La gramaticalització del passat perifràstic català

Aquí publico un petit estudi que vaig fer a la universitat sobre aquest tema. No hi he fet pràcticament cap retoc (només alguna supressió i alguna correcció inexcusables). Com que no hi he pogut transcriure còmodament algunes seqüències amb la notació fonètica, aclareixo que la grafia <ë> representa el so de la nostra vocal neutra.

Les notes a peu de pàgina originals apareixen ara al final del text i no estan lligades per hipervincles (així que caldrà pujar i baixar pel cos del text).

Espero que us sembli interessant el text. Si hi ha alguna errada o inexactitud, la responsabilitat és únicament meva i confio que me la fareu saber amb algun comentari.

Introducció

Heine i Reh (1984: 15) defineixen la gramaticalització com una evolució en la qual les unitats lingüístiques perden complexitat semàntica, significació pragmàtica, llibertat sintàctica i substància fonètica. Si ens ho mirem d'aquesta manera, resulta que la gramaticalització és una mena d'empobriment o dèficit. En el cas que ens ocuparà, veurem que, precisament, en català la gramaticalització del perfet perifràstic no ha comportat pas una pèrdua de substància fonètica (hi ha més "substància fonètica" a vaig cantar que a cantí) ni de llibertat sintàctica (l'aparició del perfet perifràstic no té cap restricció que no tingui el perfet simple), i que més aviat s'ha augmentat la complexitat semàntica (per tal com hi ha dues formes diferents que expressen un mateix contingut semàntic de perfectivitat en el passat: la simple i la perifràstica). És cert que, des del punt de vista de la percepció i de l'adquisició, les formes perifràstiques del perfet català són més "senzilles" (les cometes no són gratuïtes) que les del perfet simple. Així, per exemple, quan ensenyem el perfet simple hem d'explicar sis formes diferents que, a més, presenten irregularitats en un bon grapat de verbs; en canvi, per al perfet perifràstic (el més estès i usat pertot i, a més, la forma estàndard), només hem d'explicar sis monosíl·labs fixos (vaig, vas, va, vam, vau, van), perquè la càrrega semàntica la du sempre l'infinitiu que els segueix.

L'objectiu d'aquest petit estudi és mirar d'aclarir les causes (de caire pragmàtic) que han motivat que el català hagi adoptat les formes derivades de l'auxiliar vadere 'anar' (vaig, vas, va, vam, vau, van) per expressar un passat remot, contràriament al que han fet la majoria de llengües romàniques, que han pres el verb 'anar' com a auxiliar per expressar un futur pròxim.

Les dades lingüístiques de les llengües romàniques

Totes les llengües romàniques tret del català (i de l'italià estàndard) han generalitzat l'ús del verb anar com a auxiliar de futur. L'única, però, que l'ha acabat utilitzant per al passat és el català. A aquestes dues afirmacions cal que hi afegim dos aclariments. El primer és que també en francès i en occità antics hi ha mostres de l'ús de 'anar' com a auxiliar de passat.¹ El segon és que avui en dia, cal suposar que per influència del castellà, en alguns parlars catalans (notablement en valencià i en zones urbanes com la de Barcelona), s'utilitza anar (a) com a marca de futur pròxim (mentre que, tradicionalment, aquesta construcció sempre ha mantingut un estricte sentit de moviment). No podem estar d'acord, doncs, amb l'opinió d'alguns lingüistes (entre ells Fleischman, 1982, recolzant-se en estudis de Schlieben-Lange), que pensen que en català hi ha presents pertot les dues construccions (la perfectiva amb va- i la prospectiva amb anar a) i que l'erosió fonètica causada per la reducció vocàlica (que fa que la preposició a desaparegui en una parla ràpida) ocasiona la confusió de tots dos temps verbals. Cal que afirmem amb rotunditat que, en tot cas, la construcció amb anar a tradicionalment no té altre significat que l'expressat pel verb anar 'desplaçar-se' i per la preposició a 'en direcció a', tal com passa actualment en italià. Per tant, en una frase com vaig a comprar s'entén comprar com la finalitat del desplaçament expressat per vaig, així com la platja expressa la destinació de vaig en una frase com vaig a la platja. Potser cal reconèixer, però, que, fora del present (indicatiu i subjuntiu), la construcció amb anar a s'admet més, ja que no pot confondre's amb l'auxiliar del perfet (que només apareix en present); així, podem expressar una acció futura frustrada mitjançant l'imperfet de la perífrasi: anava a tornar-li la salutació quan ella va fer un gest brusc; anàvem a tancar la porteta quan un fort cop d'aire la va esbotzar.

