Nois i noies d'Europa (capítol 1: llengües romàniques)

El títol de l'entrada pot induir a error. En aquest context de bloc de lingüística cal aclarir que em referiré a les diverses denominacions que reben nois i noies en les llengües europees, tot atenent especialment l'etimologia dels termes, perquè acabarem veient que les paraules actuals que descriuen els humans d'entre 8 a 15 anys (més o menys) provenen, en última instància i en la majoria dels casos, de conceptes com servent, petit o, en menor mesura, home de reputació dubtosa. L'entrada d'avui serà dedicada a les llengües romàniques.
En primer lloc, no hi seran contemplats els mots comuns a (quasi) totes les llengües romàniques, com ara jove (joven, xove, jeune, giovane, giuven, jovem, etc.), tret que es tracti d'una informació rellevant; en segon lloc, tampoc no hi seran descrits termes que, dins d'Europa, siguin minoritaris o poc estesos (com ara l'espanyol mexicà güey (o chamaco) o el portuguès brasiler garoto); finalment, tampoc no hi seran contemplats els derivats afectius o pejoratius propis de cada terme (per exemple, el portuguès raparigo < rapaz o l'occità drollon < dròlle), si no és que aquests derivats ja tenen carta de naturalesa com a terme bàsic (com el català xiquet, l'aragonès mocet o l'italià giovanotto).

Català

Comencem pel català, evidentment. La primera paraula que a un parlant central li ve al cap és precisament noi (femení noia); tot i que els diferents especialistes no s'hi han acabat posant d'acord, tot apunta cap a dues possibles etimologies: baix llatí NOVIU(M) 'novell' (que també hauria evolucionat cap al nostre nuvi) i un apòcope del derivat ninoi (< nin). Personalment m'inclino per la primera possibilitat, donat que no hi ha consens entre els autors i em sembla una etimologia encertada (el doblet amb nuvi és fàcilment explicable si tenim en compte el desgast que pateixen les paraules que es fan servir en contextos apel·latius com a vocatius).

Actualment a les Balears fan servir el mot al·lot/a, que no és més que el producte de l'assimilació d'una ròtica a una lateral: arlot > al·lot (de la mateixa manera que és comuna la pronúncia pal·lar per parlar); sembla que arlot 'home vil' és d'origen germànic (en anglès hi ha harlot 'puta', que s'explica potser per un derivat sense el component labial w- de whore + el sufix diminutiu -let). El fet és que el terme apareix, molt similar, en italià (arlotto), francès antic (herlot) i provençal (arlòt).

El terme vailet és l'evolució per vocalització de s implosiva de vaslet (cf. masnada > mainada, Ilesda > Lleida, dial. esma > eima, etc.), diminutiu de vassall. I tornem al concepte 'servent' (vassall < llatí medieval *VASSALLU(M) < *VASSUS, d'origen cèltic *uassos > antic irlandès fos o gal·lès gwas). Aquest terme (vassall) és present a tot Europa perquè denota un concepte cabdal en el món feudal.

Pel que fa a minyó/minyona hi ha tot un seguit de derives semàntiques que, prou interessantment, tornen al punt de partença. Diuen els experts que prové del fràncic (llengua germànica) *minnijo 'amor, amistat, afecte' (cf. alemany Minne 'amor' i Minnesänger, els trobadors alemanys, 'cantants de l'amor' literalment). Es troba en francès (mignon 'estimat, favorit') i ha passat a l'anglès com a minion 'sequaç'. És curiós com, a partir de tots aquests significats, en català minyona ha acabat significant altre cop 'serventa'.
Acabarem el repàs dels mots catalans amb un terme molt estès també en d'altres dominis. Em refereixo a xic (i els seus derivats xiquet i xicot). Segons Joan Coromines, aquest mot té una arrel expressiva *xikk- que també es troba per tota la Iberoromània (castellà chico, asturià chicu) i fins i tot en basc (txiki, variant de ttipi, 'petit'). Podríem adduir-hi un cert component onomatopeic que fa d'aquest radical un element molt estès, com també ho és *pis-/pix- per a les paraules relacionades amb l'orina (anglès piss, català pixar, basc pix egin, francès pisser, castellà hacer pis o italià pisciare).

Francès

El francès en diu garçon, derivat del cas oblic del francès antic garçun; el cas recte corresponent és gars 'miserable', també d'origen germànic (*wrakkjo 'rodamón'; cf. anglès wretch). Aquest mot ha passat al castellà amb la forma garzón, al català garsó (fixem-nos que la grafia catalana és més fidel a l'ètim) i al friülà com a garğon. Per al femení fa servir fille < FILIA(M), en una curiosa ampliació semàntica.

Occità

L'occità fa servir dròlle/a, paral·lel al francès drôle, també d'origen germànic (*truzla); l'ètim ha donat el conegudíssim germanisme troll (popularitzat per la literatura fantàstica de temàtica medieval, com la saga de Tolkien, i els contes populars d'Andersen i dels germans Grimm). Aquesta paraula és la més estesa, juntament amb els adjectius ja coneguts (pichon/pichòt 'petit', d'origen anàleg al sard piciocu, l'italià piccolo o el romanx pitschen; vegeu més avall). L'occità també utilitza un derivat de garçon: garçonet. I una paraula curiosa, gojat, emparentada amb la nostra goja (o dona d'aigua); he llegit diverses possibilitats d'etimologia (l'hebreu goi, el caló gadjó...), però per la significació i l'àmbit d'ús aquí també goso proposar un origen llatí clar: GAUDIA(M). Si GAUDIU(M) dóna goig, per què no un femení (o neutre plural) que doni goja? Potser no cal anar tan lluny; simplement flexionant goig en femení n'obtenim goja (com de roig tenim roja o de boig tenim boja). Ningú ho ha proposat, i a vegades les explicacions més fàcils són les menys buscades. A partir d'aquí, la derivació de goja a gojat és planera (com la de roja a rogenc).

