La dièresi

Per acabar amb la sèrie d'entrades de caire més estrictament ortogràfic, toca tractar el tema de la normativa de la dièresi. Sembla que és un tema espinós per a qui no el domina, però espero explicar-me prou clarament per dissipar dubtes i vèncer reticències.

Joan Coromines, en diversos escrits, ja ha tractat dels aspectes més controvertits de l'ús de la dièresi i, tot i que hi estic d'acord, l'IEC encara no ha fet el pas de modificar (simplificar) les normes que Pompeu Fabra va establir per a aquest signe gràfic tan poc apreciat.

La dièresi (") és utilitzada en multitud de llengües per a diferents funcions. En les llengües que fan anar l'apofonia (cas de l'alemany), aquest signe marca el canvi de qualitat vocàlica provocat històricament per antigues desinències o sufixos; per exemple, el plural de Haus ('casa') és Häuser ('cases'), i el de Buch ('llibre') és Bücher ('llibres'). Aquesta funció, com ja sabem, no és la de la dièresi catalana. En la nostra llengua la dièresi només es fa servir sobre la i (ï) i sobre la u (ü).

Dividiré l'explicació en dues parts: vocals tòniques i vocals àtones.

Dièresi sobre vocals tòniques

La regla és molt senzilla: escriurem dièresi sobre i o u (precedides i/o seguides d'una altra vocal) sempre que, segons les regles de l'accentuació, no puguem marcar aquestes vocals tòniques amb un accent; per exemple:

construïm amb dièresi perquè les normes d'accentuació no ens permeten fer *construím i hem de marcar d'alguna manera que pronunciem [kunstruím] i no pas [kunstrújm] (dialecte central).

El mateix passa amb mots com aquests:

raïm (compareu-ho amb país)

saïm

Naïm

cafarnaüm (compareu-ho amb Esaú)

Saül/Raül/Seül

saüc

peüc
diürn (compareu-ho amb pitiús)

i totes les formes del present (indicatiu i subjuntiu) de les persones 1a i 2a del plural dels verbs de la tercera conjugació que tenen l'arrel acabada en vocal (és a dir, els acabats en -air, -eir, -oir i -uir): païm/païu, esgrogueïm/esgrogueïu, corroïm/corroïu o destruïm/destruïu. Notem com, en el cas de la 2a persona plural, la dièresi ens salva de pronúncies molt aberrants: *paiu (com paio en central) o *destruiu.

En aquests verbs ens estalviem la dièresi en les formes d'infinitiu (pair/esgrogueir/corroir/destruir), de gerundi (paint/esgrogueint/corroint/destruint) i les derivades històricament de l'infinitiu (és a dir, futurs i condicionals: pairé/pairia, esgrogueiré/esgrogueiria, corroiré/corroiria i destruiré/destruiria...).

A vegades la dièresi és necessària en algunes formes verbals per assenyalar que la i del dígraf ix es pronuncia com a vocal plena: reeixir, però reïx (3a persona del singular); sobreeixir, però sobreïxen (3a persona del plural), etc.

Dièresi sobre vocals àtones

La dièresi sobre la u és preceptiva si volem marcar que es pronuncia i, per tant, no forma part del dígraf gu/qu davant e o i: qüern, qüestió, contigüitat, pingüí, aqüeducte, terraqüi, adeqüi...

En principi, conserven la dièresi aquelles vocals que en un moment de la flexió l'han necessitada i, per desplaçament de l'accent (per flexió o derivació), han passat a ser àtones:

veí - veïna > veïnatge

aïllo > aïllar > aïllament

saüc > saüquer

Lluís - Lluïsa > Lluïset/a

lluïm > lluïment

En resten exclosos alguns derivats molt comuns de país: paisatge, paisà o paisatgista, per exemple; no pas apaïsar i apaïsat. Aquest és un dels casos qüestionats per Coromines, amb raó.

És obligatòria sobre la i del sufix culte -itat quan l'arrel acaba en vocal: continuïtat, ingenuïtat, espontaneïtat, assiduïtat.

La dièresi també és preceptiva sobre la i del subjuntiu quan l'arrel acaba en vocal: actuï, creï, estudiï, lloï... Això exclou les primeres persones del singular dels verbs en -iar de l'estàndard balear (estudii, copii, canvii..., amb diftong decreixent).

Aquí també ens estalviem la dièresi en mots que comencen amb vocal derivats amb els prefixos co-, re-, contra-, pre-, anti- i d'altres que acaben en vocal: preindustrial, reiniciar, reunir, antiincendis... També ho fem amb els sufixos -ista i -isme quan l'arrel acaba en vocal: arcaisme, altruista, continuista, judaisme... La paraula proïsme en porta perquè no es tracta d'un derivat de pro, sinó del reflex de l'ètim PROXIMU(M) (cf. castellà prójimo), mot que conserva l'accentuació romànica, com l'antic Altisme (Altíssim, referit a Déu).

