La dièresi

Per acabar amb la sèrie d'entrades de caire més estrictament ortogràfic, toca tractar el tema de la normativa de la dièresi. Sembla que és un tema espinós per a qui no el domina, però espero explicar-me prou clarament per dissipar dubtes i vèncer reticències.

Joan Coromines, en diversos escrits, ja ha tractat dels aspectes més controvertits de l'ús de la dièresi i, tot i que hi estic d'acord, l'IEC encara no ha fet el pas de modificar (simplificar) les normes que Pompeu Fabra va establir per a aquest signe gràfic tan poc apreciat.

La dièresi (") és utilitzada en multitud de llengües per a diferents funcions. En les llengües que fan anar l'apofonia (cas de l'alemany), aquest signe marca el canvi de qualitat vocàlica provocat històricament per antigues desinències o sufixos; per exemple, el plural de Haus ('casa') és Häuser ('cases'), i el de Buch ('llibre') és Bücher ('llibres'). Aquesta funció, com ja sabem, no és la de la dièresi catalana. En la nostra llengua la dièresi només es fa servir sobre la i (ï) i sobre la u (ü).

Dividiré l'explicació en dues parts: vocals tòniques i vocals àtones.

Dièresi sobre vocals tòniques

La regla és molt senzilla: escriurem dièresi sobre i o u (precedides i/o seguides d'una altra vocal) sempre que, segons les regles de l'accentuació, no puguem marcar aquestes vocals tòniques amb un accent; per exemple:

construïm amb dièresi perquè les normes d'accentuació no ens permeten fer *construím i hem de marcar d'alguna manera que pronunciem [kunstruím] i no pas [kunstrújm] (dialecte central).

El mateix passa amb mots com aquests:

raïm (compareu-ho amb país)

saïm

Naïm

cafarnaüm (compareu-ho amb Esaú)

Saül/Raül/Seül

saüc

peüc
diürn (compareu-ho amb pitiús)

i totes les formes del present (indicatiu i subjuntiu) de les persones 1a i 2a del plural dels verbs de la tercera conjugació que tenen l'arrel acabada en vocal (és a dir, els acabats en -air, -eir, -oir i -uir): païm/païu, esgrogueïm/esgrogueïu, corroïm/corroïu o destruïm/destruïu. Notem com, en el cas de la 2a persona plural, la dièresi ens salva de pronúncies molt aberrants: *paiu (com paio en central) o *destruiu.

En aquests verbs ens estalviem la dièresi en les formes d'infinitiu (pair/esgrogueir/corroir/destruir), de gerundi (paint/esgrogueint/corroint/destruint) i les derivades històricament de l'infinitiu (és a dir, futurs i condicionals: pairé/pairia, esgrogueiré/esgrogueiria, corroiré/corroiria i destruiré/destruiria...).

A vegades la dièresi és necessària en algunes formes verbals per assenyalar que la i del dígraf ix es pronuncia com a vocal plena: reeixir, però reïx (3a persona del singular); sobreeixir, però sobreïxen (3a persona del plural), etc.

Dièresi sobre vocals àtones

La dièresi sobre la u és preceptiva si volem marcar que es pronuncia i, per tant, no forma part del dígraf gu/qu davant e o i: qüern, qüestió, contigüitat, pingüí, aqüeducte, terraqüi, adeqüi...

En principi, conserven la dièresi aquelles vocals que en un moment de la flexió l'han necessitada i, per desplaçament de l'accent (per flexió o derivació), han passat a ser àtones:

veí - veïna > veïnatge

aïllo > aïllar > aïllament

saüc > saüquer

Lluís - Lluïsa > Lluïset/a

lluïm > lluïment

En resten exclosos alguns derivats molt comuns de país: paisatge, paisà o paisatgista, per exemple; no pas apaïsar i apaïsat. Aquest és un dels casos qüestionats per Coromines, amb raó.

És obligatòria sobre la i del sufix culte -itat quan l'arrel acaba en vocal: continuïtat, ingenuïtat, espontaneïtat, assiduïtat.

La dièresi també és preceptiva sobre la i del subjuntiu quan l'arrel acaba en vocal: actuï, creï, estudiï, lloï... Això exclou les primeres persones del singular dels verbs en -iar de l'estàndard balear (estudii, copii, canvii..., amb diftong decreixent).

Aquí també ens estalviem la dièresi en mots que comencen amb vocal derivats amb els prefixos co-, re-, contra-, pre-, anti- i d'altres que acaben en vocal: preindustrial, reiniciar, reunir, antiincendis... També ho fem amb els sufixos -ista i -isme quan l'arrel acaba en vocal: arcaisme, altruista, continuista, judaisme... La paraula proïsme en porta perquè no es tracta d'un derivat de pro, sinó del reflex de l'ètim PROXIMU(M) (cf. castellà prójimo), mot que conserva l'accentuació romànica, com l'antic Altisme (Altíssim, referit a Déu).

Per acabar, casos conflictius i no ben explicats (són sempre sobre vocal alta àtona i fluctuen entre pronúncies de diftong o hiat segons els parlants): coïssor (la grafia etimològica hauria de ser cuiçó) i derivats amb -oïdal (en contrast amb el diftong de -oide). La dièresi de lluïssor la trobo lògica si tenim en compte que, a diferència de coïssor (sense altres derivats), hi ha mots relacionats que en tenen: lluïment, lluït/ïda/ïts/ïdes i formes flexives del verb lluir (lluïssin, lluïssis, lluïm, lluïu, lluïa...).

Ningú no dubta de la utilitat d'aquest signe gràfic, tal com ressalta Joan Coromines a les seves Converses i lleures d'un filòleg, en casos com els parells següents:

beneit (innocentot) - beneït (participi de beneir)
roinejar (plovisquejar, de roina) - roïnejar (tendir a la mesquinesa, de roí)
airada (cop d'aire) - aïrada (adjectiu femení, derivat de ira)
acuitat (participi de acuitar) - acuïtat (agudesa)
reina (femení de rei) - reïna (resina)

Fora dels casos que ja assenyalen Coromines i altres experts lingüistes, l'ús normatiu de la dièresi tal com el va establir el Mestre Fabra i els seus ajudants de l'IEC em sembla encertat i prou útil. Ara, si algú volgués discutir-ne la utilització en algun altre cas, que ho comenti i en parlem assossegadament.

Nois i noies d'Europa (capítol 2: llengües cèltiques)

Seguint amb la sèrie inaugurada amb l'entrada homònima dedicada a les llengües romàniques, ara és el torn de les llengües cèltiques. Abans, però, una breu introducció sobre aquestes grans desconegudes del panorama lingüístic europeu.

Les llengües cèltiques van atènyer en l'antiguitat una extensió que, si haguessin constituït una unitat política, haurien fet ombra a l'imperi romà, ja que aquestes llengües s'estenien per tot el continent europeu, des d'Irlanda a l'oest fins a l'actual Turquia a l'est. Els testimonis ens han transmès que la Gàl·lia, Hispània, gran part del nord d'Itàlia, l'Europa central i alguns reductes a Anatòlia eren de llengua cèltica, una branca de la família indoeuropea amb qui compartim, com a parlants de llengües romàniques (derivades del llatí, de la branca itàlica de la mateixa família), un pòsit lingüístic gens menyspreable.

Amb l'expansió de Roma primer i dels pobles germànics després, les llengües cèltiques van quedar recloses a l'extrem occidental del continent, de manera que avui (perduts el gàl·lic, el lusità, el celtibèric, el lepòntic i d'altres) són només sis (i poc esteses geogràficament) les llengües d'aquesta branca que es parlen. Totes sis es divideixen tradicionalment en dos subgrups: el cèltic-P i el cèltic-Q, segons ha estat l'evolució del grup *kw- indoeuropeu.