Un cop fets els aclariments oportuns, fixem-nos en els exemples de les llengües romàniques que tenen 'anar' com a auxiliar de futur (o de futur prospectiu); no és sobrer l'exemple de l'anglès, encara que no en fem menció més que per remarcar-ne la "romanicitat":

1. Francès (aller + infinitiu):²

Je vais acheter du pain = J'acheterai du pain 'compraré pa'

Nous allons trouver la fille = Nous trouverons la fille 'trobarem la noia'

2. Portuguès (ir + infinitiu):³

Vão vir as chuivas = Virão as chuivas 'vindran les pluges'

Vai chover? = Choverá? 'que plourà?'

3. Castellà (ir a + infinitiu):

Voy a decirte algo = Te diré algo 'et diré una cosa'

Vamos a cantar una canción = Cantaremos una canción 'cantarem una cançó'

4. Occità (anar + infinitiu):

Vau cantar una cançon = Cantarai una cançon 'cantaré una cançó'

Anatz dire la vertat = Diretz la vertat 'direu la veritat'

5. Anglès (to be going to + infinitiu):

I'm going to kill you = I'll kill you 'et mataré'

She's going to leave Washington = She will leave Washington 'se n'anirà de Washington'

En aquests exemples, el signe d'igualtat no significa necessàriament una equivalència semàntica completa. Hi ha circumstàncies en què només es fa servir una de les dues construccions; l'ús, a més, és una mica diferent depenent dels dialectes.⁴

Per al romanès cal fer un altre aclariment. Per expressar futur, en aquesta llengua d'indubtable origen llatí, s'utilitza una forma reduïda del verb voler (en romanès a vrea) seguida de l'infinitiu. Aquesta modalitat, comuna (amb variants mínimes) a tota la zona balcànica,⁵ no ens ha d'enganyar, ja que la forma dels auxiliars de persona s'assemblen molt a les formes derivades de vadere d'altres llengües romàniques. Alguns exemples són aquests: voi cânta 'cantaré' (literalment 'vull cantar'), vei mânca 'menjaràs', va fi 'serà', vom vrea 'voldrem', veţi da 'donareu' i vor bea 'beuran'.

En els dialectes més occidentals del retoromànic ocorre un fenomen semblant al d'altres llengües romàniques. Efectivament, aquests dialectes (sobreselvà i sotaselvà, principalment) utilitzen com a auxiliar de futur els derivats del llatí venire i *volere ('vegnir' i 'vulair', respectivament), de manera que no coneixen el futur sintètic de l'estil de cantaré, per exemple. Altres dialectes més orientals (com el surmeirà i l'engadinès, pertanyents al diasistema romanx, més el ladí dolomític i el friülà) coneixen el futur perifràstic i el sintètic, els quals s'han especialitzat semànticament: el perifràstic és semblant al que es troba en castellà o portuguès amb el verb ir. S'ha postulat (Haiman & Benincà 1992: 88) que el futur sintètic no ha estat mai col·loquial en romanx (de fet, només apareix a partir dels segles XVI i XVII) i que és producte de la influència del dialecte venecià en els casos ladí i friülà. Així, doncs, tenim que en retoromànic la perifràstica és la forma de futur principal i que la sintètica ha sorgit posteriorment en alguns dialectes per influències externes i en altres dialectes no hi ha sorgit mai. El que és interessant per al cas que ens ocupa és que s'ha agafat un verb de moviment (en aquest cas venire) per formar un futur i no pas un passat.

El cas del sard és un pèl especial. De fet, tot en el sard és especial, pel seu aïllament i atès que Sardenya és la primera regió de fora d'Itàlia que conquereixen i romanitzen els llatins. La construcció sarda per al futur és molt semblant al que deu haver estat el protoromànic comú: utilitza una perífrasi amb habeo ad i infinitiu (ap'a cantare 'cantaré', literalment 'haig de cantar') o bé l'auxiliar derivat de debeo (depo dare 'donaré'). També en els dialectes del sud d'Itàlia (sobretot calabrès i sicilià) només hi ha una manera d'expressar el futur (a banda del present prospectiu): la perifràstica amb el verb havira u 'haver de'; la construcció es fa, però, no amb la forma de l'infinitiu, sinó amb les formes conjugades en present d'indicatiu: haiu u cantu 'cantaré', hai/hammu u canti 'cantaràs', hava u canta 'cantarà', havimu u cantamu 'cantarem', haviti u cantati 'cantareu' i hannu u càntanu 'cantaran' (literalment 'haig/has/ha/hem/heu/han de cantar'). En aquests casos (el sard i el sud-italià), veiem que una perífrasi d'obligació (áere a + inf., dévere + inf. o havira u + pres.) acaba esdevenint una perífrasi de futur. Això concorda amb l'esquema que estableixen Bybee, Pagliuca i Perkins (dins Traugott & Heine 1991, vol. II: 29) per al procés de gramaticalització de les expressions de futur, el qual reproduïm aquí:

