dissabte, 2 de novembre del 2013

El sistema català d'apostrofació

És ben sabut de tothom que els apòstrofs són una part essencial de l'ortografia catalana. Pompeu Fabra i els membres més valuosos de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans van fer un ímprobe esforç per racionalitzar, estructurar i normativitzar un camp de l'ortografia que, com gairebé tots, havia esdevingut un embolic al llarg de la història de la llengua catalana escrita, des dels primers textos cultes (s. XII) fins al s. XIX.

L'apòstrof (') és un signe gràfic inexistent en llatí. Això no vol dir que les elisions (vocàliques i consonàntiques) que existeixen en totes les llengües no hi fossin. Passava una cosa semblant al que succeeix actualment en castellà normatiu: es produeixen però no es marquen gràficament (el castellà medieval i postmedieval, com totes les llengües escrites de l'època, sí que feia ús de l'apòstrof).

El català forma part (i amb això no pretenc dir que sigui ni millor ni pitjor) del nombrosíssim grup de llengües que fa servir l'apòstrof (almenys de les que utilitzen alfabets, no sil·labaris ni ideogrames, com el llatí, el grec o el ciríl·lic). El fa servir de manera racional (és a dir, perquè ens entenguem, que no l'usa sistemàticament per a totes les elisions que es produeixen en la parla: si així fos, segurament 'uríem d'escriur' així). I aquesta racionalitat, com he dit, la devem a l'esforç de Fabra, que partia d'un sistema escrit heretat que, per una banda, amb prou feines utilitzava l'apòstrof perquè imitava el castellà o, per l'altra, el feia anar d'una manera totalment caòtica i sense unes pautes gens clares. Dit d'una altra manera, abans de l'IEC (i Fabra) l'apòstrof era una de les peces que la llengua escrita emprava o no segons la voluntat de l'autor, com tantes altres qüestions de la llengua.

Un altre signe gràfic usat en textos medievals per marcar una elisió era el punt volat (·), que avui ha quedat restringit a la ela geminada (l·l).

Recordem ara, amb precisió, què diu la norma sobre l'ús de l'apòstrof.


Els articles definits (només singulars)

Tant si parlem de l'article dit literari (derivat del demostratiu ILLE/ILLA) com del salat (derivat de IPSE/IPSA), la norma marca que hem d'apostrofar el/la/es/sa sempre que la paraula següent comenci amb vocal o hac muda:

l'os / s'os
l'home / s'homo
l'amiga / s'amiga
l'hereva / s'hereva

Atenció, però amb les paraules femenines que inicien amb una (h)i-/(h)u- àtona: aleshores no apostrofarem l'article:

la iguana / sa iguana
la hipnosi / sa hipnosi
la universitat / sa universitat
la humilitat / sa humilitat

Aquesta excepció, per tant, ens porta a apostrofar tota paraula femenina que comenci amb (h)i-/(h)u- tònica (és a dir, que aquests mots segueixen la norma general i no són, com sembla, una excepció de l'excepció):

l'illa / s'illa
l'hípica / s'hípica
l'ungla / s'ungla
l'hulla / s'hulla

Hi ha tres mots, però, que escapen a aquesta norma: 

1.- la una (quan ens referim a l'hora); és gairebé universal la pronúncia no elidida i, per tant, la norma recull aquesta pràctica. Quan es tracta, d'altra banda, de la correlació una... altra, l'apòstrof s'ha d'usar de manera normal: l'una... l'altra.
2.- la ira: per evitar homonímies amb lira i l'IRA i segurament perquè el mot ira, tradicionalment, per ser culte i d'àmbit restringit, ha afavorit la no-apostrofació (pensem en les pronúncies que marquen l'hiat, com ara aïrar, aïrat).
3.- la host: tradició i res més (ni tan sols és mot que comenci amb (h)i-/(h)u-).

Evidentment, si la (h)i o la (h)u són consonàntiques (per entendre'ns, equivalents a y i w, respectivament, o, en transcripció fonètica, a [j] i [w]), l'apòstrof no es podrà fer servir perquè no hi ha pas cap elisió:

el iaio (bal. es jaio)
el iot / es iot
el uadi / es uadi
la iaia (bal. sa jaia)
la hiena / sa hiena

Aquí trobem les primeres mostres de vacil·lació, en mots (sobretot cultismes, neologismes o acrònims) que es poden pronunciar amb diftong creixent o amb hiat:

el hiat (diftong) / l'hiat (hiat)
el IEC (diftong) / l'IEC (hiat)

També en mots on la h del préstec es pronuncia o no (val la pena recordar que molts anglicismes ja es consideren adaptats i, per tant, tenen hac muda: handbol, hoquei...):

el hàndicap / l'hàndicap
el hòlding / l'hòlding

Són aspectes molt marginals i de fàcil acomodació a la normativa, com hem vist. L'ús, finalment, decantarà la balança cap a una opció o l'altra, com ja ha passat en altres aspectes on la normativa oferia en principi dues o més opcions.