Per acabar, casos conflictius i no ben explicats (són sempre sobre vocal alta àtona i fluctuen entre pronúncies de diftong o hiat segons els parlants): coïssor (la grafia etimològica hauria de ser cuiçó) i derivats amb -oïdal (en contrast amb el diftong de -oide). La dièresi de lluïssor la trobo lògica si tenim en compte que, a diferència de coïssor (sense altres derivats), hi ha mots relacionats que en tenen: lluïment, lluït/ïda/ïts/ïdes i formes flexives del verb lluir (lluïssin, lluïssis, lluïm, lluïu, lluïa...).

Ningú no dubta de la utilitat d'aquest signe gràfic, tal com ressalta Joan Coromines a les seves Converses i lleures d'un filòleg, en casos com els parells següents:

beneit (innocentot) - beneït (participi de beneir)
roinejar (plovisquejar, de roina) - roïnejar (tendir a la mesquinesa, de roí)
airada (cop d'aire) - aïrada (adjectiu femení, derivat de ira)
acuitat (participi de acuitar) - acuïtat (agudesa)
reina (femení de rei) - reïna (resina)

Fora dels casos que ja assenyalen Coromines i altres experts lingüistes, l'ús normatiu de la dièresi tal com el va establir el Mestre Fabra i els seus ajudants de l'IEC em sembla encertat i prou útil. Ara, si algú volgués discutir-ne la utilització en algun altre cas, que ho comenti i en parlem assossegadament.

Nois i noies d'Europa (capítol 2: llengües cèltiques)

Seguint amb la sèrie inaugurada amb l'entrada homònima dedicada a les llengües romàniques, ara és el torn de les llengües cèltiques. Abans, però, una breu introducció sobre aquestes grans desconegudes del panorama lingüístic europeu.

Les llengües cèltiques van atènyer en l'antiguitat una extensió que, si haguessin constituït una unitat política, haurien fet ombra a l'imperi romà, ja que aquestes llengües s'estenien per tot el continent europeu, des d'Irlanda a l'oest fins a l'actual Turquia a l'est. Els testimonis ens han transmès que la Gàl·lia, Hispània, gran part del nord d'Itàlia, l'Europa central i alguns reductes a Anatòlia eren de llengua cèltica, una branca de la família indoeuropea amb qui compartim, com a parlants de llengües romàniques (derivades del llatí, de la branca itàlica de la mateixa família), un pòsit lingüístic gens menyspreable.

Amb l'expansió de Roma primer i dels pobles germànics després, les llengües cèltiques van quedar recloses a l'extrem occidental del continent, de manera que avui (perduts el gàl·lic, el lusità, el celtibèric, el lepòntic i d'altres) són només sis (i poc esteses geogràficament) les llengües d'aquesta branca que es parlen. Totes sis es divideixen tradicionalment en dos subgrups: el cèltic-P i el cèltic-Q, segons ha estat l'evolució del grup *kw- indoeuropeu.

L'irlandès, el gaèlic (d'Escòcia) i el manx (o manès, de l'illa de Man) formen el grup cèltic-Q (o goidèlic), ja que han mantingut com a velar el so *kw-; en canvi, el gal·lès, el bretó i el còrnic formen el grup cèltic-P, perquè l'han transformat en una bilabial. Heus ací unes breus correspondències:

                   'cap'            'cinc'           'quatre'

irlandès       ceann          cúig            ceathair

gaèlic          ceann          còig            ceithir         

manx          kione           queig           kiore

gal·lès         pen             pump           pedwar

bretó           pen             pemp           pewar

còrnic         pedn           pymp           peswar

Aquesta diferenciació en el tractament de la labiovelar és posterior a la pèrdua de la *p indoeuropea, que es produeix pertot.

Actualment, l'irlandès sobreviu (tot i la protecció que li ofereix la República d'Irlanda com a primera llengua nacional) a les Gaeltachtaí (zones de protecció de la llengua), bàsicament a la costa occidental de l'illa. El gaèlic també sobreviu (és parlat pel 2% de la població escocesa) a les Highlands i les illes del nord (la zona coneguda també amb el nom de Gàidhealtachd). El manx es va extingir a mitjan segle XX però de seguida va sorgir un moviment de revernacularització que ha aconseguit que actualment torni a ser parlat per uns quants centenars de persones a l'illa de Man (entre Irlanda i Escòcia). Donat que tant gaèlic com manx són producte de la colonització irlandesa del nord d'Escòcia i de l'illa de Man, respectivament, el grup goidèlic presenta una unitat de formes i estructures que no veiem tan accentuada dins el grup britònic; aquesta unitat fa coincidir sovint les formes irlandeses i gaèliques, però en manx l'amaga darrere una ortografia anglicitzant que es va implementar al segle XVII a partir de l'anglesa (per això una forma com kione 'cap' és molt similar fonèticament a ceann 'íd.'). Per entendre'ns, hem de llegir el manx com si llegíssim l'anglès.