ESTADI 1⁷                    ESTADI 2               ESTADI 3                        ESTADI 4

obligació                                                                                            probabilitat

                             >          intenció          >       futur                 >

desig                                                                                                 imperatiu

Aquest quadre es pot aplicar a l'evolució de les llengües romàniques des del llatí vulgar fins als nostres dies. I si no fixem-nos en l'evolució des del llatí fins al català: estadi 1 (habeo cantare 'haig de cantar', en llatí tardà), estadi 2 (*cantare+ha(b)eo '?vaig a cantar', en protoromànic), estadi 3 (cantaré), estadi 4 (no mataràs).⁸

Finalment, el dalmàtic, llengua ja extingida, és única en el conjunt romànic perquè presenta la continuació del futur sintètic llatí, encara que amb la forma del perfet: canta(ve)ro > cantuora. Malauradament, la informació que en tenim és massa escassa com per poder formular, a hores d'ara, hipòtesis o prediccions de futurs comportaments.

Amb tot això a la vista, podem agrupar les llengües romàniques segons la forma que tenen d'expressar el futur:

1. Llengües amb un futur sintètic (del llatí *cantare + habeo), juntament amb un futur perifràstic (format amb el verb de moviment ire/*andare/vadere + infinitiu), tots dos distingits semànticament: portuguès (cantarei – vou cantar),⁹ castellà (cantaré – voy a cantar), francès (je chantarai – je vais chanter), retoromànic central i oriental (romanx oriental, ladí i friülà), i occità (cantarai – vau cantar). Cal suposar que tant l'asturià com l'aragonès també posseeixen la capacitat d'expressar el futur mitjançant una forma sintètica i una altra d'analítica.
2. Llengües amb un únic futur sintètic (del llatí *cantare + habeo o bé del perfet canta(ve)ro): català (cantaré), italià estàndard (toscà: canterò) i dalmàtic (cantuora).
3. Llengües amb un únic futur perifràstic (del llatí *volere/venire/debere/habere (ad) + infinitiu): romanès (voi cânta), retoromànic occidental (vi/vegnal cantar), sard (ap'a dare, depo cantare) i dialectes sud-italians (haiu u cantu).
   
   
   Les dades del català

Abans d'arribar a la gran pregunta (vegeu l'apartat 4), cal que repassem les dades que ens forneix la nostra llengua. En primer lloc, en català contemporani el perfet perifràstic, format amb l'arrel va- ha desplaçat completament, en la llengua parlada, el perfet simple (heretat del llatí), tret d'algunes zones dels dialectes valencià i baleàric, on encara perviu amb certa força. A més, popularment, s'ha donat un cas del que es coneix com a double marking en anglès, és a dir, l'aparició d'una doble marca per a la noció de "passat" o de "perfectivitat". Aquesta segona marca, unida a l'arrel va- (en si mateixa una marca de passat, ja gramaticalitzada), prové del perfet simple i ha acabat donant les formes vàreig, vares, vàrem, vàreu i varen (cal notar que l'analogia s'ha estès fins i tot a la primera persona del singular; això ens fa pensar en l'estatus diferenciat de l'auxiliar va- respecte d'altres formes plenes, ja que aquestes últimes en cap cas presenten l'infix -are- a la primera del singular, tal com sí que passa en occità: cantèri). Observem que el passat s'expressa, doncs, mitjançant l'auxiliar va- que, a més, presenta una forma anàloga a la del perfet simple (per extensió de l'infix -are-).

La forma perifràstica del perfet català és força antiga, encara que no ha aconseguit desplaçar el perfet simple fins fa relativament poc. Ja a les Regles d'esquivar vocables grossers i pagesívols es recomana la utilització del perfet simple enfront del perifràstic. Això ens indica l'antiguitat i la popularitat que té aquesta forma. A la Crònica o Llibre dels fets de Jaume I (s. XIII) hi ha uns quants exemples d'utilització del perfet perifràstic: «E van ferir en la devantera los nostres als sarraïns»; també a la Crònica de Muntaner, aquest cop molt més abundantment (vegeu la nota 11): «... e a junta van venir a En Berenguer d'Entença...», «E con lo hagren mort, van cercar los altres...», «... qui ab barques, qui ab càrrous, e van-ho tot portar a Bonaire, e van-ne bastir e obrar bons albergs.», «... e van-se besar e abraçar...», etc.