Un altre aspecte curiós de l'ús de l'apòstrof en català es produeix amb noms propis estrangers masculins (i algun estrangerisme no adaptat) que comencen amb una sibilant líquida (és a dir, una s-, una z- o el grup s(c)h- seguits d'una altra consonant); és possible que el resultat sigui xocant, però és ben comprensible que la norma sigui així perquè, de fet, davant d'aquests inicis de mot, el català hi fa una pròtesi vocàlica (vocal neutra en oriental i [e] en occidental), de manera que fonèticament comencen amb una vocal:

l'stop
l'skin
l'Steve
l'Zlatan
l'Schmidt

Cal recordar que, a diferència del castellà, molts noms comuns d'aquest origen (sobretot anglès) ja es troben adaptats en català: estand, estic, estàndard, esquaix, esnob, esplín, esport, esprint, esquetx...

I no oblidem les xifres que comencen amb vocal, que també s'apostrofen (òbviament, només les que tenen com a xifra inicial un número que ja comença amb vocal: u(n) i onze): l'1, l'11, l'11.345...

Pel que fa a les excepcions més clares de l'ús de l'apòstrof, tenim dues categories tancades ben delimitades: les lletres de l'alfabet (la a, la ema, la efa, la o...) i els derivats femenins mitjançant el prefix negatiu grec a(n)- (per distingir, només a nivell escrit, els contraris): la gramaticalitat - la agramaticalitat, la normalitat - la anormalitat, la tonicitat - la atonicitat...

Finalment, haurem de fer memòria d'un fenomen clar: si hi ha conflicte entre una contracció (del, al, pel, cal i can), sempre guanya l'apostrofació:

de l'hospital
a l'uníson
per l'amor
ca l'adroguer
ca n'Amat


Els articles personals

Els articles personals funcionen exactament igual que els definits; s'hi afegeixen, també, els derivats de DOMINE i DOMINA (en i na):

l'Ignasi / n'Ignasi
l'Anna / n'Anna
l'Steve / n'Steve
l'Imma / n'Imma
l'Úrsula / n'Úrsula
la Immaculada / na Immaculada


La preposició de

Aquesta és l'única preposició que s'apostrofa davant de vocal (mai davant de (h)i-/(h)u- consonàntiques):

temps d'abans
orelles d'elefant
tràfic d'ivori
anell d'or
endoll d'un o dos forats
cèdula d'habitabilitat
manca d'hemoglobina
classe d'història
cas d'homofonia
cura d'humilitat

Però:

aeroport de Houston
riure de hiena
bastó de iaio
capità de iot recreatiu
tintura de iode


Els pronoms febles

Només estan subjectes a l'apostrofació els pronoms personals febles que comencen o acaben en e en alguna de les seves formes (plena i reforçada) i, per tant, adopten les formes conegudes com a elidida i reduïda (davant o darrere de forma verbal vocàlica):

em - m'/'m - m'agrada / dóna'm
et - t'/'t - t'agrada / dóna't
es - s'/'s - s'agrada / doni's
ens - 'ns - dóna'ns
el - l'/'l - l'agafa / agafa'l
els - 'ls - agafa'ls
en - n'/'n - n'agafa / afaga'n

El pronom de complement directe femení singular la segueix exactament les mateixes normes que la forma homònima de l'article definit:

l'agafa (com l'amiga)
la iguala (com la iguana)
l'usa (com l'ungla)
la utilitza (com la utilitat)
l'hissa (com l'illa)
la hipnotitza (com la histèria)

En les combinacions de pronoms febles, aquestes formes també s'apostrofen davant o darrere pronoms que no canvien de forma i tenen una vocal:

m'hi / m'ho
t'hi / t'ho
s'hi / s'ho
n'hi
l'hi
la'n
li'n (i, dins el sistema valencià, li'l i li'ls)

En cas de dos pronoms que tenen una e, l'apòstrof es col·loca tan a la dreta com sigui possible:

me'n
te'n
se'n
l'en (aquí la combinació le'n és impossible perquè la forma le no existeix)
te'm
se'm
se't
etc.