Italià

L'italià fa anar diverses paraules. La més estesa és ragazzo/a, segons alguns autors del baix llatí RAGAZIU(M), probablement d'origen grec, tot i que és més probable l'etimologia àrab (< raqqas 'missatger'). Aquesta paraula també recull el sentit actual de 'servent' i 'mosso'. Altres termes usats a Itàlia són fanciullo/a (derivat de fancello i fanticello; vegeu més avall, al paràgraf sobre el grup retoromànic) i giovane (< IUVENE(M)), amb un derivat tan estès i comú com giovanotto.
Cal dir que el napolità guaglione (forma italianitzada de (g)uagliò) es pot considerar un mot general gràcies a l'extensió del coneixement d'aquesta parla per la puixança de la cançó napolitana al llarg de l'últim segle i mig. Aquest terme, d'etimologia obscura, s'ha relacionat amb el francès garçon (napolitanitzat com a guarzò) i amb altres ètims poc clars; sembla que podria derivar (per evolució fonètica natural i significat del mot) d'un llatí GANEONE(M) 'calavera, llibertí' (amb dissimilació de nasals i la típica labialització de la g- inicial).

Romanès

El romanès té el mot băiat, d'origen incert. És molt probable que derivi, gràcies a aquest sentit universal que el relaciona amb 'servent', d'un verb llatí BAIULARE 'carregar, traginar', del mot baix llatí BAIULU(M) 'camàlic', que en català dóna batlle/batle. Un altre ètim possible pot ser *BAILIATU(M), relacionat amb l'anterior, i perfectament explicable (la ela palatalitzada acaba deslateralitzant-se en romanès, com ho demostren tants exemples com aquests i més: LEPORE(M) > iepure 'llebre', *LJUBIRE (eslavisme) > iubi 'estimar', CAVALLI (plural de CAVALLU(M) > cal) > cai 'cavalls'.
Un altre terme usat en romanès (més en el sentit neutre de 'jove') és tânăr, derivat de TENERU(M) > català tendre, cast. tierno, portuguès tenro o italià tenero. El romanès és únic a conservar aquest valor de l'ètim llatí, com també el de VETERANU(M) > bătrîn 'vell' on la resta tenim derivats cultes, com veterà (en toponímia hi ha Vedrà).

Castellà, portuguès, asturià i aragonès (grup iberoromànic)

L'iberoromànic té també tot un conjunt de denominacions que tenen origen en termes pejoratius, com ara el portuguès (i gallec) rapaz (també castellà i asturià), provinent del llatí RAPACE(M) 'rapaç, que roba' (del verb rapere). Seguint amb el castellà tenim el terme muchacho (antigament mochacho), derivat de mocho (possiblement provinent del llatí MUTILU(M) 'mancat, mutilat', que també dóna l'equivalent basc del nostre noi: mutil/motel). Alguns autors apunten el mateix origen de mocho i de mozo, tot i que aquest últim nom prové més aviat de MUSTEU(M) 'jove, fresc' (cf. most); cal dir que el nostre mosso és un castellanisme antic documentat ja a Jaume I i sobretot a partir del segle XV. El portuguès moço n'és germà. Tant mozo (gallec) com mozu (asturià) i mocet (aragonès) també recullen el sentit de 'noi' i de 'jove'.
El castellà té també zagal (cognat del nostre sagal), que té l'origen en l'àrab hispànic zaggal 'jove, valent', i chaval (d'on el català xaval), provinent del caló chavó (tot i que Coromines el relaciona amb l'àrab hispànic xabaab 'donzell').
L'aragonès també té un derivat de MUSTEU(M), tal com s'ha vist, anàleg al castellà: mocet. El que és interessant (a banda dels anàlegs al català chiquet i chicot, més usats com a adjectius que no pas com a substantius) és el mot mesache/misache (femení mesacha/misacha), cognat del nostre missatge (baix llatí *MISSATICU(M)). Ja hem vist com una paraula que tenia el significat de 'missatger' (l'àrab raqqas) acaba volent dir 'noi' (l'italià ragazzo). La clau de volta la trobem, altre cop, en la feina del missatger: carregar, traginar, portar, servir en definitiva. En alguns parlars conservadors missatge encara denomina el jove encarregat de portar el que li demanen (l'equivalent del castellà recadero).

