Seguint amb la sèrie inaugurada amb l'entrada homònima dedicada a les llengües romàniques, ara és el torn de les llengües cèltiques. Abans, però, una breu introducció sobre aquestes grans desconegudes del panorama lingüístic europeu.
Les llengües cèltiques van atènyer en l'antiguitat una extensió que, si haguessin constituït una unitat política, haurien fet ombra a l'imperi romà, ja que aquestes llengües s'estenien per tot el continent europeu, des d'Irlanda a l'oest fins a l'actual Turquia a l'est. Els testimonis ens han transmès que la Gàl·lia, Hispània, gran part del nord d'Itàlia, l'Europa central i alguns reductes a Anatòlia eren de llengua cèltica, una branca de la família indoeuropea amb qui compartim, com a parlants de llengües romàniques (derivades del llatí, de la branca itàlica de la mateixa família), un pòsit lingüístic gens menyspreable.
Amb l'expansió de Roma primer i dels pobles germànics després, les llengües cèltiques van quedar recloses a l'extrem occidental del continent, de manera que avui (perduts el gàl·lic, el lusità, el celtibèric, el lepòntic i d'altres) són només sis (i poc esteses geogràficament) les llengües d'aquesta branca que es parlen. Totes sis es divideixen tradicionalment en dos subgrups: el cèltic-P i el cèltic-Q, segons ha estat l'evolució del grup *kw- indoeuropeu.
L'irlandès, el gaèlic (d'Escòcia) i el manx (o manès, de l'illa de Man) formen el grup cèltic-Q (o goidèlic), ja que han mantingut com a velar el so *kw-; en canvi, el gal·lès, el bretó i el còrnic formen el grup cèltic-P, perquè l'han transformat en una bilabial. Heus ací unes breus correspondències:
'cap' 'cinc' 'quatre'
irlandès ceann cúig ceathair
gaèlic ceann còig ceithir
manx kione queig kiore
gal·lès pen pump pedwar
bretó pen pemp pewar
còrnic pedn pymp peswar
Aquesta diferenciació en el tractament de la labiovelar és posterior a la pèrdua de la *p indoeuropea, que es produeix pertot.
Actualment, l'irlandès sobreviu (tot i la protecció que li ofereix la República d'Irlanda com a primera llengua nacional) a les Gaeltachtaí (zones de protecció de la llengua), bàsicament a la costa occidental de l'illa. El gaèlic també sobreviu (és parlat pel 2% de la població escocesa) a les Highlands i les illes del nord (la zona coneguda també amb el nom de Gàidhealtachd). El manx es va extingir a mitjan segle XX però de seguida va sorgir un moviment de revernacularització que ha aconseguit que actualment torni a ser parlat per uns quants centenars de persones a l'illa de Man (entre Irlanda i Escòcia). Donat que tant gaèlic com manx són producte de la colonització irlandesa del nord d'Escòcia i de l'illa de Man, respectivament, el grup goidèlic presenta una unitat de formes i estructures que no veiem tan accentuada dins el grup britònic; aquesta unitat fa coincidir sovint les formes irlandeses i gaèliques, però en manx l'amaga darrere una ortografia anglicitzant que es va implementar al segle XVII a partir de l'anglesa (per això una forma com kione 'cap' és molt similar fonèticament a ceann 'íd.'). Per entendre'ns, hem de llegir el manx com si llegíssim l'anglès.
Per altra banda, el gal·lès és parlat a gran part del País de Gal·les (és sens dubte la llengua cèltica més estesa i parlada, i amb un futur mínimament assegurat). El bretó és parlat a la Baixa Bretanya (Breizh Izel), més o menys la meitat occidental de la Bretanya francesa. El còrnic ha viscut un moviment de revernacularització semblant al manx, però partia d'un decés més reculat (segle XVIII), i avui en dia el parlen uns milers de persones a la Cornualla.
Després d'aquesta petita introducció a la lingüística cèltica, passem a tractar del tema que ens ocupa.
Les llengües cèltiques comparteixen una paraula per referir-se a 'noi' que prové directament del pòsit indoeuropeu. La paraula reconstruïda és *bowkwoljo 'bover' (i.e. 'pastor de bous'); aquest ètim ha donat els següents reflexos:
irl./gaèl. buachaill
gal. bugail
bret. bugel
La trobem en el grec clàssic βουκόλος (boukólos), amb el mateix significat (en català tenim l'hel·lenisme bucòlic, per referir-nos a l'ambient pastoril, idíl·lic). L'irlandès compta amb un préstec del francès que de seguida identifiquem: garsún. De la mateixa manera, el manx en té un de l'anglès que també és fàcil d'identificar: boie < boy.
Gaèlic i manx comparteixen en aquest cas una altra denominació de 'noi': gille i guilley, respectivament. Segons alguns estudiosos, és un mot emparentat amb l'anglès child (anglosaxó cild); segons d'altres, podria ser un préstec de l'antic nòrdic gildr 'fort, valuós' (cf. ang. guild, relacional apofònicament amb gold i amb l'anglosaxó gilda 'company').