El perquè de tot plegat

Les raons que expliquen aquesta aparent anomalia del català han estat esbossades per diversos estudiosos. Francesc de Borja Moll, a la seva gramàtica històrica del 1952, explica molt breument per què la perífrasi amb anar ha acabat expressant un pretèrit perfet i no un futur. Segons ell, doncs, es tracta d'una conseqüència de la utilització de anar en un context de present narratiu; així, una construcció amb anar dir (va dir) s'usa primerament com a present narratiu (en cròniques i en altres textos orals i escrits en prosa) i acaba percebent-se com una marca de temps passat, de manera que una cosa com van venir acaba equiparant-se a vingueren. Finalment, el perfet perifràstic adquireix un protagonisme creixent entre la població i acaba desplaçant el perfet simple, relegat als escrits però encara amb el pes del prestigi (recordem la prescripció que se’n fa a les Regles d'esquivar). Nosaltres coincidim amb Moll i compartim la seva opinió.¹⁰

També Pérez Saldanya (1998), l'autor que més profundament ha tractat aquest aspecte de la morfosintaxi verbal històrica, és de l'opinió que la gramaticalització del perfet català ha estat condicionada pel seu ús en contextos narratius. Efectivament, el procés de gramaticalització del perfet perifràstic s'inicia en contextos narratius i en oracions en què el verb anar es combina amb un infinitiu amb valor final i no s'hi explicita la destinació o meta del moviment; només en aquests contextos ha estat possible que la idea de moviment s'hagi afeblit i que el verb anar hagi començat a desenvolupar un valor secundari de marcador narratiu.

L'origen de la perífrasi catalana no s'ha de relacionar amb els contextos díctics, ja que aquests mateixos contextos són els que han propiciat la gramaticalització de anar com a marcador de futuritat en d'altres llengües romàniques. Notem, si no, la predilecció de la construcció de perfet perifràstica pels gèneres narratius i, per tant, la seva absència en gèneres com la teologia, la filosofia o les obres didàctiques. Els contextos narratius afavoreixen sobretot l'ús de la tercera persona i del temps passat i la seqüenciació dels esdeveniments.

L'aparició i l'auge d'aquesta construcció es deuen sobretot al caràcter oral de la literatura primitiva romànica, que, pel fet de ser immediata, simultaneja el temps físic de la narració dels fets (que poden haver ocorregut fa molt) i el temps físic de l'audició (la percepció i processament de la informació).

L'oralitat de la cultura medieval preliterària deu ser també la causa directa que el perfet perifràstic català no hagi entrat en la literatura (escrita) fins a dates força recents.¹¹ Encara avui es veu com un signe de col·loquialitat, enfront del caràcter elevat que té el perfet simple (cf. l'ús en poesia o en obres literàries, no necessàriament cultes). La cultura oral medieval, sobretot l'èpica (de la qual no tenim mostres escrites en català, però cal suposar que deu haver existit),¹² presenta una barreja de formes verbals (especialment de presents narratius –no oblidem que el joglar ha de fer sentir com a presents els fets que relata– i de pretèrits). La barreja d'aquestes formes és un dels recursos expressius més poderosos del joglar i, a més, hem de tenir en compte que les llengües romàniques acaben de constituir-se i que són, per tant, insegures i no tenen la fixació que proporciona el conreu literari.

La cultura oral no es limita només a l'art joglaresc. Cal pensar que el llatí és per excel·lència la llengua de la cultura i de l'escriptura i que l'oralitat és l'únic que tenen les recentment aparegudes llengües romàniques. Per tant, és present en tots els àmbits de la vida cultural romànica (catalana i no llatina, en aquest cas): religiositat popular, cançons, narracions i rondalles, joglaria, etc.