Per altra banda, el gal·lès és parlat a gran part del País de Gal·les (és sens dubte la llengua cèltica més estesa i parlada, i amb un futur mínimament assegurat). El bretó és parlat a la Baixa Bretanya (Breizh Izel), més o menys la meitat occidental de la Bretanya francesa. El còrnic ha viscut un moviment de revernacularització semblant al manx, però partia d'un decés més reculat (segle XVIII), i avui en dia el parlen uns milers de persones a la Cornualla.

Després d'aquesta petita introducció a la lingüística cèltica, passem a tractar del tema que ens ocupa.

Les llengües cèltiques comparteixen una paraula per referir-se a 'noi' que prové directament del pòsit indoeuropeu. La paraula reconstruïda és *bowkwoljo 'bover' (i.e. 'pastor de bous'); aquest ètim ha donat els següents reflexos:

irl./gaèl. buachaill
gal. bugail
bret. bugel

La trobem en el grec clàssic βουκόλος (boukólos), amb el mateix significat (en català tenim l'hel·lenisme bucòlic, per referir-nos a l'ambient pastoril, idíl·lic). L'irlandès compta amb un préstec del francès que de seguida identifiquem: garsún. De la mateixa manera, el manx en té un de l'anglès que també és fàcil d'identificar: boie < boy.

Gaèlic i manx comparteixen en aquest cas una altra denominació de 'noi': gille i guilley, respectivament. Segons alguns estudiosos, és un mot emparentat amb l'anglès child (anglosaxó cild); segons d'altres, podria ser un préstec de l'antic nòrdic gildr 'fort, valuós' (cf. ang. guild, relacional apofònicament amb gold i amb l'anglosaxó gilda 'company').

Només dins aquestes llengües trobem una altra paraula d'arrel indoeuropea per al concepte 'noia', que evidencia altre cop la diferència entre cèltic-P i cèltic-Q. Parlo de l'irl./gaèl. caile i el bretó plac'h. La primera ha donat les denominacions normals en goidèlic (mitjançant sufixos diversos): irl. cailín (d'on l'angloirlandès colleen), gaèl. cailleag i manx caillag/caillin. Aquest mot (com és habitual) volia dir 'donzella' o 'serventa'. El bretó plac'h també es relaciona amb el grec παλλάκη i el llatí paelex/pellex, tots dos amb el significat de 'concubina'.

També comparteixen una altra denominació (més poètica): *andhos > *andera. Aquest ètim dóna l'irl. i gaèl. ainnir, el gal. anner (pl. aneirod), el còr. annor i el bret. annoar. S'ha especulat si aquesta arrel (que és present en el grec άνθος 'flor') és un préstec que va passar al basc, ja que en aquesta antiquíssima llengua 'senyora' es diu and(e)re.

Tal com passa en francès (on fille vol dir tant 'filla' com 'noia'), trobem un fenomen semblant en les llengües goidèliques, que fan anar el reflex de l'ie. *eni-gena (cf. llatí indigena) tant per a un concepte com per a l'altre (tots tres reflexos de l'irl. antic ingen):

irl. iníon
gaèl. nighean (de inghean)
manx inneen/'neen

A Escòcia també en diuen gruagach, derivat de gruag 'cabells', perquè era costum entre els habitants de les Terres Altes de cobrir-se els cabells un cop casats. Per al masculí també usen leanabh i balach.

A l'illa de Man tenen també les denominacions myrneen i scollag per a 'noi' i doodey per a 'noia', de les quals desconec l'etimologia.

Pel que fa a les llengües britòniques, a banda dels mots (ja descrits) que comparteixen amb les goidèliques (buachaill/bugel, caile/plac'h), també en tenen de privatives. Un exemple és el bretó paotr (bretó mitjà pautr), que podria ben bé ser (donada la inexistència d'aquest mot en gal·lès ni en còrnic) d'origen romànic. Els entesos donen una etimologia provinent del llatí PULLETRU(M) 'cadell, petit d'animal' (en consonància amb el francès antic pautraille 'canalla').

Un mot compartit per gal·lès i bretó és crwt/krot, que en la llengua gal·lesa sol aparèixer (com és habitual amb aquests termes) en forma derivada: crwtyn (femení croten).

Per a 'noia' tenim la tríada completa: gal. merch, còr. mergh/myrgh i bret. merc'h, tots tres del protocèltic *merka, derivat d'una arrel ie. *merjo 'noi(a)' (relacionada amb el llatí maritus 'marit' o el grec μειραξ 'noi(a)'); el gaèlic smarach 'noi' hi podria tenir cert parentiu. També el gal. morwyn i el còr. moren 'donzella' en poden derivar (mitjançant el protocèltic *moreina).