L'irlandès, el gaèlic (d'Escòcia) i el manx (o manès, de l'illa de Man) formen el grup cèltic-Q (o goidèlic), ja que han mantingut com a velar el so *kw-; en canvi, el gal·lès, el bretó i el còrnic formen el grup cèltic-P, perquè l'han transformat en una bilabial. Heus ací unes breus correspondències:

                   'cap'            'cinc'           'quatre'

irlandès       ceann          cúig            ceathair

gaèlic          ceann          còig            ceithir         

manx          kione           queig           kiore

gal·lès         pen             pump           pedwar

bretó           pen             pemp           pewar

còrnic         pedn           pymp           peswar

Aquesta diferenciació en el tractament de la labiovelar és posterior a la pèrdua de la *p indoeuropea, que es produeix pertot.

Actualment, l'irlandès sobreviu (tot i la protecció que li ofereix la República d'Irlanda com a primera llengua nacional) a les Gaeltachtaí (zones de protecció de la llengua), bàsicament a la costa occidental de l'illa. El gaèlic també sobreviu (és parlat pel 2% de la població escocesa) a les Highlands i les illes del nord (la zona coneguda també amb el nom de Gàidhealtachd). El manx es va extingir a mitjan segle XX però de seguida va sorgir un moviment de revernacularització que ha aconseguit que actualment torni a ser parlat per uns quants centenars de persones a l'illa de Man (entre Irlanda i Escòcia). Donat que tant gaèlic com manx són producte de la colonització irlandesa del nord d'Escòcia i de l'illa de Man, respectivament, el grup goidèlic presenta una unitat de formes i estructures que no veiem tan accentuada dins el grup britònic; aquesta unitat fa coincidir sovint les formes irlandeses i gaèliques, però en manx l'amaga darrere una ortografia anglicitzant que es va implementar al segle XVII a partir de l'anglesa (per això una forma com kione 'cap' és molt similar fonèticament a ceann 'íd.'). Per entendre'ns, hem de llegir el manx com si llegíssim l'anglès.

Per altra banda, el gal·lès és parlat a gran part del País de Gal·les (és sens dubte la llengua cèltica més estesa i parlada, i amb un futur mínimament assegurat). El bretó és parlat a la Baixa Bretanya (Breizh Izel), més o menys la meitat occidental de la Bretanya francesa. El còrnic ha viscut un moviment de revernacularització semblant al manx, però partia d'un decés més reculat (segle XVIII), i avui en dia el parlen uns milers de persones a la Cornualla.

Després d'aquesta petita introducció a la lingüística cèltica, passem a tractar del tema que ens ocupa.

Les llengües cèltiques comparteixen una paraula per referir-se a 'noi' que prové directament del pòsit indoeuropeu. La paraula reconstruïda és *bowkwoljo 'bover' (i.e. 'pastor de bous'); aquest ètim ha donat els següents reflexos:

irl./gaèl. buachaill
gal. bugail
bret. bugel

La trobem en el grec clàssic βουκόλος (boukólos), amb el mateix significat (en català tenim l'hel·lenisme bucòlic, per referir-nos a l'ambient pastoril, idíl·lic). L'irlandès compta amb un préstec del francès que de seguida identifiquem: garsún. De la mateixa manera, el manx en té un de l'anglès que també és fàcil d'identificar: boie < boy.

Gaèlic i manx comparteixen en aquest cas una altra denominació de 'noi': gille i guilley, respectivament. Segons alguns estudiosos, és un mot emparentat amb l'anglès child (anglosaxó cild); segons d'altres, podria ser un préstec de l'antic nòrdic gildr 'fort, valuós' (cf. ang. guild, relacional apofònicament amb gold i amb l'anglosaxó gilda 'company').

Només dins aquestes llengües trobem una altra paraula d'arrel indoeuropea per al concepte 'noia', que evidencia altre cop la diferència entre cèltic-P i cèltic-Q. Parlo de l'irl./gaèl. caile i el bretó plac'h. La primera ha donat les denominacions normals en goidèlic (mitjançant sufixos diversos): irl. cailín (d'on l'angloirlandès colleen), gaèl. cailleag i manx caillag/caillin. Aquest mot (com és habitual) volia dir 'donzella' o 'serventa'. El bretó plac'h també es relaciona amb el grec παλλάκη i el llatí paelex/pellex, tots dos amb el significat de 'concubina'.

També comparteixen una altra denominació (més poètica): *andhos > *andera. Aquest ètim dóna l'irl. i gaèl. ainnir, el gal. anner (pl. aneirod), el còr. annor i el bret. annoar. S'ha especulat si aquesta arrel (que és present en el grec άνθος 'flor') és un préstec que va passar al basc, ja que en aquesta antiquíssima llengua 'senyora' es diu and(e)re.

Tal com passa en francès (on fille vol dir tant 'filla' com 'noia'), trobem un fenomen semblant en les llengües goidèliques, que fan anar el reflex de l'ie. *eni-gena (cf. llatí indigena) tant per a un concepte com per a l'altre (tots tres reflexos de l'irl. antic ingen):

irl. iníon
gaèl. nighean (de inghean)
manx inneen/'neen

A Escòcia també en diuen gruagach, derivat de gruag 'cabells', perquè era costum entre els habitants de les Terres Altes de cobrir-se els cabells un cop casats. Per al masculí també usen leanabh i balach.

A l'illa de Man tenen també les denominacions myrneen i scollag per a 'noi' i doodey per a 'noia', de les quals desconec l'etimologia.

Pel que fa a les llengües britòniques, a banda dels mots (ja descrits) que comparteixen amb les goidèliques (buachaill/bugel, caile/plac'h), també en tenen de privatives. Un exemple és el bretó paotr (bretó mitjà pautr), que podria ben bé ser (donada la inexistència d'aquest mot en gal·lès ni en còrnic) d'origen romànic. Els entesos donen una etimologia provinent del llatí PULLETRU(M) 'cadell, petit d'animal' (en consonància amb el francès antic pautraille 'canalla').

Un mot compartit per gal·lès i bretó és crwt/krot, que en la llengua gal·lesa sol aparèixer (com és habitual amb aquests termes) en forma derivada: crwtyn (femení croten).

Per a 'noia' tenim la tríada completa: gal. merch, còr. mergh/myrgh i bret. merc'h, tots tres del protocèltic *merka, derivat d'una arrel ie. *merjo 'noi(a)' (relacionada amb el llatí maritus 'marit' o el grec μειραξ 'noi(a)'); el gaèlic smarach 'noi' hi podria tenir cert parentiu. També el gal. morwyn i el còr. moren 'donzella' en poden derivar (mitjançant el protocèltic *moreina).

El gal·lès té dues altres paraules per al parell 'noi-noia': hogyn - hogan i llanc - llances. També fa anar al mot comú bachgen 'noi' (i el femení bachgennes, juntament amb geneth 'noia'). Desconec l'etimologia d'aquests dos darrers, però hi veig una plausible relació (amb apofonia derivativa, potser) a partir del bugail abans esmentat i amb una arrel gen (d'origen indoeuropeu clar, emparentada amb el genus llatí).

