No tot ve de l'acusatiu llatí

Sempre s'ha dit que una de les revolucions en el pas del llatí al romanç va ser la desfeta del sistema de casos, un fet que ja es deixava intuir en textos vulgars, tardollatins o esclesiàstics. I és així, ja que el sistema casual llatí de sis o set casos (nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu, ablatiu i locatiu), gràcies a la confluència de les desinències, a l'erosió fonètica i a l'ús cada cop major de les preposicions, va acabar simplificant-se fins al punt que, en algunes (proto)llengües romàniques (cas del català, del francès i de l'occità), aquest sistema va passar a ser dual (recte-oblic) abans de desaparèixer; en el cas del català, la desaparició ja es constata (excepte en casos molt escadussers) en els textos literaris més antics, mentre que en francès i occità la distinció recte-oblic es manté fins ben entrat el s. XIV.
De fet, en romanx encara es conserva la dualitat recte-oblic en els adjectius i participis verbals en posició d'atribut. El cas del romanès és especial perquè, tot i que es parla de tres casos (nominatiu-acusatiu, genitiu-datiu i vocatiu), és més un tema d'influència eslava (i del fenomen singlòssic de la balcanització, com es veu també en grec) que no pas un cas de conservació stricto sensu del sistema casual llatí.

Doncs bé, sempre s'ha dit també que l'únic cas que va sobreviure a la desfeta del sistema va ser l'acusatiu llatí. Per això la forma de citació de les etimologies llatines és aquest cas (amb o sense la -M típica, que en llatí clàssic ja no es pronunciava quan la seguia una paraula començada en vocal):

ROSA(M) > rosa
PINU(M) > pi
PENSU(M) > pes
PEDE(M) > peu
PONTE(M) > pont

Fins i tot els mots neutres tenen aquesta forma de citació tot i la identitat formal, ja heretada de l'indoeuropeu, entre acusatiu, nominatiu i vocatiu:

TEMPUS > temps
CORPUS > cors > cos
COR > cor
PECTUS > pits > pit (per desfer l'homonímia amb el plural)

El mateix hem de postular per al plural:

ROSAS > roses
PINOS (< PINUS, de la IV) > pins

Hi ha paraules en català, però, que es resisteixen a aquesta simplificació; hi hem d'acceptar un altre origen, que per les lleis fonètiques d'evolució tan ben establertes hem de considerar el nominatiu. Per exemple, unes paraules tan comunes com pare, mare o frare (en el sentit de 'germà' de sang i de religió) no poden provenir dels preceptius acusatius PATRE(M), MATRE(M) o FRATRE(M), respectivament; aquests ètims haurien donat formes anàlogues a les castellanes padre, madre i frad(r)e (cf. la forma toponímica Madremanya de MATRE(M) MAGNA(M)), de la mateixa manera que VITRU(M) dóna vidre (veire és occitanisme) o PETRA(M) dóna pedra (tot i la forma arcaica pe(i)ra que apareix en topònims com Matadepera, Peratallada o Peralada). Algú podrà adduir que aquestes vacil·lacions no corresponen a una dualitat nominatiu-acusatiu. Tenen, però, fàcil explicació: si bé de PETRA(M) tenim pera en topònims hem de postular una pèrdua d'accent i el consegüent debilitament del grup consonàntic (fixem-nos que els derivats sempre tenen -dr-: pedregar, pedrada, pedrer...); el mateix podem dir de PETRU(M) > Pere (usat pretònicament com a nom, com a Pere Gil, Pere Puig, etc.) o de la preposició RETRO > rere.

Per als casos com pare, mare, etc. hem de postular, doncs, un ètim diferent: el nominatiu/vocatiu (MATER, PATER, FRATER) que, per qüestions d'accent, de posició dins la frase i de l'acció de vocals sobrevingudes, han acabat donant en occità maire, paire (cf. l'adjectiu pairal) i fraire (préstecs al català) i en català mare, pare i frare. La quarta pota d'aquesta taula (el clàssic SOROR 'germana') només sobreviu com a apel·latiu religiós (sor), anàleg a fra.

Aquesta dualitat de solucions (-dr- de l'acusatiu i -r- del nominatiu) correspon a la presència i absència de la vocal entre les consonants llatines (-TER- vs. -TR-), fet que també explica la correspondència exacta que es dóna en francès entre les solucions amb -r- i les solucions amb -rr- (per exemple, mère/père < MATER/PATER i verre/Pierre < VITRU(M)/PETRU(M)).

Un altre cas de conservació del nominatiu com a ètim únic és SARTOR > sartre > sastre.

Hi ha, finalment, casos evidents de doblets: parells de paraules que conviuen (amb més o menys freqüència i sovint amb repartició de funcions i significats), provinents dels casos nominatiu i acusatiu. Vegem-ne uns quants exemples:

HOMO > hom (que ha quedat com a pronom en la majoria dels usos; cf. el compost tothom)
HOMINE(M) > home

RES > res
RE(M) > re

LATRO > lladre
LATRONE(M) > Lladró (cognom)

PASTOR > pastre (dialectal)
PASTORE(M) > pastor

*COMPANIO > company
*COMPANIONE(M) > companyó

Alguns d'aquests antics nominatius conservats s'han perdut ja, com ara aquests:

DEUS > Déus (cf. DEU(M) > déu). Cf. portuguès Deus o castellà Dios.
ALIUS > àls ('una altra cosa').
MELIUS > mills (neutre de MELIORE(M) > millor). Cf. francès mieux o italià meglio.
*TOTTI > tuit ('tots' < *TOTTOS)
SENIOR > sènyer (cf. SENIORE(M) > senyor). Cf. occità sènher o francès (mon)sieur.

No voldria acabar aquesta entrada sense mencionar que el sistema casual llatí només es conserva plenament (o no tant, depenent de la llengua) en el sistema pronominal heretat:

EGO > jo
ME > me/em
MIHI > mi

TU > tu
TE > te/et
TIBI > ti > tu

ILLE > el (antic article recte) / ell (tònic)
ILLU(M) > lo > el
*ILLI > li
ILLA(M) > la / ella (tònic)
ILLOS > los > els / ells (tònic)
ILLAS > les / elles (tònic)
ILLORUM > lor(s) > los > els (pronom de datiu plural) / llur (possessiu)
SE > se/es
SIBI > si

NOS(ALTEROS) > nós/nosaltres
NOS > nos/ens

VOS(ALTEROS) > vós/vosaltres
VOS > vos/us

Hi ha més exemples escadussers de conservació de casos com l'ablatiu, sobretot en expressions fossilitzades referents a lloc o temps (com ara HAC HORA > ara; cf. l'acusatiu corresponent HANC HORA > encara), o del genitiu en algun topònim (com ara Puigfrancor < PODIU(M) FRANCORUM).

És tot plegat un tema que dóna per a molt més. No descarto ampliar la informació en entrades successives.