friülà. Així, doncs,
tenim que en retoromànic la perifràstica és la forma de futur
principal i que la sintètica ha sorgit posteriorment en alguns
dialectes per influències externes i en altres dialectes no hi ha
sorgit mai. El que és interessant per al cas que ens ocupa és que
s'ha agafat un verb de moviment (en aquest cas venire)
per formar un futur i no pas un passat.
El cas del sard és un
pèl especial. De fet, tot en el sard és especial, pel seu aïllament
i atès que Sardenya és la primera regió de fora d'Itàlia que
conquereixen i romanitzen els llatins. La construcció sarda per al
futur és molt semblant al que deu haver estat el protoromànic comú:
utilitza una perífrasi amb habeo
ad
i infinitiu (ap'a
cantare
'cantaré', literalment 'haig de cantar') o bé l'auxiliar derivat de
debeo
(depo
dare
'donaré'). També en els dialectes del sud d'Itàlia (sobretot
calabrès i sicilià) només hi ha una manera d'expressar el futur (a banda del present
prospectiu): la perifràstica amb el verb havira
u
'haver de'; la construcció es fa, però, no amb la forma de
l'infinitiu, sinó amb les formes conjugades en present d'indicatiu:
haiu u
cantu
'cantaré', hai/hammu
u canti
'cantaràs', hava
u canta
'cantarà', havimu
u cantamu
'cantarem', haviti
u cantati
'cantareu' i hannu
u càntanu
'cantaran' (literalment 'haig/has/ha/hem/heu/han de cantar'). En
aquests casos (el sard i el sud-italià), veiem que una perífrasi
d'obligació (áere
a +
inf., dévere
+ inf. o havira
u +
pres.) acaba esdevenint una perífrasi de futur. Això concorda amb
l'esquema que estableixen Bybee, Pagliuca i Perkins (dins Traugott &
Heine 1991, vol. II: 29) per al procés de gramaticalització de les
expressions de futur, el qual reproduïm aquí:
ESTADI 1 ESTADI
2 ESTADI 3 ESTADI 4
obligació probabilitat
> intenció > futur >
desig imperatiu
Aquest quadre es pot
aplicar a l'evolució de les llengües romàniques des del llatí
vulgar fins als nostres dies. I si no fixem-nos en l'evolució des
del llatí fins al català: estadi 1 (habeo
cantare
'haig de cantar', en llatí tardà), estadi 2 (*cantare+ha(b)eo
'?vaig a cantar', en protoromànic), estadi 3 (cantaré),
estadi 4 (no
mataràs).
Finalment, el dalmàtic,
llengua ja extingida, és única en el conjunt romànic perquè
presenta la continuació del futur sintètic llatí, encara que amb
la forma del perfet: canta(ve)ro
> cantuora. Malauradament, la informació que en tenim és
massa escassa com per poder formular, a hores d'ara, hipòtesis o
prediccions de futurs comportaments.
Amb tot això a la
vista, podem agrupar les llengües romàniques segons la forma que
tenen d'expressar el futur:
Llengües amb un futur
sintètic (del llatí *cantare
+ habeo),
juntament amb un futur perifràstic (format amb el verb de moviment
ire/*andare/vadere
+ infinitiu), tots dos distingits semànticament: portuguès
(cantarei
– vou
cantar),
castellà (cantaré
– voy a cantar),
francès (je
chantarai – je vais chanter),
retoromànic central i oriental (romanx oriental, ladí i friülà),
i occità (cantarai
– vau cantar).
Cal suposar que tant l'asturià com l'aragonès també posseeixen la
capacitat d'expressar el futur mitjançant una forma sintètica i
una altra d'analítica.
Llengües amb un únic
futur sintètic (del llatí *cantare
+ habeo o bé del perfet canta(ve)ro):
català (cantaré), italià estàndard (toscà: canterò)
i dalmàtic (cantuora).
Llengües amb un únic
futur perifràstic (del llatí *volere/venire/debere/habere
(ad) + infinitiu):
romanès (voi cânta), retoromànic occidental (vi/vegnal
cantar), sard (ap'a dare, depo cantare) i
dialectes sud-italians (haiu u cantu).