Per acabar, i lligant amb la paraula amb què ha començat tot plegat (*eni-gena 'filla' > 'noia'), totes les llengües cèltiques comparteixen un mateix ètim per referir-se al 'fill' (secundàriament a 'noi'), molt coneguda, sobretot en la versió irlandesa i gaèlica, per la seva presència en moltíssims cognoms d'aquests països. Estic parlant de mac, del protocèltic *ma(k)kwos. Aquest ètim dóna els següents reflexos (hi tornem a apreciar la divisió entre cèltic-P i cèltic-Q):

irlandès           mac
gaèlic              mac
manx              mac

gal·lès             mab
còrnic             map/mab
bretó               mab

En els textos gàl·lics apareix la forma mapos, mentre que en irlandès antic és macc (ogàmic maqqi, en genitiu).

Com es pot veure, els meus coneixements de les llengües cèltiques no són ni de bon tros tan profunds com els de les llengües romàniques, i per això m'hi manquen moltes etimologies; per a les que proposo (que són comptades) he recorregut al que sé d'evolució històrica i poc més, així que si algú hi vol aportar més informació (o corregir la que hi aporto jo) serà molt benvingut.

El sistema català d'accentuació

Tornem-hi. Com ja s'ha vist en l'entrada anterior a aquesta, la racionalització de l'ús de l'accent gràfic és obra de la ment preclara de Pompeu Fabra. De la mateixa manera que l'ús dels apòstrofs era un pèl caòtic (quan s'empraven), l'ús de l'accent gràfic també depenia de les referències i els gustos de l'autor en cada moment. Fins a la publicació del Diccionari Ortogràfic el 1918, que estableix les normes actualment vigents, ja hi havia hagut intents, per part d'alguns savis, de racionalitzar-ne l'ús (Antoni de Bofarull, Octavi Nonell, Marian Aguiló...). 

A diferència d'altres èpoques i d'altres llengües, l'accent gràfic quedava relegat al marcatge de les vocals tòniques. Sovint tendim a aplicar les pròpies regles ortogràfiques a altres sistemes lingüístics, i en la qüestió de l'accent no en fem una excepció, sense saber, però, que aquest petit signe gràfic és emprat de les maneres més diverses en les diferents llengües. Per exemple, en moltes sol representar una vocal llarga (irlandès, gaèlic, txec, eslovac, hongarès, polonès...); en d'altres, pot marcar l'obertura de la vocal sense que sigui necessàriament la tònica (vietnamita); en xinès pinyin (romanitzat) l'accent marca el to de cada síl·laba; i finalment tenim el francès, que fa un ús extensiu de l'accent gràfic (tonicitat, etimologia, obertura...).

En principi, Fabra va escollir i sistematitzar dos tipus d'accent: l'obert o greu (è) i el tancat o agut (é); el circumflex (ê) va quedar fora de la normativa i només s'emprava en poesia per marcar una vocal tònica d'un verb quan la consonant següent s'elidia (normalment -r o -s) per palesar una sinalefa o contracció (cantâ'l per cantar-lo, fê-ho per fer-ho, etc.).

Les normes d'accentuació, doncs, van quedar explicitades de la següent manera:

Monosíl·labs (accents diacrítics)

Els mots monosil·làbics no s'accentuen si no pertanyen a la llista de mots amb accent diacrític (diacrític vol dir, precisament, 'distintiu'); per tant, oblidem-nos de grafies aberrants (tan comunes) com *pà, *plà, *fí o *bò. Ara ofereixo una llista exhaustiva dels accents diacrítics (també usats en alguna paraula bisil·làbica):

be (xai / lletra)	bé (adverbi)
bens (xais)	béns (fortuna)
bota (calçat / verb botar)	bóta (recipient)
botes (calçat / verb botar)	bótes (recipient)
com (interrogatiu / adverbi)	cóm (vall)
cos,-sos (entitat)	cós,-sos (recinte)
deu (10 / brollador / verb deure)	déu (deïtat)
deus (brolladors / verb deure)	déus (deïtats)
dona (senyora)	dóna (verb donar)
dones (senyores)	dónes (verb donar)
es (pronom feble)	és (verb ser)
feu (present verb fer / territori feudal)	féu (perfet verb fer)
fora (adverbi)	fóra (verb ser)
joc,-s (acció de jugar)	jóc,-s (jaç)
ma (possessiu àton)	mà (part del cos)
mes (possessiu àton / part de l'any / conjunció)	més (adverbi) mès (verb metre)
molt,-a,-s,-es (adjectiu / adverbi)	mòlt,-a,-s,-es (verb moldre)
mon (possessiu àton)	món (allò creat)
mora (dona àrab)	móra (fruit)
mores (dones àrabs)	móres (fruits)
net,-a,-s,-es (contrari de brut)	nét,-a,-s,-es (parentiu)
nos (pronom feble)	nós (pronom fort)
os,-sa,-sos (part del cos)	ós,-sa,-sos (animal)
pel,-s (contracció per+el(s))	pèl,-s (pilositat)
porca, porques (animal)	pórca, pórques (mesura)
que (relatiu àton)	què (interrogatiu / relatiu tònic)
rossa,-es (contrari de morena)	ròssa,-es (carronya)
se (pronom feble)	sé (verb saber)
sec (adjectiu / verb seure)	séc (arruga)
secs (adjectiu)	sécs (arrugues)
seu (lloc / possessiu tònic / verb seure)	sèu (greix)
si (conjunció condicional / pit / nota musical)	sí (afirmació)
sis (nota musical / 6)	sís (afirmacions)
soc (tronc)	sóc (verb ser)
sol,-s (astre / únic / nota musical / verb soler)	sòl,-s (terra)
son (ganes de dormir)	són (verb ser)
te (herba / lletra / pronom feble)	té (verb tenir)
us (pronom feble)	ús (utilització)
vens, venen (verb vendre)	véns, vénen (verb venir)
ves (verb veure)	vés (verb anar)
vos (pronom feble)	vós (pronom fort)

Cal recordar que els derivats i compostos d'aquests mots mantenen l'accent diacrític original: semidéu, adéu, inframón, Intermón, revéns, subsòl, desféu... (excepte els derivats de donar: perdona, perdones, condones...).

Mots aguts (o oxítons)

Els mots aguts s'accentuen si acaben en vocal (à, è, é, í, ò, ó, ú), vocal + s (às, ès, és, ís, òs, ós, ús) o en/in (èn, én, ín):

català - catalanàs

cafè - cafès

pagaré - pagarés

patí - pastís

això - capgròs

sabó - famós

cautxú - cautxús

comprèn

entén

Dublín

Val la pena aclarir que els acabaments en diftong decreixent no són finals vocàlics i, per tant, no s'enquadren dins d'aquesta regla:

acabeu

bocoi

galifardeu

gripau

passiu

virrei

babau

conclou

etc.

Mots plans (o paroxítons)

Les paraules planes s'accentuen sempre que no acabin en les dotze terminacions suara esmentades:

fàcil

càstig

mòrbid

magnífic

tèrmit

hèlix

pèssim

èpic

zèfir

etc.

Torno a recordar que, ara, els mots plans acabats en diftong decreixent sí que s'accentuaran (per tal com tècnicament tenen una consonant final):

fèieu

cantàveu

etc.

Cal recordar els nombrosíssims casos de singulars acabats en -en i plurals acabats en -ens àtons, que s'accentuen només en aquest darrer cas:

dictamen - dictàmens

examen - exàmens

fenomen - fenòmens

noümen - noúmens (mot rar, ho admeto)

etc.

Això inclou els plurals amb n etimològica d'alguns parlars (correctíssims, per altra banda):

home - hòmens

rave - ràvens

cove - còvens

terme - térmens

jove - jóvens

etc.