Romanx, friülà i ladí (grup retoromànic)

El romanx grisó, com a mot general per referir-se al nostre noi, té mat (femení matta); els diccionaris donen com a etimologia el llatí MARITU(M) (derivat de mas 'mascle'), però per l'accentuació que hi veig (i llarga que dóna marit en català, per exemple) i per la forma femenina (amb doble t) no em sembla un bon resultat. L'origen en el llatí mas el veig clar, tanmateix.
Seguint amb el subgrup retoromànic, el friülà en diu fantat (de clara relació amb l'origen de fanciullo < fancello < fanticello); no n'he trobat referències etimològiques, però aventuro un ètim INFANTATU(M), tant per a l'italià com per al friülà (no seria estranya una retroformació *FANTATU(M) com a arrel després d'haver suprimit un fals prefix negatiu in-).
Pel que fa al ladí, tenim el mot tosat (i els derivats tosatel i tosaton). Tampoc no n'hi ha informació etimològica, i aquí la cosa no em sembla tan senzilla. Podríem proposar un *TONSATU(M) com a ètim, derivat del clàssic TONSUS (participi de tondere > tondre). Potser, per tant, deriva semànticament a partir d'una idea com tos ('rapat') o tonsurat (com els monjos). Les propostes d'etimologia, però, s'han de contrastar: en aquest cas, si ens fixem en el femení, veiem que és tosa (i no *tosà/tosata), per la qual cosa l'etimologia proposada perd gairebé tot el sentit des del moment que el mot masculí deriva del femení. La mantinc tal com l'he formulada perquè també es vegi que els fets són tossuts i que la realitat sovint imposa la seva llei. Ciència etimològica en temps real.

Sard

El sard compta amb la paraula piciocu (o pitzocu), d'arrel comuna als dialectes sud-italians (cf. napolità i calabrès picciurì(n)) i que comparteix amb l'italià comú piccolo 'petit', l'occità pichon o el romanx pitschen 'íd.'.



Hem vist la munió d'accepcions i de formes que té el concepte 'jove d'entre 8 i 15 anys' en les llengües europees; no he volgut ni he pretès ser exhaustiu. Sóc conscient que m'he deixat denominacions en algunes llengües que no conec gaire, i ja sabeu que qualsevol aportació que vulgueu fer a aquesta i altres entrades serà molt benvinguda. En les properes miraré de fer també un panorama d'aquest concepte expressat en les llengües dels grups que conviuen a Europa actualment: el germànic, el cèltic, l'eslau, el bàltic, l'albanès, el grec (família indoeuropea), el finoúgric (família uraloaltaica) i el basc (sense filiació coneguda). És un projecte que requerirà feina (com la que he tingut per fer aquest primer capítol) i sens dubte la vostra paciència.

Tempestes i turments

La terminologia referent als fenòmens meteorològics ha existit sempre, tot i que els informatius especialitzats l'han estès, mediatitzada per la llengua estàndard (o normativa), gràcies als mitjans de comunicació. Aquest conjunt de paraules és certament ancestral i en moltes llengües va unit a tota una sèrie de ritus i creences que n'han configurat el sentit original i el sentit derivat al llarg del temps.

Començarem amb el concepte tempesta. Aquesta paraula prové del llatí TEMPESTA(M), translació a la primera declinació del clàssic tempestas, -atis, de la tercera (d'on prové també tempestat o el castellà tempestad); el primer ètim dóna, en altres parts de la Romània, el francès tempête o l'occità tempèsta. L'origen últim d'aquest mot l'hem de buscar en la mateixa arrel del llatí tempus, -oris (l'alternança apofònica entre -o- i -e- la trobem en molts altres derivats llatins, com ara honos - honestus, i és ben normal dins la flexió nominal i verbal: homo - hominis, genus - generis...). La paraula llatina ha passat a d'altres llengües (com l'anglès tempest), tot i que a vegades amb derivacions semàntiques (com l'irlandès timpiste 'accident').

És ben sabut que la paraula castellana habitual que recull el significat de tempesta és tormenta, d'arrel clarament relacionada amb el nostre turment. En portuguès hi trobem tormenta, però també tempestade, borrasca o trovoada (gallec treboada), que recull el significat de la nostra tamborinada o tronada. L'origen etimològic de tormenta l'hem de buscar en l'arrel indoeuropea *terkw-, font del verb torquere > tòrcer i torçar (d'on també tenim la tortura). Ja se sap que una de les formes de turment o de tortura és el "torçament". Cal aclarir ara que aquesta paraula castellana ha passat a alguns parlars catalans (tormenta, turmenta), documentada a partir del segle XVI.

En italià se'n diu temporale, també derivat de tempus; aquest ètim dóna en català (i altres llengües) el terme temporal, referit sobretot a l'episodi de mal temps (concepte que, altre cop, trobem en el mot maltempsada, compost català a partir de temps: el préstec italià maltempata es fa servir actualment a Malta).

El romanès fa servir un mot curiós (des del nostre punt de vista), ja que diu furtună < FORTUNA(M), derivat llatí de fors 'sort' (cf. fort, força...) que conservem en català i altres llengües romàniques amb la forma fortuna, fortune, etc. Aquesta deriva semàntica és comuna a la zona balcànica, ja que el llatinisme es conserva amb aquesta accepció també en albanès (furtunë) i grec (φουρτoύνα - furtuna).

El mot protogermànic *sturmaz dóna tot el seguit de reflexos en les llengües germàniques que ja coneixem: anglès, danès, noruec, suec i neerlandès storm, alemany Sturm, frisó stoarm i islandès stormur. És curiós que, en darrer terme, aquesta paraula provingui també d'una arrel indoeuropea *(s)tur-/(s)twer- 'girar' (cf. anglès stir), relacionada amb l'arrel que origina el llatí torquere i tormentum. Notem també que storm/Sturm recull el valor de turment. Més endavant, en una altra entrada, parlarem de la essa mòbil en determinades reconstruccions indoeuropees.

