Els verbs velaritzats catalans

Anomenem velarització l'aparició, dins un paradigma verbal, del fonema /g/ entre l'arrel verbal i les desinències, de manera que aquest apèndix configura una variant al·lomòrfica més de la conjugació del verb. L'arrel velaritzada, doncs, amb aquest fonema (realitzat [g], [k] o [γ] segons el context fonètic) passa a formar part del catàleg d'irregularitats del paradigma verbal.

Pensem, però, que l'aparició del conjunt dels al·lomorfs velaritzats d'un paradigma verbal determinat depèn d'uns patrons força fixats. A banda de la norma, el català subestàndard estén sovint la velarització a gerundis i infinitius (exclosos de la norma), com ara sapiguer/sapiguent, volguer/volguent, escriguent,  beguent, etc. La norma és rígida i poc donada als canvis, però sembla que comença a acceptar, de manera excepcional, el participi vengut (de vendre). Fins i tot, popularment, velaritzem un verb de la primera conjugació com donar (donc, donguis, donguem...).

És clar, per tant, que la velarització és un fenomen universal, extensíssim dins el conjunt dels verbs i que no ha cessat d'expandir-se fins a l'actualitat com una taca d'oli. Però quin origen té? Quan sorgeix aquesta consonant velar que ha acabat donant una fesomia pròpia i molt marcada a la flexió verbal catalana (sobretot de la segona conjugació)?

Les formes velaritzades primigènies en català són producte de la mera evolució de formes llatines que contenien ja una -C- intervocàlica; per això aquesta /g/ és compartida per gran part de les llengües romàniques que sonoritzen les oclusives intervocàliques:

DICO > dic (català) / digo (castellà, asturià, portuguès i aragonès)

DUCO > duc (català)

Un altre grup de finals velars primigenis (que apareix en castellà, asturià, aragonès i italià, però no en portuguès) és el format pels verbs tenir/tindre i venir/vindre (verbs en general amb la terminació -EO/-IO):

VENIO > vengo (castellà, asturià i italià) i viengo (aragonès) però venho (portuguès)

TENEO > tengo (castellà, asturià i italià) i tiengo (aragonès) però tenho (portuguès)

COLEO > colgo (italià)

PONEO > pongo (castellà, asturià, aragonès i italià) però ponho (portuguès)

Les formes catalanes corresponents (vinc/vénc, tinc/tenc, colc o ponc) no vénen d'aquests ètims llatins (haurien donat formes palatalitzades com en portuguès: *tiny, *viny, *cull o *puny, de la mateixa manera que *VOLEO > vull). La velarització d'aquestes primeres persones en català ja és producte del procés d'expansió de la velarització al llarg del paradigma a partir de les formes del passat simple, que és el veritable origen de tot plegat.

Efectivament, el passat simple, hereu del perfet llatí (descendent directe del perfet i de l'aorist indoeuropeus), sobretot el dels verbs que el feien mitjançant la terminació -UI-, és la pedra de toc de la velarització. Així, passats com POTUIT, HABUIT o *VENUIT (format per dissimilació del present VENIT un cop perduda la distinció de quantitat del llatí clàssic) són l'origen de poc, hac i venc (que després de reformulacions analògiques adopten les formes actuals pogué, hagué i vingué/vengué). El paradigma de passat complet d'aquests tres verbs és, doncs, aquest:

POTUI > poc

POTUISTI > poguist/poguest

POTUIT > poc

POTUIMUS > poguem

POTUISTIS > pogués(t)

POTUERUNT > pogren

HABUI > hac

HABUISTI > haguist/haguest

HABUIT > hac

HABUIMUS > haguem

HABUISTIS > hagués(t)

HABUERUNT > hagren

*VENUI > venc

*VENUISTI > venguist/venguest

*VENUIT > venc

*VENUIMUS > venguem

*VENUISTIS > vengués(t)

*VENUERUNT > vengren

El paradigma del passat conserva fins a l'Edat Mitjana formes directament heretades del llatí clàssic (per exemple, les descendents dels perfets sigmàtics):