Les dades del català
Abans d'arribar a la
gran pregunta (vegeu l'apartat 4), cal que repassem les dades que ens
forneix la nostra llengua. En primer lloc, en català contemporani el
perfet perifràstic, format amb l'arrel va- ha desplaçat
completament, en la llengua parlada, el perfet simple (heretat del
llatí), tret d'algunes zones dels dialectes valencià i baleàric,
on encara perviu amb certa força. A més, popularment, s'ha donat un
cas del que es coneix com a double marking en anglès, és a
dir, l'aparició d'una doble marca per a la noció de "passat"
o de "perfectivitat". Aquesta segona marca, unida a l'arrel
va- (en si mateixa una marca de passat, ja gramaticalitzada),
prové del perfet simple i ha acabat donant les formes vàreig,
vares, vàrem, vàreu i varen (cal notar
que l'analogia s'ha estès fins i tot a la primera persona del
singular; això ens fa pensar en l'estatus diferenciat de l'auxiliar
va- respecte d'altres formes plenes, ja que aquestes últimes
en cap cas presenten l'infix -are- a la primera del singular,
tal com sí que passa en occità: cantèri). Observem que el
passat s'expressa, doncs, mitjançant l'auxiliar va- que, a
més, presenta una forma anàloga a la del perfet simple (per
extensió de l'infix -are-).
La forma perifràstica
del perfet català és força antiga, encara que no ha aconseguit
desplaçar el perfet simple fins fa relativament poc. Ja a les Regles
d'esquivar vocables grossers i pagesívols es recomana la
utilització del perfet simple enfront del perifràstic. Això ens
indica l'antiguitat i la popularitat que té aquesta forma. A la
Crònica o Llibre dels fets de Jaume I (s. XIII) hi ha
uns quants exemples d'utilització del perfet perifràstic: «E
van ferir en la devantera los nostres als sarraïns»; també a
la Crònica de Muntaner, aquest cop molt més abundantment
(vegeu la nota 11): «... e a junta van venir a En Berenguer
d'Entença...», «E con lo hagren mort, van cercar los
altres...», «... qui ab barques, qui ab càrrous, e van-ho
tot portar a Bonaire, e van-ne bastir e obrar
bons albergs.», «... e van-se besar e abraçar...»,
etc.
El perquè de tot
plegat
Les raons que expliquen
aquesta aparent anomalia del català han estat esbossades per
diversos estudiosos. Francesc de Borja Moll, a la seva gramàtica
històrica del 1952, explica molt breument per què la perífrasi amb
anar
ha acabat expressant un pretèrit perfet i no un futur. Segons ell,
doncs, es tracta d'una conseqüència de la utilització de anar
en un context de present narratiu; així, una construcció amb anar
dir
(va
dir)
s'usa primerament com a present narratiu (en cròniques i en altres
textos orals i escrits en prosa) i acaba percebent-se com una marca
de temps passat, de manera que una cosa com
van venir
acaba equiparant-se a vingueren.
Finalment, el perfet perifràstic adquireix un protagonisme creixent
entre la població i acaba desplaçant el perfet simple, relegat als
escrits però encara amb el pes del prestigi (recordem la prescripció
que se’n fa a les Regles
d'esquivar).
Nosaltres coincidim amb Moll i compartim la seva opinió.
També Pérez Saldanya
(1998), l'autor que més profundament ha tractat aquest aspecte de la
morfosintaxi verbal històrica, és de l'opinió que la
gramaticalització del perfet català ha estat condicionada pel seu
ús en contextos narratius. Efectivament, el procés de
gramaticalització del perfet perifràstic s'inicia en contextos
narratius i en oracions en què el verb anar es combina amb un
infinitiu amb valor final i no s'hi explicita la destinació o meta
del moviment; només en aquests contextos ha estat possible que la
idea de moviment s'hagi afeblit i que el verb anar hagi
començat a desenvolupar un valor secundari de marcador narratiu.
L'origen de la perífrasi
catalana no s'ha de relacionar amb els contextos díctics, ja que
aquests mateixos contextos són els que han propiciat la
gramaticalització de anar com a marcador de futuritat en
d'altres llengües romàniques. Notem, si no, la predilecció de la
construcció de perfet perifràstica pels gèneres narratius i, per
tant, la seva absència en gèneres com la teologia, la filosofia o
les obres didàctiques. Els contextos narratius afavoreixen sobretot
l'ús de la tercera persona i del temps passat i la seqüenciació
dels esdeveniments.