La paraula storm ha passat com a préstec a l'irlandès (stoirm), al manx (sterrym) i al gal·lès (storm). El gaèlic té gailleann (probablement derivat d'un antic préstec anglès: gale). El bretó fa servir el compost barr-amzer ('cim de temps') o bé el préstec tempest, tot i que (típic del clima atlàntic) el concepte korventenn 'huracà' (de kor i gwent; cf. gal·lès corwynt o còrnic corwins) hi és usual. La influència germànica també es deixa notar en el polonès sztorm/szturm, el lituà štormas o l'ucraïnès шторм (štorm).

Finalment, com en diuen els bascos? Doncs ekaitz < *egu-gaitz, un compost de *egu- 'dia' (present en egun 'dia', eguerdi 'migdia', eguraldi 'oratge', eguzki 'sol' o egunsenti 'alba') i gaitz 'dolent' (i tornem al concepte català paral·lel maltempsada).

No tot ve de l'acusatiu llatí (2)

En l'entrada homònima, ja vam parlar dels casos en què, malgrat la tendència inicial, en català s'han conservat mots que provenen del nominatiu llatí (també alguns del genitiu i de l'ablatiu). Ara parlarem de molts altres, tots cultismes, que han pres en català la forma del nominatiu llatí (amb les mínimes modificacions ortogràfiques amb què s'hi han acomodat, com ara l'accentuació o la substitució dels grups hel·lenitzants ph, th i ch per f, t i c/qu, respectivament). Les llistes ofertes no són exhaustives.

El primer grup de paraules són aquells mots masculins plans acabats en -us (cal recordar que són invariables pel que fa al nombre, és a dir que singular i plural són iguals). Aquestes paraules provenen majoritàriament de la segona declinació, tot i que n'hi ha també de la quarta (com ara hiatus o idus):

àngelus (diferent d'àngel)

anus

cactus

campus (diferent de camp)

cúmulus (i tots els cultismes que descriuen tipus de núvols: cirrus, altostratus, nimbus...)

cunnilingus

detritus

domus

estatus (diferent d'estat)

eucaliptus

fal·lus

fetus

ficus

focus

globus

hiatus (també hiat)

humus

ictus

idus (només plural: els idus de març)

lotus

lupus (diferent de llop)

mucus (diferent de moc)

pius (i l'antònim impius)

porus

rictus

sinus (i derivats)

tètanus

tifus

tipus (els derivats admeten ja la forma sense -us: arquetip(us), fenotip(us), prototip(us)...)

virus (i derivats)

Aquí hi incloem també els antropònims (noms propis de persona), com ara Màrius, Brutus, Titus o Pius); altres cultismes de la segona declinació acaben en -er, com ara càncer o cràter.

El segon grup, més nombrós, és format per mots masculins derivats de neutres en -um llatins (cal recordar que solen ser sempre paraules esdrúixoles i que, per tant, s'accentuen sempre, o bé planes acabades en -m):

àlbum

aquàrium (també aquari)

currículum

decòrum

desideràtum (i el seu plural, ara femení, desiderata)

espèculum

estèrnum

fílum

fòrum > fur

harmònium

íleum

ílium

linòleum

maremàgnum

mèdium (diferent de medi) > mig

memoràndum

pandemònium

pèplum

pòdium (també podi) > puig

pràcticum

quadrívium

quàntum

referèndum

sèrum

simpòsium (també simposi)

solàrium

súmmum

terràrium (també terrari)

tríduum

trívium

ultimàtum

La paraula factòtum és un compost de fac 'fes' i totum 'tot'; vademècum no és un neutre llatí, ja que és formada per vade 'vés' i mecum 'amb mi'; quòrum és un genitiu plural; i llatinòrum és una formació catalana imitativa.

Un altre grup força nombrós és el conformat pels nominatius llatins de la tercera declinació (la majoria acabats en -s o -x < -g/c + s):

absis

artífex

bíceps

clítoris

còccix (el castellà coxis és antietimològic)

còdex

corpus (diferent de cos)

còrtex

ens

esfinx

fòrceps

frontis (no és genitiu de frons, sinó nominatiu del tema frontid-)

glotis

harúspex

hèlix (també hèlice)

índex (i derivats, com subíndex, superíndex...)

làtex

linx

opus

pelvis

penis

plebs

pontífex

pus

quadríceps

sílex

tríceps

urbs

vèrtex

vòrtex

La paraula càries podria incloure's en aquesta llista, tot i que prové de la cinquena declinació (els mots provinents d'aquesta cinquena declinació van passar en massa a la primera ja en època postclàssica, com dia o matèria); els cultismes han arribat al català amb la terminació -e(s): espècie, sèrie, etc.

També de la tercera declinació tenim abundants cultismes amb el sufix -men, -minis (tots neutres); no s'han de confondre amb els cultismes d'origen grec amb el sufix -menos (com ara fenomen, noümen o prolegomen); fixem-nos, efectivament, que els derivats tenen -min- (examinar, seminal, germinar...), diferent dels grecs, que mantenen -men- (fenomenal). Cal recordar que aquests cultismes (quan són plans), tant llatins com grecs, s'accentuen només en el plural (exàmens, gèrmens...):

abdomen

albumen

flamen

dictamen

duramen

examen (> eixam)

espècimen

germen

lumen

numen

semen

La paraula dolmen, malgrat l'aparença, és un celtisme (cf. bretó taol maen 'taula de pedra').

