La terminologia referent als fenòmens meteorològics ha existit sempre, tot i que els informatius especialitzats l'han estès, mediatitzada per la llengua estàndard (o normativa), gràcies als mitjans de comunicació. Aquest conjunt de paraules és certament ancestral i en moltes llengües va unit a tota una sèrie de ritus i creences que n'han configurat el sentit original i el sentit derivat al llarg del temps.
Començarem amb el concepte tempesta. Aquesta paraula prové del llatí TEMPESTA(M), translació a la primera declinació del clàssic tempestas, -atis, de la tercera (d'on prové també tempestat o el castellà tempestad); el primer ètim dóna, en altres parts de la Romània, el francès tempête o l'occità tempèsta. L'origen últim d'aquest mot l'hem de buscar en la mateixa arrel del llatí tempus, -oris (l'alternança apofònica entre -o- i -e- la trobem en molts altres derivats llatins, com ara honos - honestus, i és ben normal dins la flexió nominal i verbal: homo - hominis, genus - generis...). La paraula llatina ha passat a d'altres llengües (com l'anglès tempest), tot i que a vegades amb derivacions semàntiques (com l'irlandès timpiste 'accident').
És ben sabut que la paraula castellana habitual que recull el significat de tempesta és tormenta, d'arrel clarament relacionada amb el nostre turment. En portuguès hi trobem tormenta, però també tempestade, borrasca o trovoada (gallec treboada), que recull el significat de la nostra tamborinada o tronada. L'origen etimològic de tormenta l'hem de buscar en l'arrel indoeuropea *terkw-, font del verb torquere > tòrcer i torçar (d'on també tenim la tortura). Ja se sap que una de les formes de turment o de tortura és el "torçament". Cal aclarir ara que aquesta paraula castellana ha passat a alguns parlars catalans (tormenta, turmenta), documentada a partir del segle XVI.
En italià se'n diu temporale, també derivat de tempus; aquest ètim dóna en català (i altres llengües) el terme temporal, referit sobretot a l'episodi de mal temps (concepte que, altre cop, trobem en el mot maltempsada, compost català a partir de temps: el préstec italià maltempata es fa servir actualment a Malta).
El romanès fa servir un mot curiós (des del nostre punt de vista), ja que diu furtună < FORTUNA(M), derivat llatí de fors 'sort' (cf. fort, força...) que conservem en català i altres llengües romàniques amb la forma fortuna, fortune, etc. Aquesta deriva semàntica és comuna a la zona balcànica, ja que el llatinisme es conserva amb aquesta accepció també en albanès (furtunë) i grec (φουρτoύνα - furtuna).
El mot protogermànic *sturmaz dóna tot el seguit de reflexos en les llengües germàniques que ja coneixem: anglès, danès, noruec, suec i neerlandès storm, alemany Sturm, frisó stoarm i islandès stormur. És curiós que, en darrer terme, aquesta paraula provingui també d'una arrel indoeuropea *(s)tur-/(s)twer- 'girar' (cf. anglès stir), relacionada amb l'arrel que origina el llatí torquere i tormentum. Notem també que storm/Sturm recull el valor de turment. Més endavant, en una altra entrada, parlarem de la essa mòbil en determinades reconstruccions indoeuropees.
La paraula storm ha passat com a préstec a l'irlandès (stoirm), al manx (sterrym) i al gal·lès (storm). El gaèlic té gailleann (probablement derivat d'un antic préstec anglès: gale). El bretó fa servir el compost barr-amzer ('cim de temps') o bé el préstec tempest, tot i que (típic del clima atlàntic) el concepte korventenn 'huracà' (de kor i gwent; cf. gal·lès corwynt o còrnic corwins) hi és usual. La influència germànica també es deixa notar en el polonès sztorm/szturm, el lituà štormas o l'ucraïnès шторм (štorm).
Finalment, com en diuen els bascos? Doncs ekaitz < *egu-gaitz, un compost de *egu- 'dia' (present en egun 'dia', eguerdi 'migdia', eguraldi 'oratge', eguzki 'sol' o egunsenti 'alba') i gaitz 'dolent' (i tornem al concepte català paral·lel maltempsada).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si hi voleu dir la vostra, no dubteu a fer-ho.