Finalment, un punt a favor de la norma catalana: les paraules agudes acabades en vocal no s'accentuen mai; per tant, no ens hem hagut de treure del barret les excepcions que en castellà abunden, sobretot en mots acabats en -ia (català Maria - castellà María, amb ús irregular de la tilde).

Mots esdrúixols (o proparoxítons)

Les paraules esdrúixoles s'accentuen sempre:

còmode

cèdula

mítica

tísica

pèrfida

clàusula

mòrbida

política

etc.

Cal tenir en compte que les paraules acabades amb els grups -ia/-ua (i anàlegs) àtons es consideren esdrúixoles (tot i la pronúncia plana que en fem la majoria de parlants) i, per tant, s'han d'accentuar:

-ància/-ència/-òncia/-úncia (constància/paciència/ortodòncia/pronúncia)

bèstia

pèrdua

fòbia

fàtua

cabòria

ràtzia

sèrie

càries

etc.

No cal dir que les paraules sobreesdrúixoles (a banda de raríssimes) són d'aquesta mateixa naturalesa i, per tant, s'accentuen.

I recordo, també, que els verbs de la primera conjugació acabats en -iar (estudiar, copiar, pal·liar, confiar, radiografiar i tants d'altres) són sempre plans: estudia, copia, pal·lia, confia, radiografia... Per tant, és obvi que no han de dur accent gràfic. Així, distingim la forma verbal del substantiu en molts casos:

copia (v.) - còpia (n.)
pronuncia (v.) - pronúncia (n.)

Casos estranys (o no prou coneguts)

Els adverbis compostos amb -ment (formats sobre un adjectiu femení) conserven l'accent:

sàviament

còmodament

físicament

conspícuament

etc.

Els topònims i antropònims estrangers (reals o ficticis) queden subjectes a les normes catalanes si es tracta de paraules adaptades. En el cas dels topònims, aquest fet passa més sovint que en castellà:

Tòquio (esdrúixol)

Moscou (agut acabat en diftong decreixent)

Hèlsinki (esdrúixol)

Mississipí (agut acabat en vocal)

Òttawa (esdrúixol)

Còrdova (esdrúixol)

Bakú (agut acabat en vocal)

Kazan (agut acabat en -an)
Galàdriel (esdrúixol)

Sàuron (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

Cèleborn (esdrúixol)

Txernòbil (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

Abdulàiev (pla no acabat en cap de les dotze terminacions)

etc.

Precisament un dels criteris adduïts per racionalitzar (també) l'ús del guionet ha estat que el primer element d'un compost dugui accent, diacrític normalment (una excepció n'és usdefruit):

pèl-roig

més-dient

Finalment, hi ha casos molt especials on les normes d'accentuació vigents no hi operen. El cas més comú és el de les onomatopeies, els ideòfons i algunes interjeccions; per raons d'expressivitat, sovint s'accentuen sense necessitat:

hààààà!
mèèèèèèè!

El sistema català d'apostrofació

És ben sabut de tothom que els apòstrofs són una part essencial de l'ortografia catalana. Pompeu Fabra i els membres més valuosos de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans van fer un ímprobe esforç per racionalitzar, estructurar i normativitzar un camp de l'ortografia que, com gairebé tots, havia esdevingut un embolic al llarg de la història de la llengua catalana escrita, des dels primers textos cultes (s. XII) fins al s. XIX.

L'apòstrof (') és un signe gràfic inexistent en llatí. Això no vol dir que les elisions (vocàliques i consonàntiques) que existeixen en totes les llengües no hi fossin. Passava una cosa semblant al que succeeix actualment en castellà normatiu: es produeixen però no es marquen gràficament (el castellà medieval i postmedieval, com totes les llengües escrites de l'època, sí que feia ús de l'apòstrof).

El català forma part (i amb això no pretenc dir que sigui ni millor ni pitjor) del nombrosíssim grup de llengües que fa servir l'apòstrof (almenys de les que utilitzen alfabets, no sil·labaris ni ideogrames, com el llatí, el grec o el ciríl·lic). El fa servir de manera racional (és a dir, perquè ens entenguem, que no l'usa sistemàticament per a totes les elisions que es produeixen en la parla: si així fos, segurament 'uríem d'escriur' així). I aquesta racionalitat, com he dit, la devem a l'esforç de Fabra, que partia d'un sistema escrit heretat que, per una banda, amb prou feines utilitzava l'apòstrof perquè imitava el castellà o, per l'altra, el feia anar d'una manera totalment caòtica i sense unes pautes gens clares. Dit d'una altra manera, abans de l'IEC (i Fabra) l'apòstrof era una de les peces que la llengua escrita emprava o no segons la voluntat de l'autor, com tantes altres qüestions de la llengua.

Un altre signe gràfic usat en textos medievals per marcar una elisió era el punt volat (·), que avui ha quedat restringit a la ela geminada (l·l).

Recordem ara, amb precisió, què diu la norma sobre l'ús de l'apòstrof.

Els articles definits (només singulars)

Tant si parlem de l'article dit literari (derivat del demostratiu ILLE/ILLA) com del salat (derivat de IPSE/IPSA), la norma marca que hem d'apostrofar el/la/es/sa sempre que la paraula següent comenci amb vocal o hac muda:

l'os / s'os

l'home / s'homo

l'amiga / s'amiga

l'hereva / s'hereva

Atenció, però amb les paraules femenines que inicien amb una (h)i-/(h)u- àtona: aleshores no apostrofarem l'article:

la iguana / sa iguana

la hipnosi / sa hipnosi

la universitat / sa universitat

la humilitat / sa humilitat

Aquesta excepció, per tant, ens porta a apostrofar tota paraula femenina que comenci amb (h)i-/(h)u- tònica (és a dir, que aquests mots segueixen la norma general i no són, com sembla, una excepció de l'excepció):

l'illa / s'illa

l'hípica / s'hípica

l'ungla / s'ungla

l'hulla / s'hulla

Hi ha tres mots, però, que escapen a aquesta norma: 

1.- la una (quan ens referim a l'hora); és gairebé universal la pronúncia no elidida i, per tant, la norma recull aquesta pràctica. Quan es tracta, d'altra banda, de la correlació una... altra, l'apòstrof s'ha d'usar de manera normal: l'una... l'altra.

2.- la ira: per evitar homonímies amb lira i l'IRA i segurament perquè el mot ira, tradicionalment, per ser culte i d'àmbit restringit, ha afavorit la no-apostrofació (pensem en les pronúncies que marquen l'hiat, com ara aïrar, aïrat).

3.- la host: tradició i res més (ni tan sols és mot que comenci amb (h)i-/(h)u-).

Evidentment, si la (h)i o la (h)u són consonàntiques (per entendre'ns, equivalents a y i w, respectivament, o, en transcripció fonètica, a [j] i [w]), l'apòstrof no es podrà fer servir perquè no hi ha pas cap elisió:

el iaio (bal. es jaio)

el iot / es iot

el uadi / es uadi

la iaia (bal. sa jaia)

la hiena / sa hiena

Aquí trobem les primeres mostres de vacil·lació, en mots (sobretot cultismes, neologismes o acrònims) que es poden pronunciar amb diftong creixent o amb hiat:

el hiat (diftong) / l'hiat (hiat)

el IEC (diftong) / l'IEC (hiat)

També en mots on la h del préstec es pronuncia o no (val la pena recordar que molts anglicismes ja es consideren adaptats i, per tant, tenen hac muda: handbol, hoquei...):

el hàndicap / l'hàndicap

el hòlding / l'hòlding

Són aspectes molt marginals i de fàcil acomodació a la normativa, com hem vist. L'ús, finalment, decantarà la balança cap a una opció o l'altra, com ja ha passat en altres aspectes on la normativa oferia en principi dues o més opcions.