Per acabar, tot i que no són substantius i, per tant, no poden ser declinats, cal apuntar (ja que hi som) aquells llatinismes directes que provenen de formes verbals conjugades; també han estat naturalitzats ortogràficament:

accèssit 's'hi va acostar'

àudio 'sento'

dèficit 'va mancar'

gaudeamus 'gaudim'

lavabo 'rentaré'

oremus 'preguem'

placebo 'plauré'

plàcet 'plau'

superàvit 'va sobrar'

Tibidabo < tibi dabo 'et donaré'

vídeo 'veig'

Els verbs velaritzats catalans

Anomenem velarització l'aparició, dins un paradigma verbal, del fonema /g/ entre l'arrel verbal i les desinències, de manera que aquest apèndix configura una variant al·lomòrfica més de la conjugació del verb. L'arrel velaritzada, doncs, amb aquest fonema (realitzat [g], [k] o [γ] segons el context fonètic) passa a formar part del catàleg d'irregularitats del paradigma verbal.

Pensem, però, que l'aparició del conjunt dels al·lomorfs velaritzats d'un paradigma verbal determinat depèn d'uns patrons força fixats. A banda de la norma, el català subestàndard estén sovint la velarització a gerundis i infinitius (exclosos de la norma), com ara sapiguer/sapiguent, volguer/volguent, escriguent,  beguent, etc. La norma és rígida i poc donada als canvis, però sembla que comença a acceptar, de manera excepcional, el participi vengut (de vendre). Fins i tot, popularment, velaritzem un verb de la primera conjugació com donar (donc, donguis, donguem...).

És clar, per tant, que la velarització és un fenomen universal, extensíssim dins el conjunt dels verbs i que no ha cessat d'expandir-se fins a l'actualitat com una taca d'oli. Però quin origen té? Quan sorgeix aquesta consonant velar que ha acabat donant una fesomia pròpia i molt marcada a la flexió verbal catalana (sobretot de la segona conjugació)?

Les formes velaritzades primigènies en català són producte de la mera evolució de formes llatines que contenien ja una -C- intervocàlica; per això aquesta /g/ és compartida per gran part de les llengües romàniques que sonoritzen les oclusives intervocàliques:

DICO > dic (català) / digo (castellà, asturià, portuguès i aragonès)

DUCO > duc (català)

Un altre grup de finals velars primigenis (que apareix en castellà, asturià, aragonès i italià, però no en portuguès) és el format pels verbs tenir/tindre i venir/vindre (verbs en general amb la terminació -EO/-IO):

VENIO > vengo (castellà, asturià i italià) i viengo (aragonès) però venho (portuguès)

TENEO > tengo (castellà, asturià i italià) i tiengo (aragonès) però tenho (portuguès)

COLEO > colgo (italià)

PONEO > pongo (castellà, asturià, aragonès i italià) però ponho (portuguès)

Les formes catalanes corresponents (vinc/vénc, tinc/tenc, colc o ponc) no vénen d'aquests ètims llatins (haurien donat formes palatalitzades com en portuguès: *tiny, *viny, *cull o *puny, de la mateixa manera que *VOLEO > vull). La velarització d'aquestes primeres persones en català ja és producte del procés d'expansió de la velarització al llarg del paradigma a partir de les formes del passat simple, que és el veritable origen de tot plegat.

Efectivament, el passat simple, hereu del perfet llatí (descendent directe del perfet i de l'aorist indoeuropeus), sobretot el dels verbs que el feien mitjançant la terminació -UI-, és la pedra de toc de la velarització. Així, passats com POTUIT, HABUIT o *VENUIT (format per dissimilació del present VENIT un cop perduda la distinció de quantitat del llatí clàssic) són l'origen de poc, hac i venc (que després de reformulacions analògiques adopten les formes actuals pogué, hagué i vingué/vengué). El paradigma de passat complet d'aquests tres verbs és, doncs, aquest:

POTUI > poc

POTUISTI > poguist/poguest

POTUIT > poc

POTUIMUS > poguem

POTUISTIS > pogués(t)

POTUERUNT > pogren

HABUI > hac

HABUISTI > haguist/haguest

HABUIT > hac

HABUIMUS > haguem

HABUISTIS > hagués(t)

HABUERUNT > hagren

*VENUI > venc

*VENUISTI > venguist/venguest

*VENUIT > venc

*VENUIMUS > venguem

*VENUISTIS > vengués(t)

*VENUERUNT > vengren

El paradigma del passat conserva fins a l'Edat Mitjana formes directament heretades del llatí clàssic (per exemple, les descendents dels perfets sigmàtics):

PRENSI > pris

PRENSISTI > presist/presest

PRENSIT > pres

PRENSIMUS > presem

PRENSISTIS > presés(t)

PRENSERUNT > presren

Tot aquest sistema de passat s'acaba reorganitzant a partir de les formes velaritzades anàlogues (patrimonials) i sobretot perquè les desinències són aberrants dins del sistema (una 2a p.sg. acabada en -st o una 2a p.pl. acabada en -s), a partir del moment que, per analogia, la desinència de 3a p.pl. -(a/e/i)ren dels verbs regulars s'estén a la resta de persones excepte la 1a i la 3a sg. Així: prenguí, prengueres, prengué, prenguérem, prenguéreu i prengueren. O bé haguí, hagueres, hagué, haguérem, haguéreu i hagueren. Aquesta extensió analògica del morf -re- és també present en friülà (que estén el morf -ri- com en català: -ris, -rin, -ris, -rin), en occità (que fins i tot l'estén a la 1a p.sg.: -èri, -ères, -èrem, -èretz, -èron) i en romanès (només en plural: -răm, -răți, -ră).