El gal·lès té dues altres paraules per al parell 'noi-noia': hogyn - hogan i llanc - llances. També fa anar al mot comú bachgen 'noi' (i el femení bachgennes, juntament amb geneth 'noia'). Desconec l'etimologia d'aquests dos darrers, però hi veig una plausible relació (amb apofonia derivativa, potser) a partir del bugail abans esmentat i amb una arrel gen (d'origen indoeuropeu clar, emparentada amb el genus llatí).

Per acabar, i lligant amb la paraula amb què ha començat tot plegat (*eni-gena 'filla' > 'noia'), totes les llengües cèltiques comparteixen un mateix ètim per referir-se al 'fill' (secundàriament a 'noi'), molt coneguda, sobretot en la versió irlandesa i gaèlica, per la seva presència en moltíssims cognoms d'aquests països. Estic parlant de mac, del protocèltic *ma(k)kwos. Aquest ètim dóna els següents reflexos (hi tornem a apreciar la divisió entre cèltic-P i cèltic-Q):

irlandès           mac
gaèlic              mac
manx              mac

gal·lès             mab
còrnic             map/mab
bretó               mab

En els textos gàl·lics apareix la forma mapos, mentre que en irlandès antic és macc (ogàmic maqqi, en genitiu).

Com es pot veure, els meus coneixements de les llengües cèltiques no són ni de bon tros tan profunds com els de les llengües romàniques, i per això m'hi manquen moltes etimologies; per a les que proposo (que són comptades) he recorregut al que sé d'evolució històrica i poc més, així que si algú hi vol aportar més informació (o corregir la que hi aporto jo) serà molt benvingut.

El sistema català d'accentuació

Tornem-hi. Com ja s'ha vist en l'entrada anterior a aquesta, la racionalització de l'ús de l'accent gràfic és obra de la ment preclara de Pompeu Fabra. De la mateixa manera que l'ús dels apòstrofs era un pèl caòtic (quan s'empraven), l'ús de l'accent gràfic també depenia de les referències i els gustos de l'autor en cada moment. Fins a la publicació del Diccionari Ortogràfic el 1918, que estableix les normes actualment vigents, ja hi havia hagut intents, per part d'alguns savis, de racionalitzar-ne l'ús (Antoni de Bofarull, Octavi Nonell, Marian Aguiló...). 

A diferència d'altres èpoques i d'altres llengües, l'accent gràfic quedava relegat al marcatge de les vocals tòniques. Sovint tendim a aplicar les pròpies regles ortogràfiques a altres sistemes lingüístics, i en la qüestió de l'accent no en fem una excepció, sense saber, però, que aquest petit signe gràfic és emprat de les maneres més diverses en les diferents llengües. Per exemple, en moltes sol representar una vocal llarga (irlandès, gaèlic, txec, eslovac, hongarès, polonès...); en d'altres, pot marcar l'obertura de la vocal sense que sigui necessàriament la tònica (vietnamita); en xinès pinyin (romanitzat) l'accent marca el to de cada síl·laba; i finalment tenim el francès, que fa un ús extensiu de l'accent gràfic (tonicitat, etimologia, obertura...).

En principi, Fabra va escollir i sistematitzar dos tipus d'accent: l'obert o greu (è) i el tancat o agut (é); el circumflex (ê) va quedar fora de la normativa i només s'emprava en poesia per marcar una vocal tònica d'un verb quan la consonant següent s'elidia (normalment -r o -s) per palesar una sinalefa o contracció (cantâ'l per cantar-lo, fê-ho per fer-ho, etc.).

Les normes d'accentuació, doncs, van quedar explicitades de la següent manera:

Monosíl·labs (accents diacrítics)

Els mots monosil·làbics no s'accentuen si no pertanyen a la llista de mots amb accent diacrític (diacrític vol dir, precisament, 'distintiu'); per tant, oblidem-nos de grafies aberrants (tan comunes) com *pà, *plà, *fí o *bò. Ara ofereixo una llista exhaustiva dels accents diacrítics (també usats en alguna paraula bisil·làbica):