L'aparició i l'auge
d'aquesta construcció es deuen sobretot al caràcter oral de la
literatura primitiva romànica, que, pel fet de ser immediata,
simultaneja el temps físic de la narració dels fets (que poden
haver ocorregut fa molt) i el temps físic de l'audició (la
percepció i processament de la informació).
L'oralitat de la cultura
medieval preliterària deu ser també la causa directa que el perfet
perifràstic català no hagi entrat en la literatura (escrita) fins a
dates força recents.
Encara avui es veu com un signe de col·loquialitat, enfront del
caràcter elevat que té el perfet simple (cf. l'ús en poesia o en
obres literàries, no necessàriament cultes). La cultura oral
medieval, sobretot l'èpica (de la qual no tenim mostres escrites en
català, però cal suposar que deu haver existit),
presenta una barreja de formes verbals (especialment de presents
narratius –no oblidem que el joglar ha de fer sentir com a presents
els fets que relata– i de pretèrits). La barreja d'aquestes formes
és un dels recursos expressius més poderosos del joglar i, a més,
hem de tenir en compte que les llengües romàniques acaben de
constituir-se i que són, per tant, insegures i no tenen la fixació
que proporciona el conreu literari.
La cultura oral no es
limita només a l'art joglaresc. Cal pensar que el llatí és per
excel·lència la llengua de la cultura i de l'escriptura i que
l'oralitat és l'únic que tenen les recentment aparegudes llengües
romàniques. Per tant, és present en tots els àmbits de la vida
cultural romànica (catalana i no llatina, en aquest cas):
religiositat popular, cançons, narracions i rondalles, joglaria,
etc.
Hem de tenir en compte,
també, que en passat la llengua compta amb dos aspectes, el
perfectiu i l'imperfectiu. Tal com assenyala Anglada (1992), queda
provat que l'equivalència dels temps present (narratiu) i passat es
dóna només entre el present i el pretèrit perfet, no l'imperfet.
Vet aquí la clau de volta de l'aparició del perfet perifràstic
català (també protofrancès i protooccità). Si tenim que una
narració barreja indistintament (o sense que la distinció comporti
canvis semàntics encara que sí estilístics) presents narratius i
perfets, podem deduir que un oient català podia començar a
assimilar, amb significat de pretèrit, expressions de present
prospectiu amb el verb anar. A més, aquesta sensació
d'equivalència es podia veure reforçada per l'ús de la construcció
amb anar en perfet d'indicatiu (cf. la Crònica de
Desclot: «e puys anaren-se reposar»). El procés, a
partir de l'ús de anar en contextos narratius, hauria estat
el següent:
Estadi inicial: el verb
anar és un verb ple amb significat de moviment (anar
ferir 'anar a ferir').
Barreja indiscriminada
de presents i pretèrits narratius (la finalitat de la tria entre
uns i altres no és rellevant ara): firen 'fereixen', feriren
'van ferir', van ferir 'van a ferir' (idea de moviment en
present històric) i anaren ferir (idea de moviment en
passat).
Contaminació del valor
de perfet (pretèrit) cap al present prospectiu amb anar,
mentre que el present morfològic segueix expressant present
temporal (narratiu): firen/fereixen
'fereixen', feriren
i van
ferir
'van ferir'. La construcció anaren
ferir
segueix expressant la idea de moviment en passat
i, per tant, queda fora del joc de relacions semàntiques i
temporals que afecta les altres construccions.
Gramaticalització
morfològica del perfet perifràstic. S'anivella morfològicament el
paradigma i s'adopta la mateixa arrel per a totes les persones: anam
ferir > vam ferir i anats/anau ferir > vau
ferir. D'aquesta manera, el verb anar distingeix per la
forma els seus dos usos (l'un amb significat ple i l'altre amb la
càrrega semàntica auxiliar).
El perfet perifràstic,
per la seva major senzillesa morfològica, comprensibilitat i
expressivitat, va desplaçant popularment el perfet simple, més
irregular, menys expressiu i sotmès a forces analògiques i
reanalògiques. Aquest procés encara no s'ha completat en algunes
zones dialectals (valencià central i parts del baleàric).