Hem de tenir en compte, també, que en passat la llengua compta amb dos aspectes, el perfectiu i l'imperfectiu. Tal com assenyala Anglada (1992), queda provat que l'equivalència dels temps present (narratiu) i passat es dóna només entre el present i el pretèrit perfet, no l'imperfet. Vet aquí la clau de volta de l'aparició del perfet perifràstic català (també protofrancès i protooccità). Si tenim que una narració barreja indistintament (o sense que la distinció comporti canvis semàntics encara que sí estilístics) presents narratius i perfets, podem deduir que un oient català podia començar a assimilar, amb significat de pretèrit, expressions de present prospectiu amb el verb anar. A més, aquesta sensació d'equivalència es podia veure reforçada per l'ús de la construcció amb anar en perfet d'indicatiu (cf. la Crònica de Desclot: «e puys anaren-se reposar»). El procés, a partir de l'ús de anar en contextos narratius, hauria estat el següent:

1. Estadi inicial: el verb anar és un verb ple amb significat de moviment (anar ferir 'anar a ferir').
2. Barreja indiscriminada de presents i pretèrits narratius (la finalitat de la tria entre uns i altres no és rellevant ara): firen 'fereixen', feriren 'van ferir', van ferir 'van a ferir' (idea de moviment en present històric) i anaren ferir (idea de moviment en passat).
3. Contaminació del valor de perfet (pretèrit) cap al present prospectiu amb anar, mentre que el present morfològic segueix expressant present temporal (narratiu): firen/fereixen 'fereixen', feriren i van ferir 'van ferir'. La construcció anaren ferir segueix expressant la idea de moviment en passat¹³ i, per tant, queda fora del joc de relacions semàntiques i temporals que afecta les altres construccions.
4. Gramaticalització morfològica del perfet perifràstic. S'anivella morfològicament el paradigma i s'adopta la mateixa arrel per a totes les persones: anam ferir > vam ferir i anats/anau ferir > vau ferir. D'aquesta manera, el verb anar distingeix per la forma els seus dos usos (l'un amb significat ple i l'altre amb la càrrega semàntica auxiliar).
5. El perfet perifràstic, per la seva major senzillesa morfològica, comprensibilitat i expressivitat, va desplaçant popularment el perfet simple, més irregular, menys expressiu i sotmès a forces analògiques i reanalògiques. Aquest procés encara no s'ha completat en algunes zones dialectals (valencià central i parts del baleàric).¹⁴ L'accés a l'escriptura, però, només és patrimoni del perfet simple, almenys fins al segle XIX.
6. Amb posterioritat, apareix l'equivalent per al subjuntiu: vagi ferir, vagis ferir, vagin ferir, etc. Aquestes formes, com cal esperar, presenten també formacions analògiques a la primera i segona persones del plural (vàgim, vàgiu), que es distingeixen de les del verb anar ple (anem, aneu).

Pel que fa a la cronologia, hem d'establir el segle XIII com a límit per a la consolidació definitiva del perfet perifràstic, i no seríem gaire agosarats si diguéssim que un parell de segles abans aquesta perífrasi ja és comuna a tots els nivells de la llengua tret de l'escrit (al qual accedeix, com hem vist, molt escadusserament i tardana).

Si és realment això l'origen del nostre perfet perifràstic, hem pogut, doncs, explicar per què una construcció amb un verb de moviment en present (que devia significar un futur pròxim o com a mínim una intenció) acaba sent un pretèrit perfet. I també hem de poder explicar, per tant, per què això ha passat només en català i no en cap altra llengua romànica. Deu ser perquè en les altres llengües del voltant (especialment les del grup gal·loromànic,¹⁵ francès i occità, que certament podrien haver desenvolupat un perfet amb 'anar'), en el mateix període en què el català desenvolupa el perfet perifràstic, ja deuen tenir un sistema temporal prou ben constituït i sòlid, sense vacil·lacions (o, almenys, sense tantes vacil·lacions com en català), i sobretot amb un auxiliar de futur amb 'anar' ben consolidat. Si prenem aquesta suposició com a certa, tenim, doncs, que llengües com el francès, l'occità i encara més el castellà i el portuguès ja han adoptat les construccions auxiliars amb el verb 'anar' com a expressions fixades de futur pròxim i, per tant, ja no hi ha la possibilitat que aquest auxiliar passi a denotar un perfet. El que deu haver passat en català, en conseqüència, és que, amb un major grau de vacil·lació entre els diferents temps morfològics heretats del llatí, les implicacions semàntiques que la morfologia reflecteix poden haver canviat d'orientació o de localització més fàcilment. A més, l'adopció de anar com a auxiliar de passat pot haver estat afavorida pel simple fet que no ha hagut de competir amb cap construcció de futur amb anar. Si en francès i en occità antics trobem rastres del que podria haver esdevingut un perfet perifràstic amb 'anar' és perquè també han tingut moments de vacil·lació morfologicosemàntica pel que fa als temps verbals, i que han resolt el problema prenent finalment l'auxiliar 'anar' com a formant de la perífrasi de futur pròxim. No és estrany, doncs, que actualment el perfet perifràstic es conservi en les zones marginals del que abans era una àrea molt més extensa (la zona gal·loromànica); aquestes àrees marginals d'avui són el català (al sud), el bearnès (al sud-oest) i el subdialecte aprovençalat de Guardia Piemontese, a Calàbria (a l'est, ja que aquesta població conserva la parla dels seus pobladors antics).