Les formes velaritzades, doncs, comencen desplaçant les formes heretades de la 1a p.sg. del present d'indicatiu, que eren ben vives fins al s. XIV, de manera que desfan (molt oportunament) l'homonímia amb la 3a del singular:

CREDO > creu (després crec) / CREDET > creu

BIBO > beu (després bec) / BIBIT > beu

DEBEO > deu (després dec) / DEBET > deu

PRENDO > pren (després prenc) / PRENDIT > pren

FUNDO > fon (després fonc) / FUNDIT > fon

SCRIBO > escriu (després escric) / SCRIBIT > escriu

Posteriorment, afavorida per la necessitat de marcar d'alguna manera la primera persona del singular del present d'indicatiu, refer el passat completament i sens dubte per la importància de verbs com prendre i anàlegs, la terminació /-g/ s'estén a altres verbs amb un component nasal dins l'arrel (romandre, entendre, fondre, tindre, vindre, pondre, absoldre...). Alguns d'aquests verbs (els que no tenien un perfet sigmàtic), recordem-ho, ja comptaven amb un passat velaritzat per evolució normal i directa de les formes llatines (ABSOLUIT > absolc, TENUIT > tenc).

La velarització de la primera persona del singular del present d'indicatiu, factor secundari de tal extensió posterior, s'encomana analògicament a verbs que no necessiten cap distinció amb la tercera del singular, com ara voler (encara amb la forma vullc en alguns parlars), ser (que conserva la forma heretada só < SUM),  o el comentat donar. En els parlars valencians sobretot, el component velar -c s'ha erigit com a marca absoluta de 1a p.sg. (i per analogia del subjuntiu): dorc - dorga (dormir), cullc - cullga (collir), perc - perga (perdre), muic - muiga (morir), etc. 

Abans d'acabar, i tot i que es considera una forma de velarització, el verb viure (i derivats) passa pel mateix procés (VIVO > viu > vi(s)c) que hem observat, però és l'únic que ho fa amb el fonema /k/ (no /g/), sens dubte afavorit per la presència de la -s- (-sc-/-squ-) i per creuament amb el sufix incoatiu antic -sc- (subjuntius tipus cresca, nasca, meresca i finalment visca).

Finalment, val a dir que l'extensió i la vigència actuals del fonema velar /g/ a final d'arrel viuen amagades sota la capa uniformitzadora de la normativa, tal com s'ha intuït al principi d'aquesta entrada; en els diversos parlars, sobretot amb la forma /-ig/, aquest morf s'estén pel subjuntiu (present i imperfet) de verbs regulars de la primera conjugació (càntiga, càntigues...), sens dubte afavorit per les formes regulars sàpiga i càpiga (l'origen del subjuntiu en -i, del qual parlarem en una altra ocasió); també és una manera molt útil de distingir presents de subjuntiu i d'indicatiu de la segona i tercera conjugacions (en parlar central, a casa sempre he sentit dormiguem i dormigueu, diferents de l'indicatiu dormim i dormiu).

El dia i el jorn

Aquestes dues denominacions del període de temps conviuen actualment en català, si bé és cert que el mot dia ha desplaçat completament jorn en la parla quotidiana (jorn es conserva en registre culte). El que potser no coneix tant la gent és que totes dues denominacions provenen del mateix ètim. 

Anem a pams. La paraula dia ve del llatí tardà DIA, producte de l'assignació a la primera declinació del mot clàssic DIES, de la cinquena. Aquest trasllat d'una declinació a l'altra només s'observa en sard (i per això ha de ser antiga), iberoromànic i part del gal·loromànic:

dia (català, portuguès, i part de l'occità i del sard) / día (castellà, aragonès i asturià)

Del mot clàssic DIE(M) de la cinquena declinació hi ha els reflexos següents:

dì (italià) / di (sard i romanx) / zi (romanès) / dî (friülà)

L'arrel indoeuropea que dóna lloc a aquesta paraula és *diew- ('cel', 'llum'), arrel que també forma part de noms com Iuppiter ('pare del cel', emparentat amb el Zeus grec); el mot indoeuropeu també ha derivat en moltes llengües filles les paraules que avui designen el dia, com ara el gal·lès dydd, el bretó deiz, l'irlandès dia (avui només 'déu', però 'dia' en llengua antiga), el lituà diena, l'eslau *den- (i reflexos) o el germànic *tinaz (origen de l'anglès Lent 'Quaresma', de lencten 'llarg dia').

El substantiu llatí té un adjectiu derivat, diurnus (com de nox, arrel noct-, tenim nocturnus). D'aquest adjectiu, efectivament, prové el nostre jorn i els seus derivats: jornada, jornal, jornaler, dejorn, ajornar, ajornament, etc.). I és aquí on trobem també l'origen de l'equivalent de dia en altres llengües romàniques:

jour (francès) / giorno (italià) / jorn (occità general) / zorno (vènet)

El so palatal inicial que trobem pertot (la z- vèneta és una despalatalització ulterior) indica que aquest adjectiu és de vigència antiquíssima i que ja devia conviure amb dies en el llatí clàssic, amb el mateix valor semàntic i no només amb el significat de 'referent al dia'. La vocal tònica després de di- converteix ràpidament aquest grup en una africada palatal (dj-), fet que explica precisament tots els reflexos actuals. Del mateix ètim tenim els diversos cultismes en les llengües neollatines:

diürn (català) / diurno (portuguès, castellà o italià) / diurnu (asturià) / diurn (romanès)...

