El temps ho canvia (quasi) tot (2)

Reprenent el fil de l'entrada homònima, en què advertia que hi ha mots o arrels que sobreviuen d'un estadi a l'altre de l'evolució gairebé sense canvis, cal ara dir que aquests casos són extremadament excepcionals. Al llarg dels 6000 anys d'història que podem reconstruir per a les llengües indoeuropees, el més normal és que les arrels canviïn, desapareguin o adoptin un nou significat (més o menys relacionat amb la noció originària).

Fixem-nos per exemple, en la noció de 'dona' (una paraula que designa una entitat que sempre ha existit des que la humanitat campa per aquests mons). Si es tracta de la família romànica, la més propera a nosaltres tant en l'espai com en el temps (té uns escassos 1500 anys de vida, un sospir en comparació amb altres famílies), veurem que els canvis són profunds. Vegem-ho en un quadre sinòptic no exhaustiu (gràficament més o menys reeixit):

dona (català)

mujer (espanyol)

femme (francès)

muller (aragonès)

femina (sard)

donna (italià)

femeie (romanès)

mulher (portuguès) / muller (gallec)

femna/dòna (occità)

muyer (asturià)
dunna (romanx grisó)

A primer cop d'ull ja hi podem fer com a mínim tres agrupacions: el grup de dona (llatí DOMINA 'senyora'), el grup de mujer (MULIERE 'esposa') i el grup de femme (FEMINA). Si ens cenyim al català, aquests tres ètims sobreviuen amb significats diversos, com també passa en la majoria de les altres llengües romàniques: dona, muller i fembra/femella (de FEMELLA, derivat de FEMINA) en català; mujer, dueña/doña i hembra en espanyol; donna, moglie i femmina en italià...

El panorama es complica si tenim en compte que el romanès femeie no està ni remotament emparentat amb el francès femme, tot i la semblança, sinó que prové de l'ètim llatí FAMILIA (> família, famille, familha, famiglia...). En lingüística comparativa, buscar semblances formals entre dues paraules és una absoluta pèrdua de temps.

A tota aquesta munió de reflexos, hi hem d'afegir les formes que el concepte 'dona' ha anat adoptant diacrònicament (al llarg de la història de la llengua) o diatòpicament (al llarg de la geografia de la llengua); també hem de tenir en compte que aquest concepte, per raons culturals i psicològiques, s'ha vist sotmès a canvis, reassignacions, bandejaments i substitucions al llarg del temps (per dir-ne un exemple clar: el polonès kobieta era un terme pejoratiu fins al segle XVIII, temps en què va reemplaçar l'antic niewiasta 'desconeguda' > 'núvia' > 'dona'). I el mateix podem dir de la nostra dona, que en textos antics apareix com a femna/fembra (avui amb connotacions despreciatives). La concatenació tabú-eufemisme-tabú és un factor poderosíssim de canvi per a determinats conceptes.

Si en 1500 anys d'història no trobem un únic ètim comú per a les llengües romàniques (sinó com a mínim quatre), què no ens depararà el viatge de més de 6000 anys cap a l'indoeuropeu? Ampliem el camp de visió amb uns quants exemples d'algunes llengües indoeuropees que expressen el concepte 'dona':

- Germàniques: woman (anglès), vrouw (neerlandès), Frau (alemany), kvinna (suec).

- Cèltiques: bean (irlandès), gwraig/benyw/dynes (gal·lès), maouez (bretó).

- Eslaves: kobieta (polonès), žena (txec), zhenshchina (rus).

- Bàltiques: moteris (lituà), sieva (letó).

- Altres: gynaíka (grec modern transliterat; yinéka en transcripció), zan (persa), stri/aurat (hindi).


L'ètim reconstruït per a 'dona' en indoeuropeu és *gʷén-eH₂- > *gʷéna-.

A partir d'aquí podem identificar-ne uns quants descendents en les llengües exposades:


bean (irlandès), benyw (gal·lès), kvinna (suec), žena (txec), zhenshchina (rus, amb sufix), zan (persa) i gynaíka (grec modern, amb afix; cf. ginecologia).

Les vicissituds que ha experimentat l'ètim indoeuropeu fins arribar en aquests reflexos actuals obeeixen a regles fonètiques ben explicades i establertes en els estudis diacrònics (i que no detallarem ni ara ni aquí). El que és interessant, però, ara que en parlem, són els canvis semàntics. Per exemple, aquesta arrel ha acabat donant queen en anglès ('muller del rei' o 'dona amb corona'); la paraula sueca kvinna no és més que la recuperació d'un estadi anterior, ja que l'evolució normal dóna kona (un altre cop de connotacions pejoratives); la moteris lituana no és més, etimològicament parlant, que la nostra mare (mother, Mutter, mater, máthair, etc.); la woman anglesa és una formació a partir de wifmann 'persona dona' (mann significava simplement 'persona' i l'element wif ha acabat donant wife 'esposa'; cf. en alemany el trio Mann-Mensch-man 'home-humà-hom' per trobar-hi un equivalent català amb la mateixa etimologia); el neerlandès vrouw i l'alemany Frau provenen del femení d'un mot que vol dir 'senyor' (relacionat amb el concepte 'primer'; cf. anglès former 'anterior, primer' o first 'primer' amb el sufix superlatiu -st).

En conclusió, la paraula que designava la dona en indoeuropeu ha acabat de diverses maneres: desapareixent, canviant de significat més o menys lleugerament (cf. queen) o bé canviant de forma (de manera que els mots descendents no són a primer cop d'ull relacionables: bean, zan, gynaíka, kvinna...).

La història de les paraules no és només l'evolució de la forma (lleis fonètiques, reestructuracions, debilitaments, enfortiments, metàtesis, canvis de paradigma, analogies...) sinó també el canvi de substància semàntica (tabú-eufemisme, metàfores, metonímies, ampliacions, especialitzacions...). Són dos factors que cal tenir en compte i que cal estudiar conjuntament, perquè un mot no només és un recipient: és un objecte viu que neix, canvia, evoluciona i (sovint) mor.