Cal suposar, finalment, que totes les llengües del subgrup gal·loromànic han tingut a l'abast la possibilitat de crear un perfet perifràstic paral·lel al del català, però a la fi han rebutjat aquest camí a favor d'un futur perifràstic (que expressa intencionalitat o proximitat temporal).

No podem adduir en cap cas una debilitat estructural (expressada en feblesa fonètica) de les formes del perfet simple català, debilitat que hagi fet recórrer als parlants a "reciclar" un verb de moviment com un auxiliar de perfectivitat. Les possibles febleses del sistema del perfet català s'han resolt dins del mateix perfet (mitjançant extensions analògiques i reinterpretacions funcionals).¹⁶ Tampoc no podem argumentar que hi hagi hagut un desplaçament semàntic del perfet simple cap a un altre temps, simplement perquè no s'ha produït.¹⁷ Totes les gramàtiques i tots els gramàtics del català reconeixen la total equivalència dels dos perfets (a nivell semàntic i funcional, no a nivell estilístic, és clar).

La gramaticalització del perfet perifràstic català ha consistit morfològicament en la unió pràcticament indivisible de l'auxiliar i l'infinitiu. És molt difícil (gairebé impossible) inserir-hi res (tret de la negació amb pas) i completament agramatical invertir-ne l'ordre: no ho van pas fer, ^??van ja/ben fer-ho ahir, *fer-ho van ahir, van fer-ho ahir, ho van fer ahir (fixem-nos que, a banda de la negació amb pas, només són mínimament acceptables les partícules aspectuals ja o ben). Amb altres casos d'analiticitat, aquesta simbiosi no és ni de bon tros tan sòlida: ho he fet, no ho he pas fet, l'has ben espifiada, perduts havem (registre poètic), etc. Podem preveure que, segurament, el següent pas en la gramaticalització serà la pèrdua de l'accent (que ara ja és secundari) i la posterior reducció vocàlica de les formes monosil·làbiques, tal com ha passat ja al pretèrit indefinit (on has, ha i han apareixen sovint reduïdes fonèticament).

Finalment, la construcció catalana deixa de semblar un cas estrany i aïllat si pensem en construccions morfològicament paral·leles del castellà (El otro día va y me dice que le gustaría ir al cine) o de l'anglès (And then she goes and tells me to get lost).

Bibliografia

Alibèrt, Loïs. 1976. Gramatica Occitana. Montpeller, Centre d'Estudis Occitans.

Anglada Arboix, Emília. 1992. "Notas sobre pragmática de los tiempos verbales en la Edad Media". Dins Actas do XIX Congreso Internacional de Lingüística e Filoloxía Románicas. La Corunya. Fundación Pedro Barrié de la Maza, Conde de Fenosa.

Cunha, Celso i Cintra, Lindley. 1997¹⁰. Breve Gramática do Português Contemporâneo. Lisboa. Edições João Sá da Costa.

Fleischman, Suzanne. 1982. The future in thought and language. Cambridge, Cambridge University Press.

Guţia, Ioan. 1967. Grammatica romena moderna. Roma, Mario Bulzone.

Haiman, John i Benincà, Paola. 1992. The Rhaeto-Romance Languages. Londres, Routledge.

Heine, Bernd i Reh, Mechthild. 1984. Grammaticalization and Reanalysis in African Languages. Hamburg, Helmut Buske.

Joseph, John E. 1989. "Inflection and periphrastic structures in Romance". Dins Kirschner, Carl i DeCesaris, Janet (eds.). Studies in Romance Linguistics. Amsterdam. John Benjamins. p. 195-208.

Moll, Francisco de B. 1952. Gramática histórica catalana. Madrid, Gredos.

Pérez Saldanya, Manuel. 1998. Del llatí al català. Morfosintaxi verbal històrica. València, Universitat de València.

