Fixacions. L'apassionant món de la morfologia.

DEMANO DISCULPES PER LA TIPOGRAFIA POC HARMONIOSA QUE APAREIX EN AQUESTA ENTRADA.

Els gramàtics han classificat els diversos afixos segons la llengua que s'estudiava. La morfologia actual, però, seguint l'afany universalista (o universalitzador) de la lingüística moderna, ha mirat d'identificar aquests afixos en una classificació vàlida per a qualsevol llengua natural.

Les llengües romàniques en general i la catalana en particular han seguit sempre els postulats dels gramàtics clàssics, en primer lloc, i de l'estructuralisme, tot i que la morfologia generativa de tall chomskià també hi ha tingut cabuda aquestes últimes dècades.

Com a divertiment (que és el que compta) i sense pretendre ser exhaustiu, presento la classificació actualment més acceptada a nivell mundial dels diversos afixos que es poden presentar en les llengües naturals. No tots els afixos són presents en una llengua concreta, ni de bon tros. Dels deu aquí presentats, el català només fa ús de dos (en sentit estricte) o de fins a sis (en un sentit més ampli, tal com miraré de fer veure amb exemples).

Així com la gramàtica distingeix entre afixos flexius i afixos derivatius, aquí aquesta distinció, per vàcua, serà innecessària per tal com la següent classificació pretén encabir el màxim de variables perquè hi hagi el mínim d'eventuals excepcions.

La notació que faré servir (que és la més senzilla i intuïtiva) és la que apareix en els moderns manuals de morfologia i que consisteix a marcar els afixos convencionalment mitjançant el guionet (-), els parèntesis (()), la barra invertida (\) i la titlla (~).

Els deu tipus d'afixos comunament establerts són els següens:

1) PREFIX. És l'element que apareix davant de l'arrel: prefix-ARREL. El català en fa un ús extensiu, com en les altres llengües romàniques i indoeuropees en general. Ofereixo la llista clàssica de prefixos àtons productius en català (llista que es pot reproduir per a la resta de llengües romàniques): a-, ante-, anti-, arxi-, bes-, bi-, bis-, con- (col-/com-/cor-), de-, des-, dis-, en- (em-), es-, ex-, in- (il-/im-/ir-/i-), per-, pre-, re-, super-, sub- i tra(n)s-. N'hi ha d'altres que, si bé poden haver perdut l'accent d'antuvi, alguns no els consideren prefixos precisament perquè conserven una accentuació nítida o, a més, poden funcionar com a paraules autònomes: avant-, contra-, entre-, ex-, extra-, fora-, menys-, mig-, no-, nou-, pos(t)-, pre-, pro-, prop-, rere-, sobre-, super-, sota-, sots- i vice-.

2) SUFIX. És l'element que apareix darrere de l'arrel: ARREL-sufix. El català té la sufixació com la principal forma de derivació, també com la resta de llengües romàniques. En alguna gramàtica actual pot aparèixer sota l'etiqueta de postfix. Com que n'hi ha tants, de sufixos, tant de productius com d'improductius, aquí només n'ofereixo una síntesi gens exhaustiva. Per exemple, tenim els que s'especialitzen en gentilicis (-ès, -enc, -à...), en oficis (-er, -dor, -ista...), en col·lectius (-all, -ada, -am, -um...), en diminutius (-et, -í, -ó, -el·lo, -ic...), en augmentatius (-às, -arro...), en apreciatius (-utxo, -ot, -astre, -ús...), en superlatius (-íssim), en abstractes (-esa, -(i)tat/-dat, -ia...), en accions (-ció, -ment, -atge...), en qualificatius (-ós, -ut, -esc, -ble...), en verbs (-ificar, -itzar...), etc.

Prefixos i sufixos reben, en conjunt, el nom d'adfixos.

3) INFIX. És l'afix que s'insereix dins de l'arrel: AR(infix)REL. Segons aquesta definició, doncs, en català no hi ha infixos. Sí que n'hi havia en les llengües clàssiques (llatí i grec), com a fenomen heretat de l'indoeuropeu; els més coneguts són els infixos nasals que veiem en certs temes de present d'alguns verbs llatins (vi-n-co, però vici; fra-n-go, però fregi; ta-n-go, però tetigi o tactum; etc.). Tradicionalment, s'han considerat infixos els elements que apareixen entre l'arrel i un sufix, però ara queda clar que no són més que sufixos com a mínim improductius o poc productius, que sempre poden, per tant, fer acte de presència a final de mot. Per exemple, els "infixos" -ass-, -iss-, -oss- i -uss- es poden reduir als corresponents sufixos -às, -ís, -òs i -ús (tots amb /s/) que veiem en paraules com peuàs, pedrís, terròs o gentussa. El famós "infix" -eg- no és més que la forma interna del sufix -ec (amb /g/): espetec, llampec, etc. Per tant, crec que ha quedat prou clar que aquests elements són mers sufixos que sovint apareixen en sèrie i que, conseqüentment, s'han d'analitzar com a afixos posposats a una arrel i anteposats a un altre sufix: es-crid-ass-ar, pobr-iss-ó, a-pedr-eg-ar, es-pet-eg-ar, plov-isqu-ej-ar, en-amor-isc-ar-se, es-prim-atx-at, sang-on-er-a, far-on-er, rat-ol-in-et, etc.

Concedim únicament l'existència d'infixos en català (com en la resta de llengües del món) en els casos creats per la ciència química en la seva nomenclatura científica. Parlo dels infixos (pe) i (et), que signifiquen respectivament 'hidrogenació completa' i 'etil radical C₂H₅'; per exemple, a picolina > pipecolina, lutidina > lupetidina, xantoxilina > xantoxiletina o fenidina > fenetidina.