Un altre aspecte curiós de l'ús de l'apòstrof en català es produeix amb noms propis estrangers masculins (i algun estrangerisme no adaptat) que comencen amb una sibilant líquida (és a dir, una s-, una z- o el grup s(c)h- seguits d'una altra consonant); és possible que el resultat sigui xocant, però és ben comprensible que la norma sigui així perquè, de fet, davant d'aquests inicis de mot, el català hi fa una pròtesi vocàlica (vocal neutra en oriental i [e] en occidental), de manera que fonèticament comencen amb una vocal:

l'stop
l'skin
l'Steve
l'Zlatan
l'Schmidt

Cal recordar que, a diferència del castellà, molts noms comuns d'aquest origen (sobretot anglès) ja es troben adaptats en català: estand, estic, estàndard, esquaix, esnob, esplín, esport, esprint, esquetx...

I no oblidem les xifres que comencen amb vocal, que també s'apostrofen (òbviament, només les que tenen com a xifra inicial un número que ja comença amb vocal: u(n) i onze): l'1, l'11, l'11.345...

Pel que fa a les excepcions més clares de l'ús de l'apòstrof, tenim dues categories tancades ben delimitades: les lletres de l'alfabet (la a, la ema, la efa, la o...) i els derivats femenins mitjançant el prefix negatiu grec a(n)- (per distingir, només a nivell escrit, els contraris): la gramaticalitat - la agramaticalitat, la normalitat - la anormalitat, la tonicitat - la atonicitat...

Finalment, haurem de fer memòria d'un fenomen clar: si hi ha conflicte entre una contracció (del, al, pel, cal i can), sempre guanya l'apostrofació:

de l'hospital
a l'uníson
per l'amor
ca l'adroguer
ca n'Amat


Els articles personals

Els articles personals funcionen exactament igual que els definits; s'hi afegeixen, també, els derivats de DOMINE i DOMINA (en i na):

l'Ignasi / n'Ignasi
l'Anna / n'Anna
l'Steve / n'Steve
l'Imma / n'Imma
l'Úrsula / n'Úrsula
la Immaculada / na Immaculada

La preposició de

Aquesta és l'única preposició que s'apostrofa davant de vocal (mai davant de (h)i-/(h)u- consonàntiques):

temps d'abans
orelles d'elefant
tràfic d'ivori
anell d'or
endoll d'un o dos forats
cèdula d'habitabilitat
manca d'hemoglobina
classe d'història
cas d'homofonia
cura d'humilitat

Però:

aeroport de Houston
riure de hiena
bastó de iaio
capità de iot recreatiu
tintura de iode


Els pronoms febles

Només estan subjectes a l'apostrofació els pronoms personals febles que comencen o acaben en e en alguna de les seves formes (plena i reforçada) i, per tant, adopten les formes conegudes com a elidida i reduïda (davant o darrere de forma verbal vocàlica):

em - m'/'m - m'agrada / dóna'm
et - t'/'t - t'agrada / dóna't
es - s'/'s - s'agrada / doni's
ens - 'ns - dóna'ns
el - l'/'l - l'agafa / agafa'l
els - 'ls - agafa'ls
en - n'/'n - n'agafa / afaga'n

El pronom de complement directe femení singular la segueix exactament les mateixes normes que la forma homònima de l'article definit:

l'agafa (com l'amiga)
la iguala (com la iguana)
l'usa (com l'ungla)
la utilitza (com la utilitat)
l'hissa (com l'illa)
la hipnotitza (com la histèria)

En les combinacions de pronoms febles, aquestes formes també s'apostrofen davant o darrere pronoms que no canvien de forma i tenen una vocal:

m'hi / m'ho
t'hi / t'ho
s'hi / s'ho
n'hi
l'hi
la'n
li'n (i, dins el sistema valencià, li'l i li'ls)

En cas de dos pronoms que tenen una e, l'apòstrof es col·loca tan a la dreta com sigui possible:

me'n
te'n
se'n
l'en (aquí la combinació le'n és impossible perquè la forma le no existeix)
te'm
se'm
se't
etc.


Els èxits i els punts foscos

Sense cap mena de dubte, aquest sistema ha tingut la virtut de constituir un conjunt sòlid i alhora flexible, adaptat als diferents paraestàndards (la normativa, per exemple, permet no apostrofar la preposició de en alguerès). Hi ha gent que pensa que és un sistema complicat, però sol ser la mateixa gent que el compara, com sempre, amb l'ortografia castellana i, per tant, tot és més complicat (aqueixa normativa no contempla l'ús de l'apòstrof); seria com dir que l'accentuació catalana entorpeix l'aprenentatge de la llengua si la comparem amb l'anglès, que no té accents gràfics.

Ara bé, és cert que hi ha aspectes que són millorables. Per exemple, en valencià se sol elidir la a de l'article femení davant de (h)i-/(h)u-, fet que no recull la normativa (l'història, l'ungleta). Aquesta norma de les i i u àtones fa que, en català oriental (on hi ha neutralització i reducció vocàlica de les o àtones), molts parlants no facin l'elisió davant de paraules començades amb o- àtona (la oposició, la opinió...); aquesta no-elisió és molt antiga i explica els fenòmens de diftongació o > au en molts mots per deglutinació: la oliva > l'auliva > auliva. És curiós comprovar com, en aquests mots amb una (h)o- àtona, els parlants, sempre tan savis, apostrofen l'article femení sempre que dins la família derivacional hi hagi alguna paraula que també apostrofi qualsevol altre article: per exemple, si tenim l'hospital és ben normal que la gent digui més fàcilment l'hospitalitat. I això, que consti, és una percepció exclusivament meva.

En aquests casos jo tiraria pel dret i permetria l'apostrofació de l'article femení en totes les paraules (com es fa en italià), tot i les pronúncies ultracorregides de molts parlants i l'útil distinció d'alguns adjectius (fàcilment recuperables pel context): l'inútil, l'imbècil, l'uniforme...

Un altre aspecte controvertit és l'ús de l'apòstrof davant de sigles. Aquí la norma també és ben clara i no hi veig cap problema: si les sigles són sil·labificables (és a dir, pronunciables com una paraula de la llengua), aleshores l'apòstrof es farà servir segons les regles:

l'ONU
l'EFTA
la UEFA
la UNICEF (ho fem així perquè deduïm que la U ve de unió, tot i ser un acrònim anglès)

Si l'acrònim no és sil·labificable (és a dir, que es pronuncia lletra per lletra) tenim un conflicte, perquè en teoria les lletres no s'apostrofen; però com que hem de fer cas de la primera lletra i la paraula d'on prové (masculina o femenina), aleshores és obligat saber-ne l'origen:

la UAB (cap problema: la universitat)
l'IRPF (cap problema: l'impost)
l'AP-7 (cap problema: l'autopista)
la N-II (per què no l'N-II, ja que pronunciem l'ena-dos?)
la R+D+I (per què no l'R+D+I, ja que pronunciem l'erra-més-de-més-i?)

En aquests casos l'apostrofació hauria de ser normal, sense haver de tenir en compte el nom de la vocal. I, també tirant pel dret, permetria l'apòstrof davant dels noms de les lletres.

I què passa amb els truncaments a l'esquerra, tan corrents avui en dia? La norma no els contempla i l'ús normal ha marcat que no s'han d'apostrofar si la paraula completa no s'apostrofava, però resulta que, un cop truncades, aquestes paraules solen desplaçar l'accent a la primera vocal, amb la qual cosa passen a la categoria de paraules femenines començades amb (h)i-/(h)u- tòniques:

la universitat > la uni > per què no l'uni (com ja tenim l'Imma al costat de la Immaculada)?
la informació > la info > per què no l'info?
la il·lusió > la il·lu > per què no l'il·lu?