be (xai / lletra)	bé (adverbi)
bens (xais)	béns (fortuna)
bota (calçat / verb botar)	bóta (recipient)
botes (calçat / verb botar)	bótes (recipient)
com (interrogatiu / adverbi)	cóm (vall)
cos,-sos (entitat)	cós,-sos (recinte)
deu (10 / brollador / verb deure)	déu (deïtat)
deus (brolladors / verb deure)	déus (deïtats)
dona (senyora)	dóna (verb donar)
dones (senyores)	dónes (verb donar)
es (pronom feble)	és (verb ser)
feu (present verb fer / territori feudal)	féu (perfet verb fer)
fora (adverbi)	fóra (verb ser)
joc,-s (acció de jugar)	jóc,-s (jaç)
ma (possessiu àton)	mà (part del cos)
mes (possessiu àton / part de l'any / conjunció)	més (adverbi) mès (verb metre)
molt,-a,-s,-es (adjectiu / adverbi)	mòlt,-a,-s,-es (verb moldre)
mon (possessiu àton)	món (allò creat)
mora (dona àrab)	móra (fruit)
mores (dones àrabs)	móres (fruits)
net,-a,-s,-es (contrari de brut)	nét,-a,-s,-es (parentiu)
nos (pronom feble)	nós (pronom fort)
os,-sa,-sos (part del cos)	ós,-sa,-sos (animal)
pel,-s (contracció per+el(s))	pèl,-s (pilositat)
porca, porques (animal)	pórca, pórques (mesura)
que (relatiu àton)	què (interrogatiu / relatiu tònic)
rossa,-es (contrari de morena)	ròssa,-es (carronya)
se (pronom feble)	sé (verb saber)
sec (adjectiu / verb seure)	séc (arruga)
secs (adjectiu)	sécs (arrugues)
seu (lloc / possessiu tònic / verb seure)	sèu (greix)
si (conjunció condicional / pit / nota musical)	sí (afirmació)
sis (nota musical / 6)	sís (afirmacions)
soc (tronc)	sóc (verb ser)
sol,-s (astre / únic / nota musical / verb soler)	sòl,-s (terra)
son (ganes de dormir)	són (verb ser)
te (herba / lletra / pronom feble)	té (verb tenir)
us (pronom feble)	ús (utilització)
vens, venen (verb vendre)	véns, vénen (verb venir)
ves (verb veure)	vés (verb anar)
vos (pronom feble)	vós (pronom fort)

Cal recordar que els derivats i compostos d'aquests mots mantenen l'accent diacrític original: semidéu, adéu, inframón, Intermón, revéns, subsòl, desféu... (excepte els derivats de donar: perdona, perdones, condones...).

Mots aguts (o oxítons)

Els mots aguts s'accentuen si acaben en vocal (à, è, é, í, ò, ó, ú), vocal + s (às, ès, és, ís, òs, ós, ús) o en/in (èn, én, ín):

català - catalanàs

cafè - cafès

pagaré - pagarés

patí - pastís

això - capgròs

sabó - famós

cautxú - cautxús

comprèn

entén

Dublín

Val la pena aclarir que els acabaments en diftong decreixent no són finals vocàlics i, per tant, no s'enquadren dins d'aquesta regla:

acabeu

bocoi

galifardeu

gripau

passiu

virrei

babau

conclou

etc.

Mots plans (o paroxítons)

Les paraules planes s'accentuen sempre que no acabin en les dotze terminacions suara esmentades:

fàcil

càstig

mòrbid

magnífic

tèrmit

hèlix

pèssim

èpic

zèfir

etc.

Torno a recordar que, ara, els mots plans acabats en diftong decreixent sí que s'accentuaran (per tal com tècnicament tenen una consonant final):

fèieu

cantàveu

etc.

Cal recordar els nombrosíssims casos de singulars acabats en -en i plurals acabats en -ens àtons, que s'accentuen només en aquest darrer cas:

dictamen - dictàmens

examen - exàmens

fenomen - fenòmens

noümen - noúmens (mot rar, ho admeto)

etc.

Això inclou els plurals amb n etimològica d'alguns parlars (correctíssims, per altra banda):

home - hòmens

rave - ràvens

cove - còvens

terme - térmens

jove - jóvens

etc.

Finalment, un punt a favor de la norma catalana: les paraules agudes acabades en vocal no s'accentuen mai; per tant, no ens hem hagut de treure del barret les excepcions que en castellà abunden, sobretot en mots acabats en -ia (català Maria - castellà María, amb ús irregular de la tilde).

Mots esdrúixols (o proparoxítons)

Les paraules esdrúixoles s'accentuen sempre:

còmode

cèdula

mítica

tísica

pèrfida

clàusula

mòrbida

política

etc.

Cal tenir en compte que les paraules acabades amb els grups -ia/-ua (i anàlegs) àtons es consideren esdrúixoles (tot i la pronúncia plana que en fem la majoria de parlants) i, per tant, s'han d'accentuar:

-ància/-ència/-òncia/-úncia (constància/paciència/ortodòncia/pronúncia)

bèstia

pèrdua

fòbia

fàtua

cabòria

ràtzia

sèrie

càries

etc.

No cal dir que les paraules sobreesdrúixoles (a banda de raríssimes) són d'aquesta mateixa naturalesa i, per tant, s'accentuen.

I recordo, també, que els verbs de la primera conjugació acabats en -iar (estudiar, copiar, pal·liar, confiar, radiografiar i tants d'altres) són sempre plans: estudia, copia, pal·lia, confia, radiografia... Per tant, és obvi que no han de dur accent gràfic. Així, distingim la forma verbal del substantiu en molts casos:

copia (v.) - còpia (n.)
pronuncia (v.) - pronúncia (n.)