Els èxits i els punts foscos

Sense cap mena de dubte, aquest sistema ha tingut la virtut de constituir un conjunt sòlid i alhora flexible, adaptat als diferents paraestàndards (la normativa, per exemple, permet no apostrofar la preposició de en alguerès). Hi ha gent que pensa que és un sistema complicat, però sol ser la mateixa gent que el compara, com sempre, amb l'ortografia castellana i, per tant, tot és més complicat (aqueixa normativa no contempla l'ús de l'apòstrof); seria com dir que l'accentuació catalana entorpeix l'aprenentatge de la llengua si la comparem amb l'anglès, que no té accents gràfics.

Ara bé, és cert que hi ha aspectes que són millorables. Per exemple, en valencià se sol elidir la a de l'article femení davant de (h)i-/(h)u-, fet que no recull la normativa (l'història, l'ungleta). Aquesta norma de les i i u àtones fa que, en català oriental (on hi ha neutralització i reducció vocàlica de les o àtones), molts parlants no facin l'elisió davant de paraules començades amb o- àtona (la oposició, la opinió...); aquesta no-elisió és molt antiga i explica els fenòmens de diftongació o > au en molts mots per deglutinació: la oliva > l'auliva > auliva. És curiós comprovar com, en aquests mots amb una (h)o- àtona, els parlants, sempre tan savis, apostrofen l'article femení sempre que dins la família derivacional hi hagi alguna paraula que també apostrofi qualsevol altre article: per exemple, si tenim l'hospital és ben normal que la gent digui més fàcilment l'hospitalitat. I això, que consti, és una percepció exclusivament meva.

En aquests casos jo tiraria pel dret i permetria l'apostrofació de l'article femení en totes les paraules (com es fa en italià), tot i les pronúncies ultracorregides de molts parlants i l'útil distinció d'alguns adjectius (fàcilment recuperables pel context): l'inútil, l'imbècil, l'uniforme...

Un altre aspecte controvertit és l'ús de l'apòstrof davant de sigles. Aquí la norma també és ben clara i no hi veig cap problema: si les sigles són sil·labificables (és a dir, pronunciables com una paraula de la llengua), aleshores l'apòstrof es farà servir segons les regles:

l'ONU
l'EFTA
la UEFA
la UNICEF (ho fem així perquè deduïm que la U ve de unió, tot i ser un acrònim anglès)

Si l'acrònim no és sil·labificable (és a dir, que es pronuncia lletra per lletra) tenim un conflicte, perquè en teoria les lletres no s'apostrofen; però com que hem de fer cas de la primera lletra i la paraula d'on prové (masculina o femenina), aleshores és obligat saber-ne l'origen:

la UAB (cap problema: la universitat)
l'IRPF (cap problema: l'impost)
l'AP-7 (cap problema: l'autopista)
la N-II (per què no l'N-II, ja que pronunciem l'ena-dos?)
la R+D+I (per què no l'R+D+I, ja que pronunciem l'erra-més-de-més-i?)

En aquests casos l'apostrofació hauria de ser normal, sense haver de tenir en compte el nom de la vocal. I, també tirant pel dret, permetria l'apòstrof davant dels noms de les lletres.

I què passa amb els truncaments a l'esquerra, tan corrents avui en dia? La norma no els contempla i l'ús normal ha marcat que no s'han d'apostrofar si la paraula completa no s'apostrofava, però resulta que, un cop truncades, aquestes paraules solen desplaçar l'accent a la primera vocal, amb la qual cosa passen a la categoria de paraules femenines començades amb (h)i-/(h)u- tòniques:

la universitat > la uni > per què no l'uni (com ja tenim l'Imma al costat de la Immaculada)?
la informació > la info > per què no l'info?
la il·lusió > la il·lu > per què no l'il·lu?

Per acabar, i ja que hi som, en tots aquests casos d'apostrofació de l'article podríem permetre també la de la preposició de (finançament d'R+D+I, paraula d'Stone...), tot i que entenc que no s'utilitzi perquè, de facto, aquestes paraules comencen amb una e- protètica (no escrita).

Segurament em deixo per descriure alguns altres fenòmens (més o menys rars) en els casos d'apostrofació. Confio que en un futur no gaire llunyà hi podré fer més precisions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si hi voleu dir la vostra, no dubteu a fer-ho.