DEMANO
DISCULPES PER LA TIPOGRAFIA POC HARMONIOSA QUE APAREIX EN AQUESTA
ENTRADA.
Els
gramàtics han classificat els diversos afixos segons la llengua que
s'estudiava. La morfologia actual, però, seguint l'afany universalista
(o universalitzador) de la lingüística moderna, ha mirat d'identificar
aquests afixos en una classificació vàlida per a qualsevol llengua
natural.
Les llengües romàniques
en general i la catalana en particular han seguit sempre els postulats
dels gramàtics clàssics, en primer lloc, i de l'estructuralisme, tot i
que la morfologia generativa de tall chomskià també hi ha tingut cabuda
aquestes últimes dècades.
Com a divertiment (que és
el que compta) i sense pretendre ser exhaustiu, presento la
classificació actualment més acceptada a nivell mundial dels diversos
afixos que es poden presentar en les llengües naturals. No tots els
afixos són presents en una llengua concreta, ni de bon tros. Dels deu
aquí presentats, el català només fa ús de dos (en sentit estricte) o de
fins a sis (en un sentit més ampli, tal com miraré de fer veure amb
exemples).
Així com la gramàtica
distingeix entre afixos flexius i afixos derivatius, aquí aquesta
distinció, per vàcua, serà innecessària per tal com la següent
classificació pretén encabir el màxim de variables perquè hi hagi el
mínim d'eventuals excepcions.
La notació
que faré servir (que és la més senzilla i intuïtiva) és la que apareix
en els moderns manuals de morfologia i que consisteix a marcar els
afixos convencionalment mitjançant el guionet (-), els parèntesis (()),
la barra invertida (\) i la titlla (~).
Els deu tipus d'afixos comunament establerts són els següens:
1) PREFIX. És l'element que apareix davant de l'arrel: prefix-ARREL.
El català en fa un ús extensiu, com en les altres llengües romàniques i
indoeuropees en general. Ofereixo la llista clàssica de prefixos àtons
productius en català (llista que es pot reproduir per a la resta de
llengües romàniques): a-, ante-, anti-, arxi-, bes-, bi-, bis-, con- (col-/com-/cor-), de-, des-, dis-, en- (em-), es-, ex-, in- (il-/im-/ir-/i-), per-, pre-, re-, super-, sub- i tra(n)s-.
N'hi ha d'altres que, si bé poden haver perdut l'accent d'antuvi,
alguns no els consideren prefixos precisament perquè conserven una
accentuació nítida o, a més, poden funcionar com a paraules autònomes: avant-, contra-, entre-, ex-, extra-, fora-, menys-, mig-, no-, nou-, pos(t)-, pre-, pro-, prop-, rere-, sobre-, super-, sota-, sots- i vice-.
2) SUFIX. És l'element que apareix darrere de l'arrel: ARREL-sufix.
El català té la sufixació com la principal forma de derivació, també
com la resta de llengües romàniques. En alguna gramàtica actual pot
aparèixer sota l'etiqueta de postfix. Com que n'hi ha tants, de
sufixos, tant de productius com d'improductius, aquí només n'ofereixo
una síntesi gens exhaustiva. Per exemple, tenim els que s'especialitzen
en gentilicis (-ès, -enc, -à...), en oficis (-er, -dor, -ista...), en col·lectius (-all, -ada, -am, -um...), en diminutius (-et, -í, -ó, -el·lo, -ic...), en augmentatius (-às, -arro...), en apreciatius (-utxo, -ot, -astre, -ús...), en superlatius (-íssim), en abstractes (-esa, -(i)tat/-dat, -ia...), en accions (-ció, -ment, -atge...), en qualificatius (-ós, -ut, -esc, -ble...), en verbs (-ificar, -itzar...), etc.
Prefixos i sufixos reben, en conjunt, el nom d'adfixos.
3) INFIX. És l'afix que s'insereix dins de l'arrel: AR(infix)REL.