Només dins aquestes llengües trobem una altra paraula d'arrel indoeuropea per al concepte 'noia', que evidencia altre cop la diferència entre cèltic-P i cèltic-Q. Parlo de l'irl./gaèl. caile i el bretó plac'h. La primera ha donat les denominacions normals en goidèlic (mitjançant sufixos diversos): irl. cailín (d'on l'angloirlandès colleen), gaèl. cailleag i manx caillag/caillin. Aquest mot (com és habitual) volia dir 'donzella' o 'serventa'. El bretó plac'h també es relaciona amb el grec παλλάκη i el llatí paelex/pellex, tots dos amb el significat de 'concubina'.
També comparteixen una altra denominació (més poètica): *andhos > *andera. Aquest ètim dóna l'irl. i gaèl. ainnir, el gal. anner (pl. aneirod), el còr. annor i el bret. annoar. S'ha especulat si aquesta arrel (que és present en el grec άνθος 'flor') és un préstec que va passar al basc, ja que en aquesta antiquíssima llengua 'senyora' es diu and(e)re.
Tal com passa en francès (on fille vol dir tant 'filla' com 'noia'), trobem un fenomen semblant en les llengües goidèliques, que fan anar el reflex de l'ie. *eni-gena (cf. llatí indigena) tant per a un concepte com per a l'altre (tots tres reflexos de l'irl. antic ingen):
irl. iníon
gaèl. nighean (de inghean)
manx inneen/'neen
A Escòcia també en diuen gruagach, derivat de gruag 'cabells', perquè era costum entre els habitants de les Terres Altes de cobrir-se els cabells un cop casats. Per al masculí també usen leanabh i balach.
A l'illa de Man tenen també les denominacions myrneen i scollag per a 'noi' i doodey per a 'noia', de les quals desconec l'etimologia.
Pel que fa a les llengües britòniques, a banda dels mots (ja descrits) que comparteixen amb les goidèliques (buachaill/bugel, caile/plac'h), també en tenen de privatives. Un exemple és el bretó paotr (bretó mitjà pautr), que podria ben bé ser (donada la inexistència d'aquest mot en gal·lès ni en còrnic) d'origen romànic. Els entesos donen una etimologia provinent del llatí PULLETRU(M) 'cadell, petit d'animal' (en consonància amb el francès antic pautraille 'canalla').
Un mot compartit per gal·lès i bretó és crwt/krot, que en la llengua gal·lesa sol aparèixer (com és habitual amb aquests termes) en forma derivada: crwtyn (femení croten).
Per a 'noia' tenim la tríada completa: gal. merch, còr. mergh/myrgh i bret. merc'h, tots tres del protocèltic *merka, derivat d'una arrel ie. *merjo 'noi(a)' (relacionada amb el llatí maritus 'marit' o el grec μειραξ 'noi(a)'); el gaèlic smarach 'noi' hi podria tenir cert parentiu. També el gal. morwyn i el còr. moren 'donzella' en poden derivar (mitjançant el protocèltic *moreina).
El gal·lès té dues altres paraules per al parell 'noi-noia': hogyn - hogan i llanc - llances. També fa anar al mot comú bachgen 'noi' (i el femení bachgennes, juntament amb geneth 'noia'). Desconec l'etimologia d'aquests dos darrers, però hi veig una plausible relació (amb apofonia derivativa, potser) a partir del bugail abans esmentat i amb una arrel gen (d'origen indoeuropeu clar, emparentada amb el genus llatí).
Per acabar, i lligant amb la paraula amb què ha començat tot plegat (*eni-gena 'filla' > 'noia'), totes les llengües cèltiques comparteixen un mateix ètim per referir-se al 'fill' (secundàriament a 'noi'), molt coneguda, sobretot en la versió irlandesa i gaèlica, per la seva presència en moltíssims cognoms d'aquests països. Estic parlant de mac, del protocèltic *ma(k)kwos. Aquest ètim dóna els següents reflexos (hi tornem a apreciar la divisió entre cèltic-P i cèltic-Q):
irlandès mac
gaèlic mac
manx mac
gal·lès mab
còrnic map/mab
bretó mab
En els textos gàl·lics apareix la forma mapos, mentre que en irlandès antic és macc (ogàmic maqqi, en genitiu).
Com es pot veure, els meus coneixements de les llengües cèltiques no són ni de bon tros tan profunds com els de les llengües romàniques, i per això m'hi manquen moltes etimologies; per a les que proposo (que són comptades) he recorregut al que sé d'evolució històrica i poc més, així que si algú hi vol aportar més informació (o corregir la que hi aporto jo) serà molt benvingut.
irl./gaèl. buachaill
gal. bugail
bret. bugel
La trobem en el grec clàssic βουκόλος (boukólos), amb el mateix significat (en català tenim l'hel·lenisme bucòlic, per referir-nos a l'ambient pastoril, idíl·lic). L'irlandès compta amb un préstec del francès que de seguida identifiquem: garsún. De la mateixa manera, el manx en té un de l'anglès que també és fàcil d'identificar: boie < boy.