Tota aquesta varietat d'evolucions fa evident que, a partir d'una forma gal·loromànica jorn (català i occità) o journ (francès antic), altres llengües (romàniques o no) van derivar moltes paraules que actualment no tenen relació etimològica directa amb l'ètim llatí; em refereixo, per exemple, al castellà jornada (i jornalero, jornal, etc.); al portuguès jornada (i jornal, jornalista, etc.); a l'anglès journal (i journalist); al romanès jurnal, etc.

El temps ho canvia (quasi) tot (2)

Reprenent el fil de l'entrada homònima, en què advertia que hi ha mots o arrels que sobreviuen d'un estadi a l'altre de l'evolució gairebé sense canvis, cal ara dir que aquests casos són extremadament excepcionals. Al llarg dels 6000 anys d'història que podem reconstruir per a les llengües indoeuropees, el més normal és que les arrels canviïn, desapareguin o adoptin un nou significat (més o menys relacionat amb la noció originària).

Fixem-nos per exemple, en la noció de 'dona' (una paraula que designa una entitat que sempre ha existit des que la humanitat campa per aquests mons). Si es tracta de la família romànica, la més propera a nosaltres tant en l'espai com en el temps (té uns escassos 1500 anys de vida, un sospir en comparació amb altres famílies), veurem que els canvis són profunds. Vegem-ho en un quadre sinòptic no exhaustiu (gràficament més o menys reeixit):

dona (català)

mujer (espanyol)

femme (francès)

muller (aragonès)

femina (sard)

donna (italià)

femeie (romanès)

mulher (portuguès) / muller (gallec)

femna/dòna (occità)

muyer (asturià)
dunna (romanx grisó)

A primer cop d'ull ja hi podem fer com a mínim tres agrupacions: el grup de dona (llatí DOMINA 'senyora'), el grup de mujer (MULIERE 'esposa') i el grup de femme (FEMINA). Si ens cenyim al català, aquests tres ètims sobreviuen amb significats diversos, com també passa en la majoria de les altres llengües romàniques: dona, muller i fembra/femella (de FEMELLA, derivat de FEMINA) en català; mujer, dueña/doña i hembra en espanyol; donna, moglie i femmina en italià...

El panorama es complica si tenim en compte que el romanès femeie no està ni remotament emparentat amb el francès femme, tot i la semblança, sinó que prové de l'ètim llatí FAMILIA (> família, famille, familha, famiglia...). En lingüística comparativa, buscar semblances formals entre dues paraules és una absoluta pèrdua de temps.

A tota aquesta munió de reflexos, hi hem d'afegir les formes que el concepte 'dona' ha anat adoptant diacrònicament (al llarg de la història de la llengua) o diatòpicament (al llarg de la geografia de la llengua); també hem de tenir en compte que aquest concepte, per raons culturals i psicològiques, s'ha vist sotmès a canvis, reassignacions, bandejaments i substitucions al llarg del temps (per dir-ne un exemple clar: el polonès kobieta era un terme pejoratiu fins al segle XVIII, temps en què va reemplaçar l'antic niewiasta 'desconeguda' > 'núvia' > 'dona'). I el mateix podem dir de la nostra dona, que en textos antics apareix com a femna/fembra (avui amb connotacions despreciatives). La concatenació tabú-eufemisme-tabú és un factor poderosíssim de canvi per a determinats conceptes.

Si en 1500 anys d'història no trobem un únic ètim comú per a les llengües romàniques (sinó com a mínim quatre), què no ens depararà el viatge de més de 6000 anys cap a l'indoeuropeu? Ampliem el camp de visió amb uns quants exemples d'algunes llengües indoeuropees que expressen el concepte 'dona':

- Germàniques: woman (anglès), vrouw (neerlandès), Frau (alemany), kvinna (suec).

- Cèltiques: bean (irlandès), gwraig/benyw/dynes (gal·lès), maouez (bretó).

- Eslaves: kobieta (polonès), žena (txec), zhenshchina (rus).

- Bàltiques: moteris (lituà), sieva (letó).

- Altres: gynaíka (grec modern transliterat; yinéka en transcripció), zan (persa), stri/aurat (hindi).


L'ètim reconstruït per a 'dona' en indoeuropeu és *gʷén-eH₂- > *gʷéna-.

A partir d'aquí podem identificar-ne uns quants descendents en les llengües exposades:


bean (irlandès), benyw (gal·lès), kvinna (suec), žena (txec), zhenshchina (rus, amb sufix), zan (persa) i gynaíka (grec modern, amb afix; cf. ginecologia).

Les vicissituds que ha experimentat l'ètim indoeuropeu fins arribar en aquests reflexos actuals obeeixen a regles fonètiques ben explicades i establertes en els estudis diacrònics (i que no detallarem ni ara ni aquí). El que és interessant, però, ara que en parlem, són els canvis semàntics. Per exemple, aquesta arrel ha acabat donant queen en anglès ('muller del rei' o 'dona amb corona'); la paraula sueca kvinna no és més que la recuperació d'un estadi anterior, ja que l'evolució normal dóna kona (un altre cop de connotacions pejoratives); la moteris lituana no és més, etimològicament parlant, que la nostra mare (mother, Mutter, mater, máthair, etc.); la woman anglesa és una formació a partir de wifmann 'persona dona' (mann significava simplement 'persona' i l'element wif ha acabat donant wife 'esposa'; cf. en alemany el trio Mann-Mensch-man 'home-humà-hom' per trobar-hi un equivalent català amb la mateixa etimologia); el neerlandès vrouw i l'alemany Frau provenen del femení d'un mot que vol dir 'senyor' (relacionat amb el concepte 'primer'; cf. anglès former 'anterior, primer' o first 'primer' amb el sufix superlatiu -st).