4) CIRCUMFIX. És un afix discontinu que apareix tant davant com darrere de l'arrel: circumfix(ARREL)circumfix. Tradicionalment, els circumfixos no s'han considerat en la gramàtica catalana, però potser ens hi hauríem de repensar si hi adaptem la nostra idiosincràsia. Per exemple, tenim un prefix en- per una banda en ple funcionament (en-dins, em-mirallar, en-mig, em-portar, etc.), si bé ja no és productiu; aquest prefix, en combinació amb les desinències de la tercera conjugació -ir (desinències que considerem sufixos a efectes pràctics), presenta una manera de funcionar típica que no trobem en cap altra combinació; per tant, podríem parlar de l'únic cas de circumfix en català. Sí, sempre podem aplicar la classificació típica de prefix i desinència, però no deixa de ser un cas interessant. Efectivament, a més, aquesta combinació apareix en situacions ben establertes, tant morfològicament com semànticament. Així, només la trobem amb arrels adjectivals i acaba designant un procés de canvi cap a la predicació assenyalada en l'adjectiu primitiu (en-X-ir : 'tornar(-se) X', 'tendir cap a X', 'fer (més) X'). Alguns exemples ben coneguts en són aquests: enfortir, entristir, enfosquir, embellir, envellir, empetitir, engrandir, enfollir, embogir, embrutir, ensenyorir, enllestir, enaltir, ennoblir, enrogir, envermellir, enriquir, empobrir, ennegrir, entossudir, emmagrir, emmalaltir, engelosir...

A diferència d'altres combinacions que es podrien considerar també circumfixos, com ara a-X-ir (afeblir, ablanir, abaratir), re-X-ir (reverdir) o en-X-ar (embrutar), el circumfix en-ir és l'únic que encara podria ser productiu si es respecten les restriccions morfologicosemàntiques abans adduïdes; de fet, és l'única manera d'afegir nous verbs de la tercera conjugació. Imaginem, per exemple, que volem designar l'acció de 'tornar-se picardiós': només se'ns pot acudir una cosa com empicardiosir-se.

5) INTERFIX. Es considera l'afix que apareix en els mots compostos i que clarament no pertany ni al primer ni al segon element: ARREL(1)-interfix-ARREL(2). És força comú en neologismes actuals formats per peces lèxiques preexistents i amb elements d'origen grecollatí. Aquest interfix en català només podria ser o bé la lletra -i- (en cas de compostos amb elements llatins) o bé -o- (amb la resta de compostos, ja que calquem la formació grega clàssica). En aquest punt potser xoquem amb la concepció clàssica d'aquests compostos cultes, que considera els elements grecollatins mers afixos sense gaire autonomia; des del moment que es consideren compostos, però, hem de reconèixer que, si bé no els trobem de manera independent (*drom), hem de donar un nom a l'anomenada vocal d'unió que ens queda penjada entre totes dues arrels: can-ò-drom (arrel(1) ca(n); arrel(2) *drom).

6) DUPLIFIX. És l'afix que imita, per duplicació total o parcial, tota o part de l'arrel i que s'hi adjunta per formar una nova paraula, normalment amb finalitat expressiva: ARREL~duplifix. La part duplicada (el duplifix) pot ser alhora producte d'una modificació amb altres afixos o sons; per exemple, l'anglès col·loquial d'algunes zones dels EUA money-shmoney. Alguns lingüistes han aplicat aquesta etiqueta a reduplicats catalans com barrija-barreja, corre-corrents o viu-viu; també s'hi podrien incloure els superlatius reduplicats col·loquials, com els que apareixen en aquests exemples: era un cotxe-cotxe; la Maria menjava unes pomes verdes-verdes; tinc un problema gran-gran; etc.

7) TRANSFIX. És l'infix que apareix de manera discontínua dins d'una mateixa arrel: A(transfix)RR(transfix)EL. És una forma de flexió molt comuna en les llengües semítiques, com l'àrab, l'hebreu, el maltès o l'arameu, i en d'altres llengües de la família afroasiàtica, com el haussa. Sempre se cita l'exemple de l'arrel àrab ktb 'escriure', dins de la qual els transfixos vocàlics (o la geminació de les consonants) indiquen canvis lèxics i morfològics: kitab 'llibre', katb 'tema', kutub 'temes', kataba 'oració', etc.

8) SIMULFIX. Representa el canvi d'un segment de l'arrel: ARREL\simulfix. Apareix en paraules flexionades que han fossilitzat antics canvis per apofonia, com per exemple en alguns plurals irregulars de l'anglès: mouse-mice, foot-feet, etc.

9) SUPRAFIX. Representa el canvi d'un element suprasegmental (accentual o tonal) que implica també un canvi de categoria gramatical o de funció sintàctica: ARREL\suprafix. Els exemples tornen a ser de l'anglès, on una mateixa paraula pot alternar valors nominals (nom o adjectiu) amb valors verbals depenent de la posició de l'accent: pérvert ('pervertit') - pervért ('pervertir'), próduce ('producte') - prodúce ('produir'), pérmit ('permís') - permít ('permetre'), récord ('registre') - recórd ('enregistrar'), etc. Els suprafixos són especialment presents en llengües tonals com el xinès.

10) DISFIX. Consisteix en l'elisió d'una part de l'arrel en processos morfològics: AR(disfix)EL. Només s'ha documentat en algunes llengües na-dené, com l'alabama de la costa de Texas.

Ha estat un estudi introductori no gens aprofundit, ho sé, però compleix els dos objectius que m'he marcat: divertir-me mentre l'escrivia i donar a conèixer una de les múltiples perspectives des d'on podem estudiar i treballar la gramàtica de qualsevol llengua en general i la catalana en particular.