Gaèlic i manx comparteixen en aquest cas una altra denominació de 'noi': gille i guilley, respectivament. Segons alguns estudiosos, és un mot emparentat amb l'anglès child (anglosaxó cild); segons d'altres, podria ser un préstec de l'antic nòrdic gildr 'fort, valuós' (cf. ang. guild, relacional apofònicament amb gold i amb l'anglosaxó gilda 'company').
Només dins aquestes llengües trobem una altra paraula d'arrel indoeuropea per al concepte 'noia', que evidencia altre cop la diferència entre cèltic-P i cèltic-Q. Parlo de l'irl./gaèl. caile i el bretó plac'h. La primera ha donat les denominacions normals en goidèlic (mitjançant sufixos diversos): irl. cailín (d'on l'angloirlandès colleen), gaèl. cailleag i manx caillag/caillin. Aquest mot (com és habitual) volia dir 'donzella' o 'serventa'. El bretó plac'h també es relaciona amb el grec παλλάκη i el llatí paelex/pellex, tots dos amb el significat de 'concubina'.
També comparteixen una altra denominació (més poètica): *andhos > *andera. Aquest ètim dóna l'irl. i gaèl. ainnir, el gal. anner (pl. aneirod), el còr. annor i el bret. annoar. S'ha especulat si aquesta arrel (que és present en el grec άνθος 'flor') és un préstec que va passar al basc, ja que en aquesta antiquíssima llengua 'senyora' es diu and(e)re.
Tal com passa en francès (on fille vol dir tant 'filla' com 'noia'), trobem un fenomen semblant en les llengües goidèliques, que fan anar el reflex de l'ie. *eni-gena (cf. llatí indigena) tant per a un concepte com per a l'altre (tots tres reflexos de l'irl. antic ingen):
irl. iníon
gaèl. nighean (de inghean)
manx inneen/'neen
A Escòcia també en diuen gruagach, derivat de gruag 'cabells', perquè era costum entre els habitants de les Terres Altes de cobrir-se els cabells un cop casats. Per al masculí també usen leanabh i balach.
A l'illa de Man tenen també les denominacions myrneen i scollag per a 'noi' i doodey per a 'noia', de les quals desconec l'etimologia.
Pel que fa a les llengües britòniques, a banda dels mots (ja descrits) que comparteixen amb les goidèliques (buachaill/bugel, caile/plac'h), també en tenen de privatives. Un exemple és el bretó paotr (bretó mitjà pautr), que podria ben bé ser (donada la inexistència d'aquest mot en gal·lès ni en còrnic) d'origen romànic. Els entesos donen una etimologia provinent del llatí PULLETRU(M) 'cadell, petit d'animal' (en consonància amb el francès antic pautraille 'canalla').
Un mot compartit per gal·lès i bretó és crwt/krot, que en la llengua gal·lesa sol aparèixer (com és habitual amb aquests termes) en forma derivada: crwtyn (femení croten).
Per a 'noia' tenim la tríada completa: gal. merch, còr. mergh/myrgh i bret. merc'h, tots tres del protocèltic *merka, derivat d'una arrel ie. *merjo 'noi(a)' (relacionada amb el llatí maritus 'marit' o el grec μειραξ 'noi(a)'); el gaèlic smarach 'noi' hi podria tenir cert parentiu. També el gal. morwyn i el còr. moren 'donzella' en poden derivar (mitjançant el protocèltic *moreina).
El gal·lès té dues altres paraules per al parell 'noi-noia': hogyn - hogan i llanc - llances. També fa anar al mot comú bachgen 'noi' (i el femení bachgennes, juntament amb geneth 'noia'). Desconec l'etimologia d'aquests dos darrers, però hi veig una plausible relació (amb apofonia derivativa, potser) a partir del bugail abans esmentat i amb una arrel gen (d'origen indoeuropeu clar, emparentada amb el genus llatí).
Per acabar, i lligant amb la paraula amb què ha començat tot plegat (*eni-gena 'filla' > 'noia'), totes les llengües cèltiques comparteixen un mateix ètim per referir-se al 'fill' (secundàriament a 'noi'), molt coneguda, sobretot en la versió irlandesa i gaèlica, per la seva presència en moltíssims cognoms d'aquests països. Estic parlant de mac, del protocèltic *ma(k)kwos. Aquest ètim dóna els següents reflexos (hi tornem a apreciar la divisió entre cèltic-P i cèltic-Q):
irlandès mac
gaèlic mac
manx mac
gal·lès mab
còrnic map/mab
bretó mab
En els textos gàl·lics apareix la forma mapos, mentre que en irlandès antic és macc (ogàmic maqqi, en genitiu).
Com es pot veure, els meus coneixements de les llengües cèltiques no són ni de bon tros tan profunds com els de les llengües romàniques, i per això m'hi manquen moltes etimologies; per a les que proposo (que són comptades) he recorregut al que sé d'evolució històrica i poc més, així que si algú hi vol aportar més informació (o corregir la que hi aporto jo) serà molt benvingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si hi voleu dir la vostra, no dubteu a fer-ho.