El títol de l'entrada fa referència, esclar, a l'erosió fonètica, els canvis semàntics o les modificacions morfològiques que les paraules pateixen al llarg del temps. Aquests canvis no solen apreciar-se d'una generació a una altra, sinó que es veuen i es noten al llarg dels segles i dels mil·lennis. Sí que és cert que, si parem bé l'orella, podem trobar diferències perceptibles entre com pronunciem nosaltres una paraula i com la pronuncien els nostres avis o pares, però avui en dia, amb la força immobilitzadora que exerceix la norma, aquestes diferències només són circumstancials, sovint casuals i a vegades només a un nivell merament fonètic.
En català central, és obvi com la fonètica més conservadora (la que qualificaríem de més genuïna) es manté en les generacions més velles, mentre que l'extensió del parlar xava és molt més evident entre les generacions més joves (segurament per culpa de la castellanització galopant que ens envolta); aquest relaxament en la pronúncia més tradicional es nota sobretot en el vocalisme (la típica obertura de la vocal neutra cap a [a]), però també en alguns sons consonàntics, amb la pèrdua del component velar de la [l], l'ensordiment d'algunes fricatives i africades sonores o la no sonorització d'aquestes consonants en contacte amb una sonora de la paraula següent. Són fets que alguns lingüistes, filòlegs i professors qualifiquen d'empobriment. I sí, ho és des del punt de vista del catàleg fonètic que posseeix el català. I si ho miréssim, però, sense el prejudici de veure qualsevol evolució com si fos un empobriment, un embrutiment? Aquests fenòmens suara descrits succintament ja fa generacions que es van produir en altres zones del Domini Lingüístic Català (DLC), com ara l'apitxament del valencià central o la reducció vocàlica de l'alguerès, que actualment s'estudien com a fets sincrònics i dialectals sense cap mena de vergonya.
En canvi, sembla que hi ha paraules que es resisteixen a canviar al llarg dels segles. N'hi ha poques, tot s'ha de dir, però n'hi ha. Tenim uns quants mots que, salvant l'evolució (pèrdua o modificació) dels afixos, diem gairebé igual que fa 8000 anys. Em refereixo a paraules (o arrels) com sal, nas o nebot. Aquestes arrels són, en el cas dels dos monosíl·labs, exactament iguals a les reconstruïdes per a l'indoeuropeu; la tercera només ha canviat l'oclusiva intervocàlica (cosa naturalíssima per altra banda). Aquestes paraules tenen les següents formes reconstruïdes:
*sāl- > llatí sāl > català sal
*nās- > llatí nās > català nas
*nepōt- > llatí nepōtem (acus.sig.) > català nebot (si parléssim romanès encara l'hauríem conservada millor: nepot)
Aquests exemples de conservació, és cert, són escassíssims, però són precisament evidències de la resistència que certes formes ofereixen al canvi lingüístic. Aquestes arrels (i els seus significats, que tampoc han canviat) han tingut la mateixa forma al llarg de, almenys, quatre llengües ben diferenciades: l'indoeuropeu, el protoitàlic comú, el llatí i el català (alguns hi afegirien llengües intermèdies, com el protoindoeuropeu occidental, el llatinofalisc o el llatí vulgar). Potser hem estat afortunats (els catalanoparlants) en aquest petit tros d'història lingüística, perquè altres germans romànics no han conservat aquests mots amb aquestes mateixes formes (sense anar més lluny, els francòfons tenen sel, nez i neveu, respectivament).
En fi, la petita reflexió d'avui serveix per il·lustrar que el canvi lingüístic, tot i que és universal i inexorable, a vegades perdona certes paraules o arrels; en els dos primers casos adduïts, podem afirmar sense escandalitzar-nos que diem aquestes paraules tal com les devien pronunciar els mateixos indoeuropeus allà pel 8000 aC; i si els estudis que intenten reconstruir el conegut com a protonostràtic (algun altre dia en parlarem) arriben a bon port, potser reculem uns mil·lennis més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si hi voleu dir la vostra, no dubteu a fer-ho.