En conclusió, la paraula que designava la dona en indoeuropeu ha acabat de diverses maneres: desapareixent, canviant de significat més o menys lleugerament (cf. queen) o bé canviant de forma (de manera que els mots descendents no són a primer cop d'ull relacionables: bean, zan, gynaíka, kvinna...).

La història de les paraules no és només l'evolució de la forma (lleis fonètiques, reestructuracions, debilitaments, enfortiments, metàtesis, canvis de paradigma, analogies...) sinó també el canvi de substància semàntica (tabú-eufemisme, metàfores, metonímies, ampliacions, especialitzacions...). Són dos factors que cal tenir en compte i que cal estudiar conjuntament, perquè un mot no només és un recipient: és un objecte viu que neix, canvia, evoluciona i (sovint) mor.

Gerundis i participis presents

És sabut que el llatí comptava amb cinc categories verbals no personals: infinitiu (actiu, passiu, imperfet i perfet), gerundi, gerundiu, participi passat i participi present. D'aquestes cinc, en català n'han perviscut tres amb valor verbal: infinitiu (simple i compost), gerundi (simple i compost) i participi passat.

L'evolució de l'infinitiu és clara i ara no entrarem en els detalls de la reassignació o canvi de conjugacions. La del participi passat dóna per a una entrada pròpia. El participi present tipus audiens, audientis no ha sobreviscut com a categoria verbal en català, sinó que ha estat adoptat, com a cultisme, com a adjectiu (i posteriorment, mitjançant l'habilitació o derivació zero, com a substantiu). Morfològicament, com ha passat també en francès i occità (altre cop la gal·loromània, senyors!), la desinència del nostre gerundi (-nt) és presa d'aquest participi present; en català medieval encara es distingien totes dues categories: cantan < CANTANDU(M) / cantant < CANTANTE(M) (és sabut que el grup ND se simplifica en n en català: MUNDU(M) > món, GRANDE(M) > gran, UNDA(M) > ona, etc.).

En francès l'assimilació ha anat més enllà i fins i tot s'hi ha sumat la vocal de conjugació, que és sempre a (-ant: chantant, dormant...), sens dubte afavorida per la nasalització. En català, però, distingim perfectament la conjugació del verb per la vocal del gerundi (-ant, -ent, -int), de manera que aquesta forma no personal és la ideal per esbrinar la conjugació real a la qual pertany un verb, i no pas l'infinitiu (per exemple, un verb com dir fa dient i, per tant, pertany a la segona conjugació). La vacil·lació a l'hora d'assignar un verb a la segona o a la tercera conjugació és senyal d'un procés que encara no s'ha tancat (la llengua viva!); com a símptomes evidents tenim, d'una banda, les formes normatives que comparteixen desinències d'una i altra conjugacions (viure, escriure, tenir/tindre o venir/vindre) i, de l'altra (tot i que restringits a registres no formals i encara no normatius), els gerundis velaritzats de verbs de la segona conjugació (del tipus visquent, escriguent, tinguent o vinguent).

Aquest nostre gerundi, per la confluència amb la desinència de l'antic participi present, doncs, és fàcilment distingible només en els verbs de la tercera conjugació, ja que si es tracta de l'adjectiu (antic participi present) conservarà la vocal temàtica llatina (a més de l'arrel culta). Vegem-ne alguns exemples:

INFINITIU - GERUNDI - PARTICIPI PRESENT (ADJECTIU/NOM)

dormir - dormint - dorment

bullir - bullint - bullent

pudir - pudint - pudent

repel·lir - repel·lint - repel·lent

viure - vivint - vivent

lluir - lluint - lluent

urgir - urgint - urgent

eixir - eixint - ixent

contenir/contindre - contenint - continent (i anàlegs)

diferir - diferint - diferent

resistir - resistint - resistent

coincidir - coincidint - coincident (i anàlegs)

En altres casos, tal com hem comentat, la forma culta manté l'arrel llatina (són notables els exemples de la segona conjugació també):

jeure/jaure - jaient - jacent (i derivats)

veure - veient - vident

seguir - seguint - següent (i derivats)

dissoldre - dissolent - dissolvent (i anàlegs)

rebre (< resebre) - rebent - recipient

patir - patint - pacient

delinquir - delinquint - delinqüent

dependre - depenent - dependent

És obvi que aquestes dues categories (el gerundi i l'adjectiu o nom derivats del participi present) són indistingibles en els verbs de la primera conjugació: cantar - cantant, marxar - marxant, caminar - caminant, calmar - calmant, etc.

Finalment, com a nota al marge, recordaré que en català, de la mateixa manera que hem recollit llatinismes en forma de participis presents (avui només adjectius o substantius), també hem adoptat vells gerundius (desinència -nd), que indiquen, com en llatí, un vell sentit d'obligació i passivitat:

reverend (que s'ha de reverenciar)

sumand (que s'ha de sumar)

dividend (que s'ha de dividir)

agenda (que s'ha de fer), femení provinent d'un neutre plural

examinand (que s'ha d'examinar)

doctorand (que s'ha de doctorar)

tutorand (que s'ha de tutoritzar)