Per acabar, i ja que hi som, en tots aquests casos d'apostrofació de l'article podríem permetre també la de la preposició de (finançament d'R+D+I, paraula d'Stone...), tot i que entenc que no s'utilitzi perquè, de facto, aquestes paraules comencen amb una e- protètica (no escrita).

Segurament em deixo per descriure alguns altres fenòmens (més o menys rars) en els casos d'apostrofació. Confio que en un futur no gaire llunyà hi podré fer més precisions.

Nois i noies d'Europa (capítol 1: llengües romàniques)

El títol de l'entrada pot induir a error. En aquest context de bloc de lingüística cal aclarir que em referiré a les diverses denominacions que reben nois i noies en les llengües europees, tot atenent especialment l'etimologia dels termes, perquè acabarem veient que les paraules actuals que descriuen els humans d'entre 8 a 15 anys (més o menys) provenen, en última instància i en la majoria dels casos, de conceptes com servent, petit o, en menor mesura, home de reputació dubtosa. L'entrada d'avui serà dedicada a les llengües romàniques.
En primer lloc, no hi seran contemplats els mots comuns a (quasi) totes les llengües romàniques, com ara jove (joven, xove, jeune, giovane, giuven, jovem, etc.), tret que es tracti d'una informació rellevant; en segon lloc, tampoc no hi seran descrits termes que, dins d'Europa, siguin minoritaris o poc estesos (com ara l'espanyol mexicà güey (o chamaco) o el portuguès brasiler garoto); finalment, tampoc no hi seran contemplats els derivats afectius o pejoratius propis de cada terme (per exemple, el portuguès raparigo < rapaz o l'occità drollon < dròlle), si no és que aquests derivats ja tenen carta de naturalesa com a terme bàsic (com el català xiquet, l'aragonès mocet o l'italià giovanotto).

Català

Comencem pel català, evidentment. La primera paraula que a un parlant central li ve al cap és precisament noi (femení noia); tot i que els diferents especialistes no s'hi han acabat posant d'acord, tot apunta cap a dues possibles etimologies: baix llatí NOVIU(M) 'novell' (que també hauria evolucionat cap al nostre nuvi) i un apòcope del derivat ninoi (< nin). Personalment m'inclino per la primera possibilitat, donat que no hi ha consens entre els autors i em sembla una etimologia encertada (el doblet amb nuvi és fàcilment explicable si tenim en compte el desgast que pateixen les paraules que es fan servir en contextos apel·latius com a vocatius).

Actualment a les Balears fan servir el mot al·lot/a, que no és més que el producte de l'assimilació d'una ròtica a una lateral: arlot > al·lot (de la mateixa manera que és comuna la pronúncia pal·lar per parlar); sembla que arlot 'home vil' és d'origen germànic (en anglès hi ha harlot 'puta', que s'explica potser per un derivat sense el component labial w- de whore + el sufix diminutiu -let). El fet és que el terme apareix, molt similar, en italià (arlotto), francès antic (herlot) i provençal (arlòt).

El terme vailet és l'evolució per vocalització de s implosiva de vaslet (cf. masnada > mainada, Ilesda > Lleida, dial. esma > eima, etc.), diminutiu de vassall. I tornem al concepte 'servent' (vassall < llatí medieval *VASSALLU(M) < *VASSUS, d'origen cèltic *uassos > antic irlandès fos o gal·lès gwas). Aquest terme (vassall) és present a tot Europa perquè denota un concepte cabdal en el món feudal.

Pel que fa a minyó/minyona hi ha tot un seguit de derives semàntiques que, prou interessantment, tornen al punt de partença. Diuen els experts que prové del fràncic (llengua germànica) *minnijo 'amor, amistat, afecte' (cf. alemany Minne 'amor' i Minnesänger, els trobadors alemanys, 'cantants de l'amor' literalment). Es troba en francès (mignon 'estimat, favorit') i ha passat a l'anglès com a minion 'sequaç'. És curiós com, a partir de tots aquests significats, en català minyona ha acabat significant altre cop 'serventa'.
Acabarem el repàs dels mots catalans amb un terme molt estès també en d'altres dominis. Em refereixo a xic (i els seus derivats xiquet i xicot). Segons Joan Coromines, aquest mot té una arrel expressiva *xikk- que també es troba per tota la Iberoromània (castellà chico, asturià chicu) i fins i tot en basc (txiki, variant de ttipi, 'petit'). Podríem adduir-hi un cert component onomatopeic que fa d'aquest radical un element molt estès, com també ho és *pis-/pix- per a les paraules relacionades amb l'orina (anglès piss, català pixar, basc pix egin, francès pisser, castellà hacer pis o italià pisciare).

Francès

El francès en diu garçon, derivat del cas oblic del francès antic garçun; el cas recte corresponent és gars 'miserable', també d'origen germànic (*wrakkjo 'rodamón'; cf. anglès wretch). Aquest mot ha passat al castellà amb la forma garzón, al català garsó (fixem-nos que la grafia catalana és més fidel a l'ètim) i al friülà com a garğon. Per al femení fa servir fille < FILIA(M), en una curiosa ampliació semàntica.

Occità

L'occità fa servir dròlle/a, paral·lel al francès drôle, també d'origen germànic (*truzla); l'ètim ha donat el conegudíssim germanisme troll (popularitzat per la literatura fantàstica de temàtica medieval, com la saga de Tolkien, i els contes populars d'Andersen i dels germans Grimm). Aquesta paraula és la més estesa, juntament amb els adjectius ja coneguts (pichon/pichòt 'petit', d'origen anàleg al sard piciocu, l'italià piccolo o el romanx pitschen; vegeu més avall). L'occità també utilitza un derivat de garçon: garçonet. I una paraula curiosa, gojat, emparentada amb la nostra goja (o dona d'aigua); he llegit diverses possibilitats d'etimologia (l'hebreu goi, el caló gadjó...), però per la significació i l'àmbit d'ús aquí també goso proposar un origen llatí clar: GAUDIA(M). Si GAUDIU(M) dóna goig, per què no un femení (o neutre plural) que doni goja? Potser no cal anar tan lluny; simplement flexionant goig en femení n'obtenim goja (com de roig tenim roja o de boig tenim boja). Ningú ho ha proposat, i a vegades les explicacions més fàcils són les menys buscades. A partir d'aquí, la derivació de goja a gojat és planera (com la de roja a rogenc).

Italià

L'italià fa anar diverses paraules. La més estesa és ragazzo/a, segons alguns autors del baix llatí RAGAZIU(M), probablement d'origen grec, tot i que és més probable l'etimologia àrab (< raqqas 'missatger'). Aquesta paraula també recull el sentit actual de 'servent' i 'mosso'. Altres termes usats a Itàlia són fanciullo/a (derivat de fancello i fanticello; vegeu més avall, al paràgraf sobre el grup retoromànic) i giovane (< IUVENE(M)), amb un derivat tan estès i comú com giovanotto.
Cal dir que el napolità guaglione (forma italianitzada de (g)uagliò) es pot considerar un mot general gràcies a l'extensió del coneixement d'aquesta parla per la puixança de la cançó napolitana al llarg de l'últim segle i mig. Aquest terme, d'etimologia obscura, s'ha relacionat amb el francès garçon (napolitanitzat com a guarzò) i amb altres ètims poc clars; sembla que podria derivar (per evolució fonètica natural i significat del mot) d'un llatí GANEONE(M) 'calavera, llibertí' (amb dissimilació de nasals i la típica labialització de la g- inicial).