PRENSI > pris

PRENSISTI > presist/presest

PRENSIT > pres

PRENSIMUS > presem

PRENSISTIS > presés(t)

PRENSERUNT > presren

Tot aquest sistema de passat s'acaba reorganitzant a partir de les formes velaritzades anàlogues (patrimonials) i sobretot perquè les desinències són aberrants dins del sistema (una 2a p.sg. acabada en -st o una 2a p.pl. acabada en -s), a partir del moment que, per analogia, la desinència de 3a p.pl. -(a/e/i)ren dels verbs regulars s'estén a la resta de persones excepte la 1a i la 3a sg. Així: prenguí, prengueres, prengué, prenguérem, prenguéreu i prengueren. O bé haguí, hagueres, hagué, haguérem, haguéreu i hagueren. Aquesta extensió analògica del morf -re- és també present en friülà (que estén el morf -ri- com en català: -ris, -rin, -ris, -rin), en occità (que fins i tot l'estén a la 1a p.sg.: -èri, -ères, -èrem, -èretz, -èron) i en romanès (només en plural: -răm, -răți, -ră).

Les formes velaritzades, doncs, comencen desplaçant les formes heretades de la 1a p.sg. del present d'indicatiu, que eren ben vives fins al s. XIV, de manera que desfan (molt oportunament) l'homonímia amb la 3a del singular:

CREDO > creu (després crec) / CREDET > creu

BIBO > beu (després bec) / BIBIT > beu

DEBEO > deu (després dec) / DEBET > deu

PRENDO > pren (després prenc) / PRENDIT > pren

FUNDO > fon (després fonc) / FUNDIT > fon

SCRIBO > escriu (després escric) / SCRIBIT > escriu

Posteriorment, afavorida per la necessitat de marcar d'alguna manera la primera persona del singular del present d'indicatiu, refer el passat completament i sens dubte per la importància de verbs com prendre i anàlegs, la terminació /-g/ s'estén a altres verbs amb un component nasal dins l'arrel (romandre, entendre, fondre, tindre, vindre, pondre, absoldre...). Alguns d'aquests verbs (els que no tenien un perfet sigmàtic), recordem-ho, ja comptaven amb un passat velaritzat per evolució normal i directa de les formes llatines (ABSOLUIT > absolc, TENUIT > tenc).

La velarització de la primera persona del singular del present d'indicatiu, factor secundari de tal extensió posterior, s'encomana analògicament a verbs que no necessiten cap distinció amb la tercera del singular, com ara voler (encara amb la forma vullc en alguns parlars), ser (que conserva la forma heretada só < SUM),  o el comentat donar. En els parlars valencians sobretot, el component velar -c s'ha erigit com a marca absoluta de 1a p.sg. (i per analogia del subjuntiu): dorc - dorga (dormir), cullc - cullga (collir), perc - perga (perdre), muic - muiga (morir), etc. 

Abans d'acabar, i tot i que es considera una forma de velarització, el verb viure (i derivats) passa pel mateix procés (VIVO > viu > vi(s)c) que hem observat, però és l'únic que ho fa amb el fonema /k/ (no /g/), sens dubte afavorit per la presència de la -s- (-sc-/-squ-) i per creuament amb el sufix incoatiu antic -sc- (subjuntius tipus cresca, nasca, meresca i finalment visca).

Finalment, val a dir que l'extensió i la vigència actuals del fonema velar /g/ a final d'arrel viuen amagades sota la capa uniformitzadora de la normativa, tal com s'ha intuït al principi d'aquesta entrada; en els diversos parlars, sobretot amb la forma /-ig/, aquest morf s'estén pel subjuntiu (present i imperfet) de verbs regulars de la primera conjugació (càntiga, càntigues...), sens dubte afavorit per les formes regulars sàpiga i càpiga (l'origen del subjuntiu en -i, del qual parlarem en una altra ocasió); també és una manera molt útil de distingir presents de subjuntiu i d'indicatiu de la segona i tercera conjugacions (en parlar central, a casa sempre he sentit dormiguem i dormigueu, diferents de l'indicatiu dormim i dormiu).