Casos estranys (o no prou coneguts)

Els adverbis compostos amb -ment (formats sobre un adjectiu femení) conserven l'accent:

sàviament

còmodament

físicament

conspícuament

etc.

Els topònims i antropònims estrangers (reals o ficticis) queden subjectes a les normes catalanes si es tracta de paraules adaptades. En el cas dels topònims, aquest fet passa més sovint que en castellà:

Tòquio (esdrúixol)

Moscou (agut acabat en diftong decreixent)

Hèlsinki (esdrúixol)

Mississipí (agut acabat en vocal)

Òttawa (esdrúixol)

Còrdova (esdrúixol)

Bakú (agut acabat en vocal)

Kazan (agut acabat en -an)
Galàdriel (esdrúixol)

Sàuron (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

Cèleborn (esdrúixol)

Txernòbil (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

Abdulàiev (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

etc.

Precisament un dels criteris adduïts per racionalitzar (també) l'ús del guionet ha estat que el primer element d'un compost dugui accent, diacrític normalment (una excepció n'és usdefruit):

pèl-roig

més-dient

Finalment, hi ha casos molt especials on les normes d'accentuació vigents no hi operen. El cas més comú és el de les onomatopeies, els ideòfons i algunes interjeccions; per raons d'expressivitat, sovint s'accentuen sense necessitat:

hààààà!
mèèèèèèè!

El sistema català d'apostrofació

És ben sabut de tothom que els apòstrofs són una part essencial de l'ortografia catalana. Pompeu Fabra i els membres més valuosos de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans van fer un ímprobe esforç per racionalitzar, estructurar i normativitzar un camp de l'ortografia que, com gairebé tots, havia esdevingut un embolic al llarg de la història de la llengua catalana escrita, des dels primers textos cultes (s. XII) fins al s. XIX.

L'apòstrof (') és un signe gràfic inexistent en llatí. Això no vol dir que les elisions (vocàliques i consonàntiques) que existeixen en totes les llengües no hi fossin. Passava una cosa semblant al que succeeix actualment en castellà normatiu: es produeixen però no es marquen gràficament (el castellà medieval i postmedieval, com totes les llengües escrites de l'època, sí que feia ús de l'apòstrof).

El català forma part (i amb això no pretenc dir que sigui ni millor ni pitjor) del nombrosíssim grup de llengües que fa servir l'apòstrof (almenys de les que utilitzen alfabets, no sil·labaris ni ideogrames, com el llatí, el grec o el ciríl·lic). El fa servir de manera racional (és a dir, perquè ens entenguem, que no l'usa sistemàticament per a totes les elisions que es produeixen en la parla: si així fos, segurament 'uríem d'escriur' així). I aquesta racionalitat, com he dit, la devem a l'esforç de Fabra, que partia d'un sistema escrit heretat que, per una banda, amb prou feines utilitzava l'apòstrof perquè imitava el castellà o, per l'altra, el feia anar d'una manera totalment caòtica i sense unes pautes gens clares. Dit d'una altra manera, abans de l'IEC (i Fabra) l'apòstrof era una de les peces que la llengua escrita emprava o no segons la voluntat de l'autor, com tantes altres qüestions de la llengua.

Un altre signe gràfic usat en textos medievals per marcar una elisió era el punt volat (·), que avui ha quedat restringit a la ela geminada (l·l).

Recordem ara, amb precisió, què diu la norma sobre l'ús de l'apòstrof.

Els articles definits (només singulars)

Tant si parlem de l'article dit literari (derivat del demostratiu ILLE/ILLA) com del salat (derivat de IPSE/IPSA), la norma marca que hem d'apostrofar el/la/es/sa sempre que la paraula següent comenci amb vocal o hac muda:

l'os / s'os

l'home / s'homo

l'amiga / s'amiga

l'hereva / s'hereva

Atenció, però amb les paraules femenines que inicien amb una (h)i-/(h)u- àtona: aleshores no apostrofarem l'article:

la iguana / sa iguana

la hipnosi / sa hipnosi

la universitat / sa universitat

la humilitat / sa humilitat

Aquesta excepció, per tant, ens porta a apostrofar tota paraula femenina que comenci amb (h)i-/(h)u- tònica (és a dir, que aquests mots segueixen la norma general i no són, com sembla, una excepció de l'excepció):

l'illa / s'illa

l'hípica / s'hípica

l'ungla / s'ungla

l'hulla / s'hulla

Hi ha tres mots, però, que escapen a aquesta norma: 

1.- la una (quan ens referim a l'hora); és gairebé universal la pronúncia no elidida i, per tant, la norma recull aquesta pràctica. Quan es tracta, d'altra banda, de la correlació una... altra, l'apòstrof s'ha d'usar de manera normal: l'una... l'altra.