Rohlfs, Gerhard. 1968. Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti. Torí, Giulio Einaudi Editore.

Schlieben-Lange, Brigitte. 1971. Okzitanische und katalanische Verbprobleme: Ein Beitrag zur funktionellen synchronischen Untersuchung des Verbalsystems der beiden Sprachen (Tempus und Aspekt). Tübingen, Niemeyer.

Soldevila, Ferran. 1963-68. "L'ús del pretèrit perifràstic en la crònica de Muntaner". Dins Cronistes, joglars i poetes. 1996. Barcelona, PAM.

Sweetser, Eve E. 1990. From etimology to pragmatics. Cambridge, University Press.

Traugott, Elizabeth i Heine, Bernd (eds.). 1991. Approaches to Grammaticalization. Amsterdam, John Benjamins. 2 volums.

Wandruszka, Mario. 1969. Nuestros idiomas: comparables e incomparables. Madrid, Gredos.

Wheeler, Max W. 1980. "Analogy and inflectional affix replacement". Dins Traugott, Elizabeth C. et alii (eds.). Papers from the 4th International Conference on Historical Linguistics. Amsterdam. John Benjamins. p. 273-283.

1 Cal dir que en gascó modern (en concret, en bearnès), en alguna varietat llenguadociana i en algun subdialecte piemontès actual (vegeu la nota 10), curiosament a Calàbria (sud d'Itàlia), encara es poden trobar perfets perifràstics com el del català, tot i que, com diu Schlieben-Lange (1971), aquestes construccions, que conviuen amb les del futur pròxim, s'estan perdent progressivament. Sembla, doncs, que l'única llengua on aquest perfet té prou força (i no només això, sinó que per a la majoria de parlants és l'única forma d'expressar un pretèrit perfet) és el català.

2 Cal que recordem aquí la diversa procedència del verb anar en les diverses llengües romàniques. En castellà i en portuguès, l'infinitiu i part del paradigma deriva del llatí ire (ir/ir, iré/irei, iba/ia, yendo/indo...), mentre que les formes supletives s'han pres de vadere (voy/vou...). En italià, en sard, en occità i en català, algunes formes s'han pres del baix llatí *andare (italià i sard) i *amnare (català i occità) (andare/andare/anar/anar, andiamo/andamus/anem/anam...), d'origen discutit, i d'altres vénen de vadere (vado/vau/vaig, vanno/van/van...); en sard, només les formes d'imperatiu (vae – vadzi 'vés – aneu') provenen de vadere, mentre que la resta de formes són regulars; en català hi ha formes antigues que provenen de ire (futur i condicional), i les més usades modernament són producte d'un encreuament entre les formes originals amb *amnare i les de ire (així, *anaré x iré > aniré, etc.). Les formes del francès i del friülà que no s'han pres de vadere provenen possiblement d'una forma simplificada de ambulare > *amlare (> aller, lâ). Les formes del romanès són una evolució regular del llatí mergere (> (a) merge), encara que en istroromanès trobem îmnare (< *amnare) i en macedoromanès hi ha amnà (del mateix origen); en romanès també tenim un reflexiu que expressa la noció de anar: să a duce (literalment 'dur-se'): mă duc 'vaig' (lit. 'em duc').

3 En portuguès hi ha d'altres formes d'expressar un futur perifràstic, com ara haver de: hei-de presentá-lo 'el presentaré' (lit. 'haig de presentar-lo').

4 Així, per exemple, en alguns dialectes del castellà de Sud-Amèrica, només s'empra el futur perifràstic; fins i tot hi ha casos de gramaticalització: yo vadormir, tú/vos vadormir, él vadormir, etc.

5 És comuna, doncs a llengües d'origen tan divers com el grec, l'albanès, el macedoni i serbocroat, el búlgar i el romanès. Aquest fenomen lingüístic de convergència, conegut precisament com a balcanització, ha estat força estudiat dins els diferents corrents de la lingüística històrica i comparativa.

7 Hem traduït com a "estadi" el terme futage que ells empren, una amalgama de future i age.

8 En castellà, a més, el futur també expressa probabilitat (l'altre aspecte de l'estadi 4, segons l'esquema de Bybee, Pagliuca i Perkins): serán las ocho 'deuen ser les vuit', estará durmiendo 'deu estar dormint', ¿qué comerá? 'què deu menjar?', etc.