L'accés a l'escriptura, però, només és patrimoni del perfet
simple, almenys fins al segle XIX.
Amb posterioritat,
apareix l'equivalent per al subjuntiu: vagi ferir,
vagis ferir, vagin ferir, etc. Aquestes formes, com
cal esperar, presenten també formacions analògiques a la primera i
segona persones del plural (vàgim, vàgiu), que es
distingeixen de les del verb anar ple (anem, aneu).
Pel que fa a la
cronologia, hem d'establir el segle XIII com a límit per a la
consolidació definitiva del perfet perifràstic, i no seríem gaire
agosarats si diguéssim que un parell de segles abans aquesta
perífrasi ja és comuna a tots els nivells de la llengua tret de
l'escrit (al qual accedeix, com hem vist, molt escadusserament i
tardana).
Si és realment això
l'origen del nostre perfet perifràstic, hem pogut, doncs, explicar
per què una construcció amb un verb de moviment en present (que
devia significar un futur pròxim o com a mínim una intenció) acaba
sent un pretèrit perfet. I també hem de poder explicar, per tant,
per què això ha passat només en català i no en cap altra llengua
romànica. Deu ser perquè en les altres llengües del voltant
(especialment les del grup gal·loromànic,
francès i occità, que certament podrien haver desenvolupat un
perfet amb 'anar'), en el mateix període en què el català
desenvolupa el perfet perifràstic, ja deuen tenir un sistema
temporal prou ben constituït i sòlid, sense vacil·lacions (o,
almenys, sense tantes vacil·lacions com en català), i sobretot amb
un auxiliar de futur amb 'anar' ben consolidat. Si prenem aquesta
suposició com a certa, tenim, doncs, que llengües com el francès,
l'occità i encara més el castellà i el portuguès ja han adoptat
les construccions auxiliars amb el verb 'anar' com a expressions
fixades de futur pròxim i, per tant, ja no hi ha la possibilitat que
aquest auxiliar passi a denotar un perfet. El que deu haver passat en
català, en conseqüència, és que, amb un major grau de vacil·lació
entre els diferents temps morfològics heretats del llatí, les
implicacions semàntiques que la morfologia reflecteix poden haver
canviat d'orientació o de localització més fàcilment. A més,
l'adopció de anar
com a auxiliar de passat pot haver estat afavorida pel simple fet que
no ha hagut de competir amb cap construcció de futur amb anar.
Si en francès i en occità antics trobem rastres del que podria
haver esdevingut un perfet perifràstic amb 'anar' és perquè també
han tingut moments de vacil·lació morfologicosemàntica pel que fa
als temps verbals, i que han resolt el problema prenent finalment
l'auxiliar 'anar' com a formant de la perífrasi de futur pròxim. No
és estrany, doncs, que actualment el perfet perifràstic es conservi
en les zones marginals del que abans era una àrea molt més extensa
(la zona gal·loromànica); aquestes àrees marginals d'avui són el
català (al sud), el bearnès (al sud-oest) i el subdialecte aprovençalat de Guardia Piemontese, a Calàbria (a l'est, ja que aquesta població conserva la parla dels seus pobladors antics).
Cal suposar, finalment,
que totes les llengües del subgrup gal·loromànic han tingut a
l'abast la possibilitat de crear un perfet perifràstic paral·lel al
del català, però a la fi han rebutjat aquest camí a favor d'un
futur perifràstic (que expressa intencionalitat o proximitat
temporal).
No podem adduir en cap
cas una debilitat estructural (expressada en feblesa fonètica) de
les formes del perfet simple català, debilitat que hagi fet recórrer
als parlants a "reciclar" un verb de moviment com un
auxiliar de perfectivitat. Les possibles febleses del sistema del
perfet català s'han resolt dins
del mateix perfet (mitjançant extensions analògiques i
reinterpretacions funcionals).
Tampoc no podem argumentar que hi hagi hagut un desplaçament
semàntic del perfet simple cap a un altre temps, simplement perquè
no s'ha produït.
Totes les gramàtiques i tots els gramàtics del català reconeixen
la total equivalència dels dos perfets (a nivell semàntic i
funcional, no a nivell estilístic, és clar).