2.- la ira: per evitar homonímies amb lira i l'IRA i segurament perquè el mot ira, tradicionalment, per ser culte i d'àmbit restringit, ha afavorit la no-apostrofació (pensem en les pronúncies que marquen l'hiat, com ara aïrar, aïrat).

3.- la host: tradició i res més (ni tan sols és mot que comenci amb (h)i-/(h)u-).

Evidentment, si la (h)i o la (h)u són consonàntiques (per entendre'ns, equivalents a y i w, respectivament, o, en transcripció fonètica, a [j] i [w]), l'apòstrof no es podrà fer servir perquè no hi ha pas cap elisió:

el iaio (bal. es jaio)

el iot / es iot

el uadi / es uadi

la iaia (bal. sa jaia)

la hiena / sa hiena

Aquí trobem les primeres mostres de vacil·lació, en mots (sobretot cultismes, neologismes o acrònims) que es poden pronunciar amb diftong creixent o amb hiat:

el hiat (diftong) / l'hiat (hiat)

el IEC (diftong) / l'IEC (hiat)

També en mots on la h del préstec es pronuncia o no (val la pena recordar que molts anglicismes ja es consideren adaptats i, per tant, tenen hac muda: handbol, hoquei...):

el hàndicap / l'hàndicap

el hòlding / l'hòlding

Són aspectes molt marginals i de fàcil acomodació a la normativa, com hem vist. L'ús, finalment, decantarà la balança cap a una opció o l'altra, com ja ha passat en altres aspectes on la normativa oferia en principi dues o més opcions.

Un altre aspecte curiós de l'ús de l'apòstrof en català es produeix amb noms propis estrangers masculins (i algun estrangerisme no adaptat) que comencen amb una sibilant líquida (és a dir, una s-, una z- o el grup s(c)h- seguits d'una altra consonant); és possible que el resultat sigui xocant, però és ben comprensible que la norma sigui així perquè, de fet, davant d'aquests inicis de mot, el català hi fa una pròtesi vocàlica (vocal neutra en oriental i [e] en occidental), de manera que fonèticament comencen amb una vocal:

l'stop
l'skin
l'Steve
l'Zlatan
l'Schmidt

Cal recordar que, a diferència del castellà, molts noms comuns d'aquest origen (sobretot anglès) ja es troben adaptats en català: estand, estic, estàndard, esquaix, esnob, esplín, esport, esprint, esquetx...

I no oblidem les xifres que comencen amb vocal, que també s'apostrofen (òbviament, només les que tenen com a xifra inicial un número que ja comença amb vocal: u(n) i onze): l'1, l'11, l'11.345...

Pel que fa a les excepcions més clares de l'ús de l'apòstrof, tenim dues categories tancades ben delimitades: les lletres de l'alfabet (la a, la ema, la efa, la o...) i els derivats femenins mitjançant el prefix negatiu grec a(n)- (per distingir, només a nivell escrit, els contraris): la gramaticalitat - la agramaticalitat, la normalitat - la anormalitat, la tonicitat - la atonicitat...

Finalment, haurem de fer memòria d'un fenomen clar: si hi ha conflicte entre una contracció (del, al, pel, cal i can), sempre guanya l'apostrofació:

de l'hospital
a l'uníson
per l'amor
ca l'adroguer
ca n'Amat


Els articles personals

Els articles personals funcionen exactament igual que els definits; s'hi afegeixen, també, els derivats de DOMINE i DOMINA (en i na):

l'Ignasi / n'Ignasi
l'Anna / n'Anna
l'Steve / n'Steve
l'Imma / n'Imma
l'Úrsula / n'Úrsula
la Immaculada / na Immaculada

La preposició de

Aquesta és l'única preposició que s'apostrofa davant de vocal (mai davant de (h)i-/(h)u- consonàntiques):

temps d'abans
orelles d'elefant
tràfic d'ivori
anell d'or
endoll d'un o dos forats
cèdula d'habitabilitat
manca d'hemoglobina
classe d'història
cas d'homofonia
cura d'humilitat

Però:

aeroport de Houston
riure de hiena
bastó de iaio
capità de iot recreatiu
tintura de iode


Els pronoms febles

Només estan subjectes a l'apostrofació els pronoms personals febles que comencen o acaben en e en alguna de les seves formes (plena i reforçada) i, per tant, adopten les formes conegudes com a elidida i reduïda (davant o darrere de forma verbal vocàlica):

em - m'/'m - m'agrada / dóna'm
et - t'/'t - t'agrada / dóna't
es - s'/'s - s'agrada / doni's
ens - 'ns - dóna'ns
el - l'/'l - l'agafa / agafa'l
els - 'ls - agafa'ls
en - n'/'n - n'agafa / afaga'n

El pronom de complement directe femení singular la segueix exactament les mateixes normes que la forma homònima de l'article definit:

l'agafa (com l'amiga)
la iguala (com la iguana)
l'usa (com l'ungla)
la utilitza (com la utilitat)
l'hissa (com l'illa)
la hipnotitza (com la histèria)

En les combinacions de pronoms febles, aquestes formes també s'apostrofen davant o darrere pronoms que no canvien de forma i tenen una vocal:

m'hi / m'ho
t'hi / t'ho
s'hi / s'ho
n'hi
l'hi
la'n
li'n (i, dins el sistema valencià, li'l i li'ls)

En cas de dos pronoms que tenen una e, l'apòstrof es col·loca tan a la dreta com sigui possible:

me'n
te'n
se'n
l'en (aquí la combinació le'n és impossible perquè la forma le no existeix)
te'm
se'm
se't
etc.