Segons aquesta definició, doncs, en català no hi ha infixos. Sí que
n'hi havia en les llengües clàssiques (llatí i grec), com a fenomen
heretat de l'indoeuropeu; els més coneguts són els infixos nasals que
veiem en certs temes de present d'alguns verbs llatins (vi-n-co, però vici; fra-n-go, però fregi; ta-n-go, però tetigi o tactum; etc.). Tradicionalment, s'han considerat infixos els elements que apareixen entre l'arrel
i un sufix, però ara queda clar que no són més que sufixos com a mínim
improductius o poc productius, que sempre poden, per tant, fer acte de
presència a final de mot. Per exemple, els "infixos" -ass-, -iss-, -oss- i -uss- es poden reduir als corresponents sufixos -às, -ís, -òs i -ús (tots amb /s/) que veiem en paraules com peuàs, pedrís, terròs o gentussa. El famós "infix" -eg- no és més que la forma interna del sufix -ec (amb /g/): espetec, llampec,
etc. Per tant, crec que ha quedat prou clar que aquests elements són
mers sufixos que sovint apareixen en sèrie i que, conseqüentment, s'han
d'analitzar com a afixos posposats a una arrel i anteposats a un altre
sufix: es-crid-ass-ar, pobr-iss-ó, a-pedr-eg-ar, es-pet-eg-ar, plov-isqu-ej-ar, en-amor-isc-ar-se, es-prim-atx-at, sang-on-er-a, far-on-er, rat-ol-in-et, etc.
Concedim
únicament l'existència d'infixos en català (com en la resta de llengües
del món) en els casos creats per la ciència química en la seva
nomenclatura científica. Parlo dels infixos (pe) i (et), que signifiquen respectivament 'hidrogenació completa' i 'etil radical C2H5'; per exemple, a picolina > pipecolina, lutidina > lupetidina, xantoxilina > xantoxiletina o fenidina > fenetidina.
4) CIRCUMFIX. És un afix discontinu que apareix tant davant com darrere de l'arrel: circumfix(ARREL)circumfix.
Tradicionalment, els circumfixos no s'han considerat en la gramàtica
catalana, però potser ens hi hauríem de repensar si hi adaptem la nostra
idiosincràsia. Per exemple, tenim un prefix en- per una banda en ple funcionament (en-dins, em-mirallar, en-mig, em-portar, etc.), si bé ja no és productiu; aquest prefix, en combinació amb les desinències de la tercera conjugació -ir
(desinències que considerem sufixos a efectes pràctics), presenta una
manera de funcionar típica que no trobem en cap altra combinació; per
tant, podríem parlar de l'únic cas de circumfix en català. Sí, sempre
podem aplicar la classificació típica de prefix i desinència, però no
deixa de ser un cas interessant. Efectivament, a més, aquesta combinació
apareix en situacions ben establertes, tant morfològicament com
semànticament. Així, només la trobem amb arrels adjectivals i acaba
designant un procés de canvi cap a la predicació assenyalada en
l'adjectiu primitiu (en-X-ir : 'tornar(-se) X', 'tendir cap a X', 'fer (més) X'). Alguns exemples ben coneguts en són aquests: enfortir, entristir, enfosquir, embellir, envellir, empetitir, engrandir, enfollir, embogir, embrutir, ensenyorir, enllestir, enaltir, ennoblir, enrogir, envermellir, enriquir, empobrir, ennegrir, entossudir, emmagrir, emmalaltir, engelosir...
A diferència d'altres combinacions que es podrien considerar també circumfixos, com ara a-X-ir (afeblir, ablanir, abaratir), re-X-ir (reverdir) o en-X-ar (embrutar), el circumfix en-ir
és l'únic que encara podria ser productiu si es respecten les
restriccions morfologicosemàntiques abans adduïdes; de fet, és l'única
manera d'afegir nous verbs de la tercera conjugació. Imaginem, per
exemple, que volem designar l'acció de 'tornar-se picardiós': només
se'ns pot acudir una cosa com empicardiosir-se.