La gramaticalització
del perfet perifràstic català ha consistit morfològicament en la
unió pràcticament indivisible de l'auxiliar i l'infinitiu. És molt
difícil (gairebé impossible) inserir-hi res (tret de la negació amb pas) i completament
agramatical invertir-ne l'ordre: no ho van pas fer, ??van
ja/ben fer-ho ahir, *fer-ho
van ahir, van
fer-ho ahir, ho
van fer ahir (fixem-nos que, a banda de la negació amb pas, només són mínimament acceptables les partícules aspectuals ja o ben). Amb altres
casos d'analiticitat, aquesta simbiosi no és ni de bon tros tan
sòlida: ho he fet,
no ho he pas fet, l'has ben espifiada, perduts havem
(registre poètic), etc. Podem preveure que, segurament, el següent
pas en la gramaticalització serà la pèrdua de l'accent (que ara ja
és secundari) i la posterior reducció vocàlica de les formes
monosil·làbiques, tal com ha passat ja al pretèrit indefinit (on
has,
ha
i han
apareixen sovint reduïdes fonèticament).
Finalment, la
construcció catalana deixa de semblar un cas estrany i aïllat si
pensem en construccions morfològicament paral·leles del castellà
(El otro día va y me dice que le gustaría
ir al cine) o de l'anglès (And then she goes and
tells me to get lost).
Bibliografia
Alibèrt,
Loïs. 1976. Gramatica Occitana. Montpeller, Centre
d'Estudis Occitans.
Anglada
Arboix, Emília. 1992. "Notas sobre pragmática de los
tiempos verbales en la Edad Media". Dins Actas do XIX
Congreso Internacional de Lingüística e Filoloxía Románicas.
La Corunya. Fundación Pedro Barrié de la Maza, Conde de Fenosa.
Cunha,
Celso i Cintra,
Lindley. 199710. Breve Gramática do Português
Contemporâneo. Lisboa. Edições João Sá da
Costa.
Fleischman,
Suzanne. 1982. The future in thought and language. Cambridge,
Cambridge University Press.
Guţia,
Ioan. 1967. Grammatica romena moderna. Roma, Mario
Bulzone.
Haiman,
John i Benincà, Paola.
1992. The Rhaeto-Romance Languages. Londres, Routledge.
Heine,
Bernd i Reh, Mechthild.
1984. Grammaticalization and Reanalysis in African Languages.
Hamburg, Helmut Buske.
Joseph,
John E. 1989. "Inflection and periphrastic structures in
Romance". Dins Kirschner,
Carl i DeCesaris, Janet
(eds.). Studies in Romance Linguistics. Amsterdam. John
Benjamins. p. 195-208.
Moll,
Francisco de B. 1952. Gramática histórica catalana. Madrid,
Gredos.
Pérez
Saldanya, Manuel. 1998. Del llatí al català. Morfosintaxi
verbal històrica. València, Universitat de València.
Rohlfs,
Gerhard. 1968. Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi
dialetti. Torí, Giulio Einaudi Editore.
Schlieben-Lange,
Brigitte. 1971. Okzitanische und katalanische Verbprobleme: Ein
Beitrag zur funktionellen synchronischen Untersuchung des
Verbalsystems der beiden Sprachen (Tempus und Aspekt). Tübingen,
Niemeyer.
Soldevila,
Ferran. 1963-68. "L'ús del pretèrit perifràstic en la crònica
de Muntaner". Dins Cronistes, joglars i poetes. 1996.
Barcelona, PAM.
Sweetser,
Eve E. 1990. From etimology to pragmatics. Cambridge,
University Press.
Traugott,
Elizabeth i Heine,
Bernd (eds.). 1991. Approaches to Grammaticalization.
Amsterdam, John Benjamins. 2 volums.
Wandruszka,
Mario. 1969. Nuestros idiomas: comparables e incomparables.
Madrid, Gredos.
Wheeler,
Max W. 1980. "Analogy and inflectional affix
replacement". Dins Traugott,
Elizabeth C. et alii (eds.). Papers from the 4th International
Conference on Historical Linguistics. Amsterdam. John Benjamins.
p. 273-283.