Romanès

El romanès té el mot băiat, d'origen incert. És molt probable que derivi, gràcies a aquest sentit universal que el relaciona amb 'servent', d'un verb llatí BAIULARE 'carregar, traginar', del mot baix llatí BAIULU(M) 'camàlic', que en català dóna batlle/batle. Un altre ètim possible pot ser *BAILIATU(M), relacionat amb l'anterior, i perfectament explicable (la ela palatalitzada acaba deslateralitzant-se en romanès, com ho demostren tants exemples com aquests i més: LEPORE(M) > iepure 'llebre', *LJUBIRE (eslavisme) > iubi 'estimar', CAVALLI (plural de CAVALLU(M) > cal) > cai 'cavalls'.
Un altre terme usat en romanès (més en el sentit neutre de 'jove') és tânăr, derivat de TENERU(M) > català tendre, cast. tierno, portuguès tenro o italià tenero. El romanès és únic a conservar aquest valor de l'ètim llatí, com també el de VETERANU(M) > bătrîn 'vell' on la resta tenim derivats cultes, com veterà (en toponímia hi ha Vedrà).

Castellà, portuguès, asturià i aragonès (grup iberoromànic)

L'iberoromànic té també tot un conjunt de denominacions que tenen origen en termes pejoratius, com ara el portuguès (i gallec) rapaz (també castellà i asturià), provinent del llatí RAPACE(M) 'rapaç, que roba' (del verb rapere). Seguint amb el castellà tenim el terme muchacho (antigament mochacho), derivat de mocho (possiblement provinent del llatí MUTILU(M) 'mancat, mutilat', que també dóna l'equivalent basc del nostre noi: mutil/motel). Alguns autors apunten el mateix origen de mocho i de mozo, tot i que aquest últim nom prové més aviat de MUSTEU(M) 'jove, fresc' (cf. most); cal dir que el nostre mosso és un castellanisme antic documentat ja a Jaume I i sobretot a partir del segle XV. El portuguès moço n'és germà. Tant mozo (gallec) com mozu (asturià) i mocet (aragonès) també recullen el sentit de 'noi' i de 'jove'.
El castellà té també zagal (cognat del nostre sagal), que té l'origen en l'àrab hispànic zaggal 'jove, valent', i chaval (d'on el català xaval), provinent del caló chavó (tot i que Coromines el relaciona amb l'àrab hispànic xabaab 'donzell').
L'aragonès també té un derivat de MUSTEU(M), tal com s'ha vist, anàleg al castellà: mocet. El que és interessant (a banda dels anàlegs al català chiquet i chicot, més usats com a adjectius que no pas com a substantius) és el mot mesache/misache (femení mesacha/misacha), cognat del nostre missatge (baix llatí *MISSATICU(M)). Ja hem vist com una paraula que tenia el significat de 'missatger' (l'àrab raqqas) acaba volent dir 'noi' (l'italià ragazzo). La clau de volta la trobem, altre cop, en la feina del missatger: carregar, traginar, portar, servir en definitiva. En alguns parlars conservadors missatge encara denomina el jove encarregat de portar el que li demanen (l'equivalent del castellà recadero).

Romanx, friülà i ladí (grup retoromànic)

El romanx grisó, com a mot general per referir-se al nostre noi, té mat (femení matta); els diccionaris donen com a etimologia el llatí MARITU(M) (derivat de mas 'mascle'), però per l'accentuació que hi veig (i llarga que dóna marit en català, per exemple) i per la forma femenina (amb doble t) no em sembla un bon resultat. L'origen en el llatí mas el veig clar, tanmateix.
Seguint amb el subgrup retoromànic, el friülà en diu fantat (de clara relació amb l'origen de fanciullo < fancello < fanticello); no n'he trobat referències etimològiques, però aventuro un ètim INFANTATU(M), tant per a l'italià com per al friülà (no seria estranya una retroformació *FANTATU(M) com a arrel després d'haver suprimit un fals prefix negatiu in-).
Pel que fa al ladí, tenim el mot tosat (i els derivats tosatel i tosaton). Tampoc no n'hi ha informació etimològica, i aquí la cosa no em sembla tan senzilla. Podríem proposar un *TONSATU(M) com a ètim, derivat del clàssic TONSUS (participi de tondere > tondre). Potser, per tant, deriva semànticament a partir d'una idea com tos ('rapat') o tonsurat (com els monjos). Les propostes d'etimologia, però, s'han de contrastar: en aquest cas, si ens fixem en el femení, veiem que és tosa (i no *tosà/tosata), per la qual cosa l'etimologia proposada perd gairebé tot el sentit des del moment que el mot masculí deriva del femení. La mantinc tal com l'he formulada perquè també es vegi que els fets són tossuts i que la realitat sovint imposa la seva llei. Ciència etimològica en temps real.

Sard

El sard compta amb la paraula piciocu (o pitzocu), d'arrel comuna als dialectes sud-italians (cf. napolità i calabrès picciurì(n)) i que comparteix amb l'italià comú piccolo 'petit', l'occità pichon o el romanx pitschen 'íd.'.



Hem vist la munió d'accepcions i de formes que té el concepte 'jove d'entre 8 i 15 anys' en les llengües europees; no he volgut ni he pretès ser exhaustiu. Sóc conscient que m'he deixat denominacions en algunes llengües que no conec gaire, i ja sabeu que qualsevol aportació que vulgueu fer a aquesta i altres entrades serà molt benvinguda. En les properes miraré de fer també un panorama d'aquest concepte expressat en les llengües dels grups que conviuen a Europa actualment: el germànic, el cèltic, l'eslau, el bàltic, l'albanès, el grec (família indoeuropea), el finoúgric (família uraloaltaica) i el basc (sense filiació coneguda). És un projecte que requerirà feina (com la que he tingut per fer aquest primer capítol) i sens dubte la vostra paciència.

Tempestes i turments

La terminologia referent als fenòmens meteorològics ha existit sempre, tot i que els informatius especialitzats l'han estès, mediatitzada per la llengua estàndard (o normativa), gràcies als mitjans de comunicació. Aquest conjunt de paraules és certament ancestral i en moltes llengües va unit a tota una sèrie de ritus i creences que n'han configurat el sentit original i el sentit derivat al llarg del temps.

Començarem amb el concepte tempesta. Aquesta paraula prové del llatí TEMPESTA(M), translació a la primera declinació del clàssic tempestas, -atis, de la tercera (d'on prové també tempestat o el castellà tempestad); el primer ètim dóna, en altres parts de la Romània, el francès tempête o l'occità tempèsta. L'origen últim d'aquest mot l'hem de buscar en la mateixa arrel del llatí tempus, -oris (l'alternança apofònica entre -o- i -e- la trobem en molts altres derivats llatins, com ara honos - honestus, i és ben normal dins la flexió nominal i verbal: homo - hominis, genus - generis...). La paraula llatina ha passat a d'altres llengües (com l'anglès tempest), tot i que a vegades amb derivacions semàntiques (com l'irlandès timpiste 'accident').

És ben sabut que la paraula castellana habitual que recull el significat de tempesta és tormenta, d'arrel clarament relacionada amb el nostre turment. En portuguès hi trobem tormenta, però també tempestade, borrasca o trovoada (gallec treboada), que recull el significat de la nostra tamborinada o tronada. L'origen etimològic de tormenta l'hem de buscar en l'arrel indoeuropea *terkw-, font del verb torquere > tòrcer i torçar (d'on també tenim la tortura). Ja se sap que una de les formes de turment o de tortura és el "torçament". Cal aclarir ara que aquesta paraula castellana ha passat a alguns parlars catalans (tormenta, turmenta), documentada a partir del segle XVI.