5) INTERFIX. Es considera l'afix que apareix en els mots compostos i que clarament no pertany ni al primer ni al segon element: ARREL(1)-interfix-ARREL(2).
És força comú en neologismes actuals formats per peces lèxiques
preexistents i amb elements d'origen grecollatí. Aquest interfix en
català només podria ser o bé la lletra -i- (en cas de compostos amb elements llatins) o bé -o-
(amb la resta de compostos, ja que calquem la formació grega clàssica).
En aquest punt potser xoquem amb la concepció clàssica d'aquests
compostos cultes, que considera els elements grecollatins mers afixos
sense gaire autonomia; des del moment que es consideren compostos, però,
hem de reconèixer que, si bé no els trobem de manera independent (*drom), hem de donar un nom a l'anomenada vocal d'unió que ens queda penjada entre totes dues arrels: can-ò-drom (arrel(1) ca(n); arrel(2) *drom).
6) DUPLIFIX.
És l'afix que imita, per duplicació total o parcial, tota o part de
l'arrel i que s'hi adjunta per formar una nova paraula, normalment amb
finalitat expressiva: ARREL~duplifix.
La part duplicada (el duplifix) pot ser alhora producte d'una
modificació amb altres afixos o sons; per exemple, l'anglès col·loquial
d'algunes zones dels EUA money-shmoney. Alguns lingüistes han aplicat aquesta etiqueta a reduplicats catalans com barrija-barreja, corre-corrents o viu-viu; també s'hi podrien incloure els superlatius reduplicats col·loquials, com els que apareixen en aquests exemples: era un cotxe-cotxe; la Maria menjava unes pomes verdes-verdes; tinc un problema gran-gran; etc.
7) TRANSFIX. És l'infix que apareix de manera discontínua dins d'una mateixa arrel: A(transfix)RR(transfix)EL.
És una forma de flexió molt comuna en les llengües semítiques, com
l'àrab, l'hebreu, el maltès o l'arameu, i en d'altres llengües de la
família afroasiàtica, com el haussa. Sempre se cita l'exemple de l'arrel
àrab ktb 'escriure', dins de la qual els transfixos vocàlics (o la geminació de les consonants) indiquen canvis lèxics i morfològics: kitab 'llibre', katb 'tema', kutub 'temes', kataba 'oració', etc.
8) SIMULFIX. Representa el canvi d'un segment de l'arrel: ARREL\simulfix.
Apareix en paraules flexionades que han fossilitzat antics canvis per
apofonia, com per exemple en alguns plurals irregulars de l'anglès: mouse-mice, foot-feet, etc.
9) SUPRAFIX.
Representa el canvi d'un element suprasegmental (accentual o tonal) que
implica també un canvi de categoria gramatical o de funció sintàctica:
ARREL\suprafix. Els exemples tornen a ser de l'anglès, on una
mateixa paraula pot alternar valors nominals (nom o adjectiu) amb valors
verbals depenent de la posició de l'accent: pérvert ('pervertit') - pervért ('pervertir'), próduce ('producte') - prodúce ('produir'), pérmit ('permís') - permít ('permetre'), récord ('registre') - recórd ('enregistrar'), etc. Els suprafixos són especialment presents en llengües tonals com el xinès.
10) DISFIX. Consisteix en l'elisió d'una part de l'arrel en processos morfològics: AR(disfix)EL. Només s'ha documentat en algunes llengües na-dené, com l'alabama de la costa de Texas.
Ha
estat un estudi introductori no gens aprofundit, ho sé, però compleix
els dos objectius que m'he marcat: divertir-me mentre l'escrivia i donar
a conèixer una de les múltiples perspectives des d'on podem estudiar i
treballar la gramàtica de qualsevol llengua en general i la catalana en
particular.
