El dia i el jorn

Aquestes dues denominacions del període de temps conviuen actualment en català, si bé és cert que el mot dia ha desplaçat completament jorn en la parla quotidiana (jorn es conserva en registre culte). El que potser no coneix tant la gent és que totes dues denominacions provenen del mateix ètim. 

Anem a pams. La paraula dia ve del llatí tardà DIA, producte de l'assignació a la primera declinació del mot clàssic DIES, de la cinquena. Aquest trasllat d'una declinació a l'altra només s'observa en sard (i per això ha de ser antiga), iberoromànic i part del gal·loromànic:

dia (català, portuguès, i part de l'occità i del sard) / día (castellà, aragonès i asturià)

Del mot clàssic DIE(M) de la cinquena declinació hi ha els reflexos següents:

dì (italià) / di (sard i romanx) / zi (romanès) / dî (friülà)

L'arrel indoeuropea que dóna lloc a aquesta paraula és *diew- ('cel', 'llum'), arrel que també forma part de noms com Iuppiter ('pare del cel', emparentat amb el Zeus grec); el mot indoeuropeu també ha derivat en moltes llengües filles les paraules que avui designen el dia, com ara el gal·lès dydd, el bretó deiz, l'irlandès dia (avui només 'déu', però 'dia' en llengua antiga), el lituà diena, l'eslau *den- (i reflexos) o el germànic *tinaz (origen de l'anglès Lent 'Quaresma', de lencten 'llarg dia').

El substantiu llatí té un adjectiu derivat, diurnus (com de nox, arrel noct-, tenim nocturnus). D'aquest adjectiu, efectivament, prové el nostre jorn i els seus derivats: jornada, jornal, jornaler, dejorn, ajornar, ajornament, etc.). I és aquí on trobem també l'origen de l'equivalent de dia en altres llengües romàniques:

jour (francès) / giorno (italià) / jorn (occità general) / zorno (vènet)

El so palatal inicial que trobem pertot (la z- vèneta és una despalatalització ulterior) indica que aquest adjectiu és de vigència antiquíssima i que ja devia conviure amb dies en el llatí clàssic, amb el mateix valor semàntic i no només amb el significat de 'referent al dia'. La vocal tònica després de di- converteix ràpidament aquest grup en una africada palatal (dj-), fet que explica precisament tots els reflexos actuals. Del mateix ètim tenim els diversos cultismes en les llengües neollatines:

diürn (català) / diurno (portuguès, castellà o italià) / diurnu (asturià) / diurn (romanès)...

Tota aquesta varietat d'evolucions fa evident que, a partir d'una forma gal·loromànica jorn (català i occità) o journ (francès antic), altres llengües (romàniques o no) van derivar moltes paraules que actualment no tenen relació etimològica directa amb l'ètim llatí; em refereixo, per exemple, al castellà jornada (i jornalero, jornal, etc.); al portuguès jornada (i jornal, jornalista, etc.); a l'anglès journal (i journalist); al romanès jurnal, etc.