La dièresi

Per acabar amb la sèrie d'entrades de caire més estrictament ortogràfic, toca tractar el tema de la normativa de la dièresi. Sembla que és un tema espinós per a qui no el domina, però espero explicar-me prou clarament per dissipar dubtes i vèncer reticències.

Joan Coromines, en diversos escrits, ja ha tractat dels aspectes més controvertits de l'ús de la dièresi i, tot i que hi estic d'acord, l'IEC encara no ha fet el pas de modificar (simplificar) les normes que Pompeu Fabra va establir per a aquest signe gràfic tan poc apreciat.

La dièresi (") és utilitzada en multitud de llengües per a diferents funcions. En les llengües que fan anar l'apofonia (cas de l'alemany), aquest signe marca el canvi de qualitat vocàlica provocat històricament per antigues desinències o sufixos; per exemple, el plural de Haus ('casa') és Häuser ('cases'), i el de Buch ('llibre') és Bücher ('llibres'). Aquesta funció, com ja sabem, no és la de la dièresi catalana. En la nostra llengua la dièresi només es fa servir sobre la i (ï) i sobre la u (ü).

Dividiré l'explicació en dues parts: vocals tòniques i vocals àtones.

Dièresi sobre vocals tòniques

La regla és molt senzilla: escriurem dièresi sobre i o u (precedides i/o seguides d'una altra vocal) sempre que, segons les regles de l'accentuació, no puguem marcar aquestes vocals tòniques amb un accent; per exemple:

construïm amb dièresi perquè les normes d'accentuació no ens permeten fer *construím i hem de marcar d'alguna manera que pronunciem [kunstruím] i no pas [kunstrújm] (dialecte central).

El mateix passa amb mots com aquests:

raïm (compareu-ho amb país)

saïm

Naïm

cafarnaüm (compareu-ho amb Esaú)

Saül/Raül/Seül

saüc

peüc
diürn (compareu-ho amb pitiús)

i totes les formes del present (indicatiu i subjuntiu) de les persones 1a i 2a del plural dels verbs de la tercera conjugació que tenen l'arrel acabada en vocal (és a dir, els acabats en -air, -eir, -oir i -uir): païm/païu, esgrogueïm/esgrogueïu, corroïm/corroïu o destruïm/destruïu. Notem com, en el cas de la 2a persona plural, la dièresi ens salva de pronúncies molt aberrants: *paiu (com paio en central) o *destruiu.

En aquests verbs ens estalviem la dièresi en les formes d'infinitiu (pair/esgrogueir/corroir/destruir), de gerundi (paint/esgrogueint/corroint/destruint) i les derivades històricament de l'infinitiu (és a dir, futurs i condicionals: pairé/pairia, esgrogueiré/esgrogueiria, corroiré/corroiria i destruiré/destruiria...).

A vegades la dièresi és necessària en algunes formes verbals per assenyalar que la i del dígraf ix es pronuncia com a vocal plena: reeixir, però reïx (3a persona del singular); sobreeixir, però sobreïxen (3a persona del plural), etc.

Dièresi sobre vocals àtones

La dièresi sobre la u és preceptiva si volem marcar que es pronuncia i, per tant, no forma part del dígraf gu/qu davant e o i: qüern, qüestió, contigüitat, pingüí, aqüeducte, terraqüi, adeqüi...

En principi, conserven la dièresi aquelles vocals que en un moment de la flexió l'han necessitada i, per desplaçament de l'accent (per flexió o derivació), han passat a ser àtones:

veí - veïna > veïnatge

aïllo > aïllar > aïllament

saüc > saüquer

Lluís - Lluïsa > Lluïset/a

lluïm > lluïment

En resten exclosos alguns derivats molt comuns de país: paisatge, paisà o paisatgista, per exemple; no pas apaïsar i apaïsat. Aquest és un dels casos qüestionats per Coromines, amb raó.

És obligatòria sobre la i del sufix culte -itat quan l'arrel acaba en vocal: continuïtat, ingenuïtat, espontaneïtat, assiduïtat.

La dièresi també és preceptiva sobre la i del subjuntiu quan l'arrel acaba en vocal: actuï, creï, estudiï, lloï... Això exclou les primeres persones del singular dels verbs en -iar de l'estàndard balear (estudii, copii, canvii..., amb diftong decreixent).

Aquí també ens estalviem la dièresi en mots que comencen amb vocal derivats amb els prefixos co-, re-, contra-, pre-, anti- i d'altres que acaben en vocal: preindustrial, reiniciar, reunir, antiincendis... També ho fem amb els sufixos -ista i -isme quan l'arrel acaba en vocal: arcaisme, altruista, continuista, judaisme... La paraula proïsme en porta perquè no es tracta d'un derivat de pro, sinó del reflex de l'ètim PROXIMU(M) (cf. castellà prójimo), mot que conserva l'accentuació romànica, com l'antic Altisme (Altíssim, referit a Déu).

Per acabar, casos conflictius i no ben explicats (són sempre sobre vocal alta àtona i fluctuen entre pronúncies de diftong o hiat segons els parlants): coïssor (la grafia etimològica hauria de ser cuiçó) i derivats amb -oïdal (en contrast amb el diftong de -oide). La dièresi de lluïssor la trobo lògica si tenim en compte que, a diferència de coïssor (sense altres derivats), hi ha mots relacionats que en tenen: lluïment, lluït/ïda/ïts/ïdes i formes flexives del verb lluir (lluïssin, lluïssis, lluïm, lluïu, lluïa...).

Ningú no dubta de la utilitat d'aquest signe gràfic, tal com ressalta Joan Coromines a les seves Converses i lleures d'un filòleg, en casos com els parells següents:

beneit (innocentot) - beneït (participi de beneir)
roinejar (plovisquejar, de roina) - roïnejar (tendir a la mesquinesa, de roí)
airada (cop d'aire) - aïrada (adjectiu femení, derivat de ira)
acuitat (participi de acuitar) - acuïtat (agudesa)
reina (femení de rei) - reïna (resina)

Fora dels casos que ja assenyalen Coromines i altres experts lingüistes, l'ús normatiu de la dièresi tal com el va establir el Mestre Fabra i els seus ajudants de l'IEC em sembla encertat i prou útil. Ara, si algú volgués discutir-ne la utilització en algun altre cas, que ho comenti i en parlem assossegadament.