9 Amb el portuguès hem de tenir en compte que, en certs casos (en llengua literària i quan hi ha un pronom feble), el futur pot aparèixer encara com una forma analítica (lhe darás = dar-lhe-ás), com passa en català antic (trobar-s'ich-a), en castellà fins al segle XVI (dar le has), en occità antic (cantar los ai), en sicilià antic (procurari mi l'haggiu) o en nord-italià antic (partir i aurá).

10 També Rohlfs (1968: 330) pensa que l'origen d'aquesta aparent "anomalia" és en l'ús del present històric: «Il tipo di perfetto, caratteristico del catalano, va cantar 'ha cantato', van mirar 'hanno guardato' si trova anche su suolo italiano, e precisamente in Calabria, nella colonia valdese (di linguaggio provenzale) di Guardia Piemontese, per esempio vo pèrdërë 'perdei', va trov 'trovasti', avè anar 'andò', avè štar 'stette', avè dúnë 'diede', vaŋ trov 'trovammo', va ciat 'compraste', vaŋ vënirë 'vennero', vaŋ pëntirë 'si pentirono', vaŋ salút 'salutarono'. In questi esempi va notato che i verbi della coniugazione in a non appaiono per lo piú nella forma usuale dell'infinito (salutar, trovar), bensí in una forma abbreviata (salut, trov). Il traspasso temporale di vado cantar a 'cantai' s'è raggiunto attraverso una fase intermedia di presente storico; cfr. in un testo francese (secolo XV) et comme elle faisoit ce partage, son mari va revenir à l'ostel 'il suo marito ritornò a casa' («Cent nouvelles nouvelles», 51). »

11 El fet que el perfet perifràstic sigui força present a la Crònica de Muntaner és degut, segons Soldevila (1963-68: 139-140), «al caràcter popular del seu llenguatge. [...] El fenomen [de l'aparició escrita] s'explica perfectament des del punt de vista cronològic. Dues de les quatre grans cròniques catalanes són anteriors a la de Ramon Muntaner; la de Pere el Cerimoniós li és posterior. Per això l'ús del pretèrit perifràstic hi és excepcional. Repugnava, sens dubte, al redactor, que es digués Jaume I o Bernat Desclot, i devia repugnar encara, malgrat l'ús que n'havia fet Muntaner, als redactors de la crònica de Pere III. Es tracta, evidentment, d'un cas de popularisme, que trigarà molt a guanyar els escriptors: tant, que es pot dir que el fenomen ha tingut lloc en els nostres dies, i encara no aconseguint ni llunyanament la unanimitat.» [Subratllat nostre]

12 S'ha dit sovint que el Llibre dels fets de Jaume I i la Crònica de Bernat Desclot tenen fragments que podrien ser la prosificació d'una possible poesia èpica catalana precedent, coneguda i transmesa sens dubte oralment (gràcies a la tasca dels joglars), però que no ha deixat testimonis escrits (si deixem de banda les més que possibles prosificacions de les dues cròniques citades, és clar, i especialment el fragment de la llegenda de l'engendrament de Jaume I).

13 De la mateixa manera que avui en dia la perífrasi anar a s'utilitza més fora del present.

14 I encara és ben viu a nivell popular i per tot el territori en expressions fossilitzades, rondalles, cançons i frases fetes: de fora vingueren que de casa ens tragueren, A' Maria! Sens pecat fou concebuda, etc.

15 A hores d'ara, no podem negar ja que el català, almenys pel que fa al lèxic originari, a la fonètica i, en part, a la morfologia verbal (que és el que ens interessa), pertany al grup gal·loromànic de les llengües neollatines.

16 Molt breument, els canvis dins el perfet simple han estat provocats sobretot per la limitació o ambigüitat de les desinències personals (-st de la segona del singular, -s de la segona del plural, etc.) i la irregularitat d'algunes arrels verbals. Així, un paradigma tan "incòmode" com viu, veest/veïst, véu, veem, veés i ve(e)ren/viuren regularitza primer les desinències (viu, veés, véu, veem, veeu i veeren) i després estén el morf -are- de la tercera del plural cap a d'altres persones per diferenciar-les de les del present i regularitza l'arrel (viu, veieres, veié/véu, veiérem, veiéreu i veieren).

17 De desplaçaments semàntics se n'han produït força a les llengües cèltiques. Per exemple, en gal·lès, en gaèlic escocès i en manx, el present d'indicatiu ha acabat expressant un futur, fet que ha provocat la creació d'una perífrasi que expressi el temps present. Un possible desplaçament semàntic i temporal del perfet simple català ens aclariria moltíssim les causes de l'auge del perfet perifràstic, però és clar que no podem defensar aquesta suposició.