Gerundis i participis presents

És sabut que el llatí comptava amb cinc categories verbals no personals: infinitiu (actiu, passiu, imperfet i perfet), gerundi, gerundiu, participi passat i participi present. D'aquestes cinc, en català n'han perviscut tres amb valor verbal: infinitiu (simple i compost), gerundi (simple i compost) i participi passat.

L'evolució de l'infinitiu és clara i ara no entrarem en els detalls de la reassignació o canvi de conjugacions. La del participi passat dóna per a una entrada pròpia. El participi present tipus audiens, audientis no ha sobreviscut com a categoria verbal en català, sinó que ha estat adoptat, com a cultisme, com a adjectiu (i posteriorment, mitjançant l'habilitació o derivació zero, com a substantiu). Morfològicament, com ha passat també en francès i occità (altre cop la gal·loromània, senyors!), la desinència del nostre gerundi (-nt) és presa d'aquest participi present; en català medieval encara es distingien totes dues categories: cantan < CANTANDU(M) / cantant < CANTANTE(M) (és sabut que el grup ND se simplifica en n en català: MUNDU(M) > món, GRANDE(M) > gran, UNDA(M) > ona, etc.).

En francès l'assimilació ha anat més enllà i fins i tot s'hi ha sumat la vocal de conjugació, que és sempre a (-ant: chantant, dormant...), sens dubte afavorida per la nasalització. En català, però, distingim perfectament la conjugació del verb per la vocal del gerundi (-ant, -ent, -int), de manera que aquesta forma no personal és la ideal per esbrinar la conjugació real a la qual pertany un verb, i no pas l'infinitiu (per exemple, un verb com dir fa dient i, per tant, pertany a la segona conjugació). La vacil·lació a l'hora d'assignar un verb a la segona o a la tercera conjugació és senyal d'un procés que encara no s'ha tancat (la llengua viva!); com a símptomes evidents tenim, d'una banda, les formes normatives que comparteixen desinències d'una i altra conjugacions (viure, escriure, tenir/tindre o venir/vindre) i, de l'altra (tot i que restringits a registres no formals i encara no normatius), els gerundis velaritzats de verbs de la segona conjugació (del tipus visquent, escriguent, tinguent o vinguent).

Aquest nostre gerundi, per la confluència amb la desinència de l'antic participi present, doncs, és fàcilment distingible només en els verbs de la tercera conjugació, ja que si es tracta de l'adjectiu (antic participi present) conservarà la vocal temàtica llatina (a més de l'arrel culta). Vegem-ne alguns exemples:

INFINITIU - GERUNDI - PARTICIPI PRESENT (ADJECTIU/NOM)

dormir - dormint - dorment

bullir - bullint - bullent

pudir - pudint - pudent

repel·lir - repel·lint - repel·lent

viure - vivint - vivent

lluir - lluint - lluent

urgir - urgint - urgent

eixir - eixint - ixent

contenir/contindre - contenint - continent (i anàlegs)

diferir - diferint - diferent

resistir - resistint - resistent

coincidir - coincidint - coincident (i anàlegs)

En altres casos, tal com hem comentat, la forma culta manté l'arrel llatina (són notables els exemples de la segona conjugació també):

jeure/jaure - jaient - jacent (i derivats)

veure - veient - vident

seguir - seguint - següent (i derivats)

dissoldre - dissolent - dissolvent (i anàlegs)

rebre (< resebre) - rebent - recipient

patir - patint - pacient

delinquir - delinquint - delinqüent

dependre - depenent - dependent

És obvi que aquestes dues categories (el gerundi i l'adjectiu o nom derivats del participi present) són indistingibles en els verbs de la primera conjugació: cantar - cantant, marxar - marxant, caminar - caminant, calmar - calmant, etc.

Finalment, com a nota al marge, recordaré que en català, de la mateixa manera que hem recollit llatinismes en forma de participis presents (avui només adjectius o substantius), també hem adoptat vells gerundius (desinència -nd), que indiquen, com en llatí, un vell sentit d'obligació i passivitat:

reverend (que s'ha de reverenciar)

sumand (que s'ha de sumar)

dividend (que s'ha de dividir)

agenda (que s'ha de fer), femení provinent d'un neutre plural

examinand (que s'ha d'examinar)

doctorand (que s'ha de doctorar)

tutorand (que s'ha de tutoritzar)