En italià se'n diu temporale, també derivat de tempus; aquest ètim dóna en català (i altres llengües) el terme temporal, referit sobretot a l'episodi de mal temps (concepte que, altre cop, trobem en el mot maltempsada, compost català a partir de temps: el préstec italià maltempata es fa servir actualment a Malta).

El romanès fa servir un mot curiós (des del nostre punt de vista), ja que diu furtună < FORTUNA(M), derivat llatí de fors 'sort' (cf. fort, força...) que conservem en català i altres llengües romàniques amb la forma fortuna, fortune, etc. Aquesta deriva semàntica és comuna a la zona balcànica, ja que el llatinisme es conserva amb aquesta accepció també en albanès (furtunë) i grec (φουρτoύνα - furtuna).

El mot protogermànic *sturmaz dóna tot el seguit de reflexos en les llengües germàniques que ja coneixem: anglès, danès, noruec, suec i neerlandès storm, alemany Sturm, frisó stoarm i islandès stormur. És curiós que, en darrer terme, aquesta paraula provingui també d'una arrel indoeuropea *(s)tur-/(s)twer- 'girar' (cf. anglès stir), relacionada amb l'arrel que origina el llatí torquere i tormentum. Notem també que storm/Sturm recull el valor de turment. Més endavant, en una altra entrada, parlarem de la essa mòbil en determinades reconstruccions indoeuropees.

La paraula storm ha passat com a préstec a l'irlandès (stoirm), al manx (sterrym) i al gal·lès (storm). El gaèlic té gailleann (probablement derivat d'un antic préstec anglès: gale). El bretó fa servir el compost barr-amzer ('cim de temps') o bé el préstec tempest, tot i que (típic del clima atlàntic) el concepte korventenn 'huracà' (de kor i gwent; cf. gal·lès corwynt o còrnic corwins) hi és usual. La influència germànica també es deixa notar en el polonès sztorm/szturm, el lituà štormas o l'ucraïnès шторм (štorm).

Finalment, com en diuen els bascos? Doncs ekaitz < *egu-gaitz, un compost de *egu- 'dia' (present en egun 'dia', eguerdi 'migdia', eguraldi 'oratge', eguzki 'sol' o egunsenti 'alba') i gaitz 'dolent' (i tornem al concepte català paral·lel maltempsada).

No tot ve de l'acusatiu llatí (2)

En l'entrada homònima, ja vam parlar dels casos en què, malgrat la tendència inicial, en català s'han conservat mots que provenen del nominatiu llatí (també alguns del genitiu i de l'ablatiu). Ara parlarem de molts altres, tots cultismes, que han pres en català la forma del nominatiu llatí (amb les mínimes modificacions ortogràfiques amb què s'hi han acomodat, com ara l'accentuació o la substitució dels grups hel·lenitzants ph, th i ch per f, t i c/qu, respectivament). Les llistes ofertes no són exhaustives.

El primer grup de paraules són aquells mots masculins plans acabats en -us (cal recordar que són invariables pel que fa al nombre, és a dir que singular i plural són iguals). Aquestes paraules provenen majoritàriament de la segona declinació, tot i que n'hi ha també de la quarta (com ara hiatus o idus):

àngelus (diferent d'àngel)

anus

cactus

campus (diferent de camp)

cúmulus (i tots els cultismes que descriuen tipus de núvols: cirrus, altostratus, nimbus...)

cunnilingus

detritus

domus

estatus (diferent d'estat)

eucaliptus

fal·lus

fetus

ficus

focus

globus

hiatus (també hiat)

humus

ictus

idus (només plural: els idus de març)

lotus

lupus (diferent de llop)

mucus (diferent de moc)

pius (i l'antònim impius)

porus

rictus

sinus (i derivats)

tètanus

tifus

tipus (els derivats admeten ja la forma sense -us: arquetip(us), fenotip(us), prototip(us)...)

virus (i derivats)

Aquí hi incloem també els antropònims (noms propis de persona), com ara Màrius, Brutus, Titus o Pius); altres cultismes de la segona declinació acaben en -er, com ara càncer o cràter.

El segon grup, més nombrós, és format per mots masculins derivats de neutres en -um llatins (cal recordar que solen ser sempre paraules esdrúixoles i que, per tant, s'accentuen sempre, o bé planes acabades en -m):

àlbum

aquàrium (també aquari)

currículum

decòrum

desideràtum (i el seu plural, ara femení, desiderata)

espèculum

estèrnum

fílum

fòrum > fur

harmònium

íleum

ílium

linòleum

maremàgnum

mèdium (diferent de medi) > mig

memoràndum

pandemònium

pèplum

pòdium (també podi) > puig

pràcticum

quadrívium

quàntum

referèndum

sèrum

simpòsium (també simposi)

solàrium

súmmum

terràrium (també terrari)

tríduum

trívium

ultimàtum

La paraula factòtum és un compost de fac 'fes' i totum 'tot'; vademècum no és un neutre llatí, ja que és formada per vade 'vés' i mecum 'amb mi'; quòrum és un genitiu plural; i llatinòrum és una formació catalana imitativa.

Un altre grup força nombrós és el conformat pels nominatius llatins de la tercera declinació (la majoria acabats en -s o -x < -g/c + s):

absis

artífex

bíceps

clítoris

còccix (el castellà coxis és antietimològic)

còdex

corpus (diferent de cos)

còrtex

ens

esfinx

fòrceps

frontis (no és genitiu de frons, sinó nominatiu del tema frontid-)

glotis

harúspex

hèlix (també hèlice)

índex (i derivats, com subíndex, superíndex...)

làtex

linx

opus

pelvis

penis

plebs

pontífex

pus

quadríceps

sílex

tríceps

urbs

vèrtex

vòrtex

La paraula càries podria incloure's en aquesta llista, tot i que prové de la cinquena declinació (els mots provinents d'aquesta cinquena declinació van passar en massa a la primera ja en època postclàssica, com dia o matèria); els cultismes han arribat al català amb la terminació -e(s): espècie, sèrie, etc.

També de la tercera declinació tenim abundants cultismes amb el sufix -men, -minis (tots neutres); no s'han de confondre amb els cultismes d'origen grec amb el sufix -menos (com ara fenomen, noümen o prolegomen); fixem-nos, efectivament, que els derivats tenen -min- (examinar, seminal, germinar...), diferent dels grecs, que mantenen -men- (fenomenal). Cal recordar que aquests cultismes (quan són plans), tant llatins com grecs, s'accentuen només en el plural (exàmens, gèrmens...):

abdomen

albumen

flamen

dictamen

duramen

examen (> eixam)

espècimen

germen

lumen

numen

semen

La paraula dolmen, malgrat l'aparença, és un celtisme (cf. bretó taol maen 'taula de pedra').

Per acabar, tot i que no són substantius i, per tant, no poden ser declinats, cal apuntar (ja que hi som) aquells llatinismes directes que provenen de formes verbals conjugades; també han estat naturalitzats ortogràficament:

accèssit 's'hi va acostar'

àudio 'sento'

dèficit 'va mancar'

gaudeamus 'gaudim'

lavabo 'rentaré'

oremus 'preguem'

placebo 'plauré'

plàcet 'plau'

superàvit 'va sobrar'

Tibidabo < tibi dabo 'et donaré'

vídeo 'veig'