Els èxits i els punts foscos

Sense cap mena de dubte, aquest sistema ha tingut la virtut de constituir un conjunt sòlid i alhora flexible, adaptat als diferents paraestàndards (la normativa, per exemple, permet no apostrofar la preposició de en alguerès). Hi ha gent que pensa que és un sistema complicat, però sol ser la mateixa gent que el compara, com sempre, amb l'ortografia castellana i, per tant, tot és més complicat (aqueixa normativa no contempla l'ús de l'apòstrof); seria com dir que l'accentuació catalana entorpeix l'aprenentatge de la llengua si la comparem amb l'anglès, que no té accents gràfics.

Ara bé, és cert que hi ha aspectes que són millorables. Per exemple, en valencià se sol elidir la a de l'article femení davant de (h)i-/(h)u-, fet que no recull la normativa (l'història, l'ungleta). Aquesta norma de les i i u àtones fa que, en català oriental (on hi ha neutralització i reducció vocàlica de les o àtones), molts parlants no facin l'elisió davant de paraules començades amb o- àtona (la oposició, la opinió...); aquesta no-elisió és molt antiga i explica els fenòmens de diftongació o > au en molts mots per deglutinació: la oliva > l'auliva > auliva. És curiós comprovar com, en aquests mots amb una (h)o- àtona, els parlants, sempre tan savis, apostrofen l'article femení sempre que dins la família derivacional hi hagi alguna paraula que també apostrofi qualsevol altre article: per exemple, si tenim l'hospital és ben normal que la gent digui més fàcilment l'hospitalitat. I això, que consti, és una percepció exclusivament meva.

En aquests casos jo tiraria pel dret i permetria l'apostrofació de l'article femení en totes les paraules (com es fa en italià), tot i les pronúncies ultracorregides de molts parlants i l'útil distinció d'alguns adjectius (fàcilment recuperables pel context): l'inútil, l'imbècil, l'uniforme...

Un altre aspecte controvertit és l'ús de l'apòstrof davant de sigles. Aquí la norma també és ben clara i no hi veig cap problema: si les sigles són sil·labificables (és a dir, pronunciables com una paraula de la llengua), aleshores l'apòstrof es farà servir segons les regles:

l'ONU
l'EFTA
la UEFA
la UNICEF (ho fem així perquè deduïm que la U ve de unió, tot i ser un acrònim anglès)

Si l'acrònim no és sil·labificable (és a dir, que es pronuncia lletra per lletra) tenim un conflicte, perquè en teoria les lletres no s'apostrofen; però com que hem de fer cas de la primera lletra i la paraula d'on prové (masculina o femenina), aleshores és obligat saber-ne l'origen:

la UAB (cap problema: la universitat)
l'IRPF (cap problema: l'impost)
l'AP-7 (cap problema: l'autopista)
la N-II (per què no l'N-II, ja que pronunciem l'ena-dos?)
la R+D+I (per què no l'R+D+I, ja que pronunciem l'erra-més-de-més-i?)

En aquests casos l'apostrofació hauria de ser normal, sense haver de tenir en compte el nom de la vocal. I, també tirant pel dret, permetria l'apòstrof davant dels noms de les lletres.

I què passa amb els truncaments a l'esquerra, tan corrents avui en dia? La norma no els contempla i l'ús normal ha marcat que no s'han d'apostrofar si la paraula completa no s'apostrofava, però resulta que, un cop truncades, aquestes paraules solen desplaçar l'accent a la primera vocal, amb la qual cosa passen a la categoria de paraules femenines començades amb (h)i-/(h)u- tòniques:

la universitat > la uni > per què no l'uni (com ja tenim l'Imma al costat de la Immaculada)?
la informació > la info > per què no l'info?
la il·lusió > la il·lu > per què no l'il·lu?

Per acabar, i ja que hi som, en tots aquests casos d'apostrofació de l'article podríem permetre també la de la preposició de (finançament d'R+D+I, paraula d'Stone...), tot i que entenc que no s'utilitzi perquè, de facto, aquestes paraules comencen amb una e- protètica (no escrita).

Segurament em deixo per descriure alguns altres fenòmens (més o menys rars) en els casos d'apostrofació. Confio que en un futur no gaire llunyà hi podré fer més precisions.