El sistema català d'accentuació

Tornem-hi. Com ja s'ha vist en l'entrada anterior a aquesta, la racionalització de l'ús de l'accent gràfic és obra de la ment preclara de Pompeu Fabra. De la mateixa manera que l'ús dels apòstrofs era un pèl caòtic (quan s'empraven), l'ús de l'accent gràfic també depenia de les referències i els gustos de l'autor en cada moment. Fins a la publicació del Diccionari Ortogràfic el 1918, que estableix les normes actualment vigents, ja hi havia hagut intents, per part d'alguns savis, de racionalitzar-ne l'ús (Antoni de Bofarull, Octavi Nonell, Marian Aguiló...). 

A diferència d'altres èpoques i d'altres llengües, l'accent gràfic quedava relegat al marcatge de les vocals tòniques. Sovint tendim a aplicar les pròpies regles ortogràfiques a altres sistemes lingüístics, i en la qüestió de l'accent no en fem una excepció, sense saber, però, que aquest petit signe gràfic és emprat de les maneres més diverses en les diferents llengües. Per exemple, en moltes sol representar una vocal llarga (irlandès, gaèlic, txec, eslovac, hongarès, polonès...); en d'altres, pot marcar l'obertura de la vocal sense que sigui necessàriament la tònica (vietnamita); en xinès pinyin (romanitzat) l'accent marca el to de cada síl·laba; i finalment tenim el francès, que fa un ús extensiu de l'accent gràfic (tonicitat, etimologia, obertura...).

En principi, Fabra va escollir i sistematitzar dos tipus d'accent: l'obert o greu (è) i el tancat o agut (é); el circumflex (ê) va quedar fora de la normativa i només s'emprava en poesia per marcar una vocal tònica d'un verb quan la consonant següent s'elidia (normalment -r o -s) per palesar una sinalefa o contracció (cantâ'l per cantar-lo, fê-ho per fer-ho, etc.).

Les normes d'accentuació, doncs, van quedar explicitades de la següent manera:

Monosíl·labs (accents diacrítics)

Els mots monosil·làbics no s'accentuen si no pertanyen a la llista de mots amb accent diacrític (diacrític vol dir, precisament, 'distintiu'); per tant, oblidem-nos de grafies aberrants (tan comunes) com *pà, *plà, *fí o *bò. Ara ofereixo una llista exhaustiva dels accents diacrítics (també usats en alguna paraula bisil·làbica):

be (xai / lletra)	bé (adverbi)
bens (xais)	béns (fortuna)
bota (calçat / verb botar)	bóta (recipient)
botes (calçat / verb botar)	bótes (recipient)
com (interrogatiu / adverbi)	cóm (vall)
cos,-sos (entitat)	cós,-sos (recinte)
deu (10 / brollador / verb deure)	déu (deïtat)
deus (brolladors / verb deure)	déus (deïtats)
dona (senyora)	dóna (verb donar)
dones (senyores)	dónes (verb donar)
es (pronom feble)	és (verb ser)
feu (present verb fer / territori feudal)	féu (perfet verb fer)
fora (adverbi)	fóra (verb ser)
joc,-s (acció de jugar)	jóc,-s (jaç)
ma (possessiu àton)	mà (part del cos)
mes (possessiu àton / part de l'any / conjunció)	més (adverbi) mès (verb metre)
molt,-a,-s,-es (adjectiu / adverbi)	mòlt,-a,-s,-es (verb moldre)
mon (possessiu àton)	món (allò creat)
mora (dona àrab)	móra (fruit)
mores (dones àrabs)	móres (fruits)
net,-a,-s,-es (contrari de brut)	nét,-a,-s,-es (parentiu)
nos (pronom feble)	nós (pronom fort)
os,-sa,-sos (part del cos)	ós,-sa,-sos (animal)
pel,-s (contracció per+el(s))	pèl,-s (pilositat)
porca, porques (animal)	pórca, pórques (mesura)
que (relatiu àton)	què (interrogatiu / relatiu tònic)
rossa,-es (contrari de morena)	ròssa,-es (carronya)
se (pronom feble)	sé (verb saber)
sec (adjectiu / verb seure)	séc (arruga)
secs (adjectiu)	sécs (arrugues)
seu (lloc / possessiu tònic / verb seure)	sèu (greix)
si (conjunció condicional / pit / nota musical)	sí (afirmació)
sis (nota musical / 6)	sís (afirmacions)
soc (tronc)	sóc (verb ser)
sol,-s (astre / únic / nota musical / verb soler)	sòl,-s (terra)
son (ganes de dormir)	són (verb ser)
te (herba / lletra / pronom feble)	té (verb tenir)
us (pronom feble)	ús (utilització)
vens, venen (verb vendre)	véns, vénen (verb venir)
ves (verb veure)	vés (verb anar)
vos (pronom feble)	vós (pronom fort)

Cal recordar que els derivats i compostos d'aquests mots mantenen l'accent diacrític original: semidéu, adéu, inframón, Intermón, revéns, subsòl, desféu... (excepte els derivats de donar: perdona, perdones, condones...).

Mots aguts (o oxítons)

Els mots aguts s'accentuen si acaben en vocal (à, è, é, í, ò, ó, ú), vocal + s (às, ès, és, ís, òs, ós, ús) o en/in (èn, én, ín):

català - catalanàs

cafè - cafès

pagaré - pagarés

patí - pastís

això - capgròs

sabó - famós

cautxú - cautxús

comprèn

entén

Dublín

Val la pena aclarir que els acabaments en diftong decreixent no són finals vocàlics i, per tant, no s'enquadren dins d'aquesta regla:

acabeu

bocoi

galifardeu

gripau

passiu

virrei

babau

conclou

etc.

Mots plans (o paroxítons)

Les paraules planes s'accentuen sempre que no acabin en les dotze terminacions suara esmentades:

fàcil

càstig

mòrbid

magnífic

tèrmit

hèlix

pèssim

èpic

zèfir

etc.

Torno a recordar que, ara, els mots plans acabats en diftong decreixent sí que s'accentuaran (per tal com tècnicament tenen una consonant final):

fèieu

cantàveu

etc.

Cal recordar els nombrosíssims casos de singulars acabats en -en i plurals acabats en -ens àtons, que s'accentuen només en aquest darrer cas:

dictamen - dictàmens

examen - exàmens

fenomen - fenòmens

noümen - noúmens (mot rar, ho admeto)

etc.

Això inclou els plurals amb n etimològica d'alguns parlars (correctíssims, per altra banda):

home - hòmens

rave - ràvens

cove - còvens

terme - térmens

jove - jóvens

etc.

Finalment, un punt a favor de la norma catalana: les paraules agudes acabades en vocal no s'accentuen mai; per tant, no ens hem hagut de treure del barret les excepcions que en castellà abunden, sobretot en mots acabats en -ia (català Maria - castellà María, amb ús irregular de la tilde).

Mots esdrúixols (o proparoxítons)

Les paraules esdrúixoles s'accentuen sempre:

còmode

cèdula

mítica

tísica

pèrfida

clàusula

mòrbida

política

etc.

Cal tenir en compte que les paraules acabades amb els grups -ia/-ua (i anàlegs) àtons es consideren esdrúixoles (tot i la pronúncia plana que en fem la majoria de parlants) i, per tant, s'han d'accentuar:

-ància/-ència/-òncia/-úncia (constància/paciència/ortodòncia/pronúncia)

bèstia

pèrdua

fòbia

fàtua

cabòria

ràtzia

sèrie

càries

etc.

No cal dir que les paraules sobreesdrúixoles (a banda de raríssimes) són d'aquesta mateixa naturalesa i, per tant, s'accentuen.

I recordo, també, que els verbs de la primera conjugació acabats en -iar (estudiar, copiar, pal·liar, confiar, radiografiar i tants d'altres) són sempre plans: estudia, copia, pal·lia, confia, radiografia... Per tant, és obvi que no han de dur accent gràfic. Així, distingim la forma verbal del substantiu en molts casos:

copia (v.) - còpia (n.)
pronuncia (v.) - pronúncia (n.)

Casos estranys (o no prou coneguts)

Els adverbis compostos amb -ment (formats sobre un adjectiu femení) conserven l'accent:

sàviament

còmodament

físicament

conspícuament

etc.

Els topònims i antropònims estrangers (reals o ficticis) queden subjectes a les normes catalanes si es tracta de paraules adaptades. En el cas dels topònims, aquest fet passa més sovint que en castellà:

Tòquio (esdrúixol)

Moscou (agut acabat en diftong decreixent)

Hèlsinki (esdrúixol)

Mississipí (agut acabat en vocal)

Òttawa (esdrúixol)

Còrdova (esdrúixol)

Bakú (agut acabat en vocal)

Kazan (agut acabat en -an)
Galàdriel (esdrúixol)

Sàuron (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

Cèleborn (esdrúixol)

Txernòbil (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

Abdulàiev (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

etc.

Precisament un dels criteris adduïts per racionalitzar (també) l'ús del guionet ha estat que el primer element d'un compost dugui accent, diacrític normalment (una excepció n'és usdefruit):

pèl-roig

més-dient

Finalment, hi ha casos molt especials on les normes d'accentuació vigents no hi operen. El cas més comú és el de les onomatopeies, els ideòfons i algunes interjeccions; per raons d'expressivitat, sovint s'accentuen sense necessitat:

hààààà!
